Miki Esparbé: "Quan una víctima d’una bala de goma em va felicitar per ‘El rei borni’, la meva feina va cobrar sentit"

BarcelonaLa crisi dels 40 enxampa l’Isaías amb dos fills petits, un matrimoni instal·lat en la rutina i un estudi d’arquitectura en hores baixes. Les expectatives vitals que van generar els premis rebuts en el passat no s’han fet realitat i aquella mare pèl-roja del parc cada dia sembla més atractiva. A Una vida no tan simple, dirigida per Félix Viscarret i que arriba als cinemes aquest divendres, l'actor Miki Esparbé (Manresa, 1983) s’endinsa en les arenes movedisses de l’edat adulta amb una interpretació empàtica i mesurada, una més d’un actor cada vegada més sòlid i versàtil que triomfa també a La Villarroel amb l'obra L’illa deserta.

L’arquitecte protagonista d’Una vida no tan simple arriba als 40 anys decebut amb la seva carrera i replantejant-s’ho tot. Tu sembles estar en un moment professional oposat. Com t’ho has fet, per connectar-hi?

— És curiós, perquè el projecte me’l van oferir el 2017 però, per diversos motius, no s'ha pogut rodar fins ara. I que jo aquest any faci els 40 i tingui més experiència m’ha fet explicar la història des d’un lloc diferent de com ho hauria fet fa sis anys. L’Isaías és algú a priori molt més agre que jo i el seu patetisme emocional és fàcilment caricaturitzable. Però, sigui per vivències o empatia, em resulta fàcil connectar amb les decepcions i frustracions que cadascú ha tingut a diferents escales. I també he passat per allò de fer balanç personal quan canvies de dècada. La gran diferència entre l’Isaías i jo és que porto molts anys fent teràpia, i crec que a l’Isaías li aniria molt bé fer-ne.

L’Isaías té una relació tòxica amb l’èxit arran dels premis que va guanyar de jove. ¿Tu com gestiones que et nominin, guanyar, perdre...?

— Tinc l’avantatge de portar ja uns anys en la indústria i entendre una mica el seu engranatge. Quan comences, és molt fàcil que se’t pugui inflar l’ego, però al final t’adones que cada setmana s’estrenen 30.000 coses i que un dia ets notícia però el següent ja no ho seràs. S’ha de fer un exercici constant de tocar de peus a terra i jo, a banda de la teràpia, tinc un entorn molt sòlid que m’ajuda a entendre que la vida és una altra cosa. Perquè si estàs sempre mirant el jardí del veí, sempre veuràs el got mig buit, i sempre hi ha motius per emprenyar-te amb tu mateix: quan no tens feina, quan sí que en tens però vols un personatge amb un arc més gran, quan te’l donen però vols canviar de gènere... Sempre et pots estar fotent bastons a les rodes. Per això és important l’entorn.

Un dels temes d’Una vida no tan simple és la gestió de les relacions d’amistat en el món professional. Tens molts amics del gremi?

— Sí, en tinc, i per a mi són fonamentals. Un dels meus millors amics és el Carlos Cuevas, que vam rodar Smiley junts. Ell és un pilar important a la meva vida. També soc molt amic del Pep Ambròs. Tenir amics dins la indústria, però amb els quals tens una relació que va més enllà de la professió, t’ajuda a posar les coses en perspectiva. Aquesta feina nostra requereix molta gestió d’expectatives i somnis. I tenir amics actors et fa millor a tots els nivells: millor actor, millor persona i millor col·lega.

¿Us ho dieu, entre vosaltres, quan algú fa una bona actuació o està fatal?

— De fet, si són els meus col·legues és perquè m’ho diuen. En aquest sector trobes molta hipocresia, i jo en els amics necessito transparència i lleialtat. D’això van l’amor i l’afecte.

Per què et vas fer actor? Crec que vas estudiar humanitats.

— Cada any muntàvem un xou còmic d’imitacions al festival de final de curs. Ho fèiem el Francesc Garriga –el periodista, que anava amb mi a classe–, un altre amic i jo. I quan als 14 anys arriba el moment de fer activitats extraescolars em vaig apuntar als Carlins, una escola de Manresa on vaig estar un parell d’anys. Als 17 volia fer les proves a l’Institut del Teatre, però a casa no els feia gaire gràcia. El meu pare era pintor, artista, i la mare va ser directora d’una escola durant 30 anys. La cosa acadèmica i l’artística, a casa meva, anaven de bracet. I quan vaig acabar la carrera vaig fer les proves en una escola privada, però sense pretensions de dedicar-m’hi, només per veure què tal. Però vaig trigar molts temps a sentir-me actor. Només quan vaig poder pagar-me el lloguer amb el que guanyava d’actor. Abans jo havia treballat sempre a l'hostaleria.

Per cert, ser de Manresa com t’ha marcat? El cinema és una d’aquelles professions que sembla que només passen per Madrid o Barcelona...

— Les arrels marquen. Una de les meves primeres feines, tot i que no cobrava, va ser treballar d’acomodador al Teatre Kursaal de Manresa, i això em permetia veure gratis les pel·lícules i les funcions. Manresa era una ciutat assequible en el sentit que tot quedava a prop i que, d’alguna manera, la distància entre certs desitjos i el fet de complir-los quedava més a prop que en una ciutat com Barcelona. Vaig estar molts anys patinant amb skate i tinc molts amics d’allà, amics de tota la vida. I ara que estic fent L’illa deserta em fa una il·lusió tremenda sortir de gira i portar coses produïdes a Barcelona a la meva terra.

L’illa deserta és una comèdia romàntica, que és el gènere en què et vas donar a conèixer amb Barcelona, nit d’estiu, i que fins i tot has tocat com a coguionista del còmic Soy tu príncipe azul pero eres daltónica. T’interessa molt el gènere, no?

— M’agrada molt, sobretot per L’apartament de Billy Wilder. És un gènere que m’interessa com a espectador, però tampoc en vull abusar com a actor. Intento dosificar-me i he rebutjat algun projecte, però només perquè si sempre fes el mateix m’avorriria. És legítim fer sempre coses semblants, però jo estic molt content de portar una carrera molt diversa.

Això ho vas deixar clar des que en qüestió d'un any et vam veure a Barcelona, nit d’estiu i El camí més llarg per tornar a casa. No hi ha dues pel·lícules catalanes amb registres més diferents.

— Doncs mira, va ser una sort, perquè el Sergi Pérez era professor del Dani de la Orden a l’Escac i va veure Barcelona, nit d’estiu abans que s’estrenés i em va proposar fer El camí més llarg, i jo encantat.

Vas dirigir dos curts que vas presentar al concurs Notodofilmfest. És un objectiu, dirigir?

— En tinc ganes, sí. Soc molt curiós, i m’agrada ficar el nas en totes les disciplines per entendre-les millor, però sense pressió. Estic desenvolupant un parell d’històries amb dos amics, una de les quals amb el Marc Artigau. No tinc gens de pressa, però tinc claríssim que tard o d’hora dirigiré. I en els últims anys dono moltes voltes a la necessitat que tinc de generar o explicar històries que jo consumiria com a espectador.

És el factor que et fa decantar per un projecte?

— És un barem per saber si m’estan anant bé les coses o no, si les coses que faig jo les voldria veure. Òbviament, la indústria no la dissenyo jo, i m’arriba el que m’arriba. Però des del privilegi absolut de tenir feina, puc anar seleccionant una miqueta. I, per exemple, Una vida no tan simple, la pel·lícula que estreno, jo la veuria seguríssim com a espectador.

La sèrie Reyes de la noche també? Va ser una sorpresa que no tingués segona temporada.

— N'hauríem d’haver fet una temporada més, és cert. Però la plataforma [Movistar] va decidir que no. Ens ho vam passar molt bé i estava magistralment escrita per Cristóbal Garrido i Adolfo Valor. Va ser un projecte especial i l’equip sencer, artístic i tècnic, era espectacular.

A Malnazidos, tu i la resta de l’equip vau fer un treball que no té gaire tradició interpretativa a casa nostra: defensar un film d’acció i fantasia en un registre pulp sense caure en la paròdia ni el kitsch.

— Era un repte. Guerra civil i zombis? Em feia molta por i respecte. Però hauria tingut més reticències a fer el paper si no fos perquè el dirigien Javi Ruiz Caldera i Alberto de Toro. Sabia que a les seves mans estaria bé, perquè són molt exigents, i com que entenen el gènere i el còmic, dominaven el to, amb dosis de comèdia i codis no realistes més pròxims a Indiana Jones o Maleïts malparits. Ja s’han fet molt cinema hiperrealista sobre la Guerra Civil, nosaltres volíem jugar. Però la pel·lícula va passar més desapercebuda del que mereixia. I no va ser un fracàs de taquilla, va anar bé. Però es va estrenar en un moment peculiar, durant el postconfinament, i molt després de la première a Sitges.

Una vegada que pensessis: "Només per això, per aquest moment, ha valgut la pena fer-me actor".

— Una cosa que va passar quan fèiem a la Flyhart El rei borni, una comèdia negra sobre una trobada entre una antiavalots i un home víctima d’una bala de goma. Jo feia de la víctima i un dia el Marc Crehuet i jo vam anar a fer una entrevista a BTV. I allà estàvem amb un psicòleg i un noi que ens pensàvem que era periodista, i que ens havia felicitat per l’obra abans d’entrar en antena. Doncs bé, era una víctima: havia perdut l’ull feia vuit anys per una bala de goma. El Marc i jo ens vam quedar blancs. I en acabar l’entrevista hi vam anar a parlar. Ens va explicar la seva història i li vam preguntar si havia pogut gaudir l’obra i va dir que sí i em va felicitar altre cop per haver reconstruït un escenari en què ell s’havia imaginat moltes vegades, que havia sigut emocionant veure-s’hi. Fins i tot havia rigut! Va ser un d’aquests moments en què la feina cobra valor i sentit.