Miki Núñez: "El que volia dir no podia explicar-ho en un altre idioma que no fos el català"

Barcelona"Cansat, però content", diu Miki Núñez (Terrassa, 1996) abans de començar l'entrevista. El cansament és fruit d'una activitat frenètica amb un vessant televisiu —la presentació dels programes Eufòria i Zenit (i d'aquí a unes setmanes, les campanades de TV3)— i un altre estrictament musical que comporta novetats: la publicació de La partida, un disc amb sis cançons, totes en català, que presentarà en concert el dia de Reis a la Sala Apolo de Barcelona.

Com és que fas el concert de presentació el 6 de gener?

— És el meu aniversari. Vaig dir: agafarem una sala que no sigui gaire gran, perquè ja sabem que no podrà venir molta gent, i farem un concert especial, perquè, com que és el dia de Reis, no he pogut celebrar mai l'aniversari amb els amics. Hi haurà sorpreses. Jo n'he preparat alguna per a la gent. I espero que els meus amics, que són els músics de la banda, n'hagin preparat alguna per a mi, perquè els recordo que és el meu aniversari i vull bufar les espelmes.

Has tingut prou temps per fer cançons amb tota la feina televisiva que fas?

— Sí! M'ha costat dos anys, però. Dos anys per a sis cançons és un rècord a l'inrevés. Si haguéssim deixat les cançons com estaven fa dos anys, no hauria estat orgullós del meu disc. Hi hem estat treballant molt, s'ha incorporat a treballar un productor nou, el Genís Trani; també hi ha l'Àlex Pérez, que és la meva persona de confiança absoluta; el meu germà, l'Eloi, que s'ha fet gran i s'ha tret la carrera de producció musical, i la meva parella, la Sara Roy, que, com que m'aguanta tot el dia, ha d'escoltar i ha de dir-me si li agrada o no li agrada el que passa. Estic bastant content d'aquest disc. Crec que puc dir que sé a qui dedicar-li cada cançó. Per a mi és molt important, personalitzar-les una miqueta.

Hi ha alguna cançó que, no és que te la dediquis a tu, però sí que parla de tu.

— Sí, també em referia a mi mateix. Serem més forts és una cançó d'autoajuda per a mi mateix, que m'hauria agradat que algú l'hagués tret quan jo tenia catorze anys i vaig començar amb tots els problemes de trastorns alimentaris i d'autoestima. M'hauria agradat molt que algú em digués: no et preocupis, que d'aquí a un temps serem més forts, que tot això ens farà forts.

Artísticament has sentit mai això que cantes de "són tantes, les vegades que no he cregut en mi"?

— Sí, soc una persona molt insegura. Faig la impressió que ho tinc tot molt clar, i que no tinc cap mena de por de res, però soc una persona que li dona 50.000 voltes a tot.

Hi ha una altra cançó, Tiraria enrere, que és un mirall de Serem més forts, per coses com la nostàlgia de l'eufòria d'aquells dies, quan tot anava bé.

— Sí, perquè a Tiraria enrere parlo de coses boniques, però és una cançó per a una ex amb la qual vam tenir una relació meravellosa, fantàstica, màgica, i avui en dia som amics. Quan escric cançons, necessito agafar-me a alguna cosa real. Per exemple: cançons de desamor? És que em va superbé l'amor, per sort. Llavors, si vull fer una cançó de desamor, on he d'anar? A aquell moment en què sentia allò, i anar estirant el fil per aconseguir escriure cançons com Tiraria enrere.

—

Imagino que has reflexionat sovint sobre la fama i el fet de ser reconegut pel carrer arran de l'exposició mediàtica que tens a través de la televisió. Has arribat a cap conclusió?

— He arribat a la conclusió que el 90% de les persones són molt amables i molt simpàtiques, i després hi ha un 10% de la gent que es creu que ets un ninot de cera. Gent que ni et pregunten si es poden fer una foto amb tu, que estàs en un bar prenent alguna cosa i veus el flaix, o estàs a l'AVE i et desperten fent-te una foto amb el flaix i et diuen: "És que la meva filla és una teva fan". Això m'ha passat. O estar al gimnàs dutxant-me, i que truquessin a la porta i em demanessin si podien fer-se una foto amb mi. Home, ara potser no és el moment. La fama té el seu preu. Per exemple, si els amics diuen d'anar a cinema un diumenge a la tarda o a prendre alguna cosa a la plaça Vella de Terrassa, ho faré, però han de saber que estaré fent-me fotos tota l'estona. No he deixat de fer les coses que feia abans, però he adaptat una miqueta la meva vida, i per desgràcia i com a conseqüència, la de la gent que m'envolta. Em pesa més el fet que l'altra gent estigui pagant la meva fama que jo, perquè jo ja sabia on em fotia. Sí, hi he reflexionat molt, i últimament cada vegada més. Si em preguntes quin superpoder voldria tenir, et diria: poder ser invisible un dia. Però bé, que també faig vida normal, que ho estem pintant com si fos el Paul McCartney...

Per voler ser invisible, fas Eufòria, Zenit, les campanades...

— Complicat, sí, una miqueta. Sortir a la tele ja és que la gent et reconegui.

A propòsit de la tele. Vas fer un salt d’Eufòria a Zenit, de presentar acompanyat a fer-ho tot sol.

— I em sento molt bé sol, sí. La veritat és que acompanyat de la Marta [Torné, a Eufòria], em sento increïblement, i de la Laura [Escanes, a les campanades], també. Però el fet que m'hagin donat l'oportunitat de presentar un programa sol m'ha donat l'oportunitat d'ensenyar a la gent com ho faig jo. Estar sol et dona la llibertat que ningú depèn de tu, i que tu no depens de ningú.

Tornem al disc. Comences amb una cançó, Dins del meu cap, que sembla pensada per fer ballar.

— En un principi era una balada. Després va ser un funky, i després va arribar el meu germà, i va dir: provem aquest so, i es va fotre a l'ordinador amb el Genís. Jo vaig marxar de l'estudi. S'hi van quedar ells dos, i l'endemà al matí vaig rebre la maqueta, i em va dir: "Crec que li hem trobat el que li tocava". Esclar que sí, és que parla de festa. Parlo sense cap mena de tap a la boca. Va haver-hi una època que anava de festa i m’enamorava. No sabia ni com es deia la noia i la meva primera pregunta era: "Et vols casar? Quants fills vols tenir? On vols viure?" Passava setmanes i setmanes ratllat pensant en la noia, i després, òbviament, em trencaven el cor el 90% de les vegades.

També perquè estaves fent unes preguntes que...

— Esclar, totalment. La gent s’espanta quan un tio et diu una cosa així, ja ho entenc. I Dins el meu cap és una cançó que rememora aquells dies de festa, que t'ho passaves molt bé, però sempre hi havia aquell enamorament que deies: "Ai, m'hauria agradat casar-me amb aquesta persona".

M'ha cridat molt l'atenció un vers de Deixa que et porti, que parla d'aquest moment arrauxat quan plores a ple pulmó. Hi ha cap cançó, que no sigui teva, que l'escoltis i ploris a ple pulmó?

— Por el camino, dels Stay Homas, de la pel·li de Mamá o papá. N'hi ha d'altres. Amb With or without you, dels U2, també ploro. I amb Alegre i encantada, dels Txarango. Són cançons que em fan posar la pell de gallina i em fan plorar, moltes vegades no sé si de felicitat o d'emoció o potser només de bellesa. Per a mi, Alegre i encantada és la millor cançó dels Txarango: "Assalta'm com la nit a les teulades, / arrenca'm el desig a mossegades". Per favor! Hauria pagat per escriure una frase així. És increïble. Soc un romàntic i estic enamorat de la bellesa musical.

I del Carib també, perquè Pura vitamina és molt caribenya.

— Pura vitamina és una cançó per a la meva mare, perquè és la meva persona vitamina. Me l'estimo moltíssim. Malgrat que sigui molt estricta i, a vegades, dura, sempre hi és quan saps que necessites tendresa tant sí com no.

Continuem amb el Carib. Tiraria enrere és un merengue. Ara que tanta gent tira per la bachata, tu fas un merengue, l’altre gran ritme dominicà.

— És que jo soc juanluisguerrero, no m'he d'amagar. El meu wrapped a Spotify és: el número 1, Txarango; el 2, Juan Luis Guerra; i tota la resta, Juan Luis Guerra. Si tinc cap dia dolent, que no em ve de gust escoltar música, la Sara diu: "Alexa, posa El Niágara en bicicleta de Juan Luis Guerra". I em passa tot. No ho sé per què, perquè a casa meva tampoc s'ha escoltat tant, tot era més Depeche Mode, Electric Light Orchestra, Estopa, Joan Manuel Serrat... Però és que Juan Luis Guerra té alguna cosa... És un tros de músic, com la seva banda. Sempre ho dic: el millor disc en directe és Entre mar y palmeras, de Juan Luis Guerra & 4.40. Quina barbaritat!

Et volia demanar precisament si havies fet el wrapped de Spotify...

— Doncs ja el tens. Però la meva cançó més escoltada és Baby, I love your way, de Big Mountain. Suposo que a l'estiu la devia escoltar molt.

Cada vegada estàs més còmode cantant i escrivint en català, oi?

— Sí. Sempre ho he estat. Sempre he fet cançons en català. Operación Triunfo, esclar, et posiciona en un lloc i has de seguir l'onada, intentant surfejar-la. Però ara tinc prou força, i el suport de la discogràfica de Música Global, per fer tot un disc en català. A més, tot el que volia dir en aquest disc no podia explicar-lo en un altre idioma que no fos el català. Perquè jo estimo en català. No sé estimar en espanyol. I les meves cançons, que van dirigides a persones tan concretes i que parlen de coses tan íntimes, és que només es podien fer en català.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— Te'n diré dos. Un, quan escoltàvem el disc The Millennium bell amb els meus pares, baixant a Peníscola, de vacances. Recordo fins i tot l'olor que feia el cotxe antic del meu pare, i escoltant Mike Oldfield; m'encantava. I l'altre record, el primer concert que vaig fer a la Mercè, el 2019, que va ser el primer d'aquella gira: quan vam començar a tocar Escriurem, els meus amics, els músics, em miraven i em deien que em tragués els inears [els auriculars que els músics fan servir com a monitors en directe]. Jo no sabia què passava, i el que passava és que la gent estava cantant la cançó. Va ser increïble. Aquell moment el recordaré tota la vida. A més a més, plovia i tot plegat tenia una èpica com de pel·lícula.

I cap record que voldries oblidar?

— El pitjor moment, tot l'enrenou que va haver-hi amb el tema d'Israel a Eurovisió. Que fessin muntatges de mi disfressat de soldat israelià matant el meu germà, que amenacessin de mort els meus pares, que la meva àvia em truqués per dir-me si necessitava un guardaespatlles, que ella me'l pagava, que havia vist a la tele que m’havien amenaçat de mort... Realment, la gent no sap que no vaig poder dir res sobre Israel perquè hi havia un contracte que, si no el compleixes... Però després vaig anar a l'Agència Efe, perquè volia que se n’assabentés molta gent, i vaig fer una roda de premsa per dir: "Ara que s’ha acabat Eurovisió, estic en contra de l’apartheid que promou Israel. Sisplau, que tothom ho sàpiga". I no va tenir cap repercussió. Per què? Perquè és més guai odiar una persona que no pensar que potser no podia dir res.

—