Els militars mallorquins que conspiraren contra Franco
Animats per la Revolució dels Clavells de Portugal, l’agost de 1974 un grup reduït d’oficials constituí la Unión Militar Democrática (UMD), que tindria la col·laboració de quatre illencs. A les portes de la mort de Franco, volien preparar l’exèrcit per a l’anomenada Transició. Al cap d’un any, però, la dictadura en detingué la cúpula
PalmaEl 25 d’abril de 1974 Franco, de 81 anys, tingué calfreds. I no fou precisament per culpa de l’edat. A Portugal, un exèrcit cansat de les guerres colonials a l’Àfrica ocupà els carrers per posar fi a la dictadura més llarga d’Europa –en total durà 42 anys: 36 amb António Salazar i 6 amb Marcelo Caetano. El sus es donà passats vint minuts de mitjanit, quan, des de Rádio Renascença, sonà la cançó de José Afonso, Grândola, vila morena, tota una oda a la força del poble. No es vessà ni una gota de sang. Els militars fins i tot s’animaren a posar en el canó dels seus fusells els clavells de la treballadora d’un restaurant que els havia comprat per celebrar el primer aniversari de l’establiment. Ella, militant del Partit Comunista, nomia Celeste Caeiro i morí la setmana passada a 91 anys. Les flors que duia entre les mans fou l’únic que pogué oferir a un soldat que li demanà una cigarreta. D’aquí que aquell pacífic cop d’estat es batiàs com la Revolució dels Clavells.
Quan Franco rebé la inquietant notícia del país veí feia quatre mesos que ETA havia matat la seva persona de màxima confiança, el flamant president del govern espanyol, l’almirall Luis Carrero Blanco –el seu relleu seria Carlos Arias Navarro. De sobte, l’oposició va creure que era possible tomar l’estaca. El juny de 1962 ja havia intentat posar fil a l’agulla a Alemanya en el conegut ‘contuberni de Munic’. La il·lusió pel canvi, però, també s’encengué entre un sector reduït de l’exèrcit. Del 31 d’agost a l’1 de setembre de 1974, quatre mesos després de la insurrecció portuguesa, una dotzena d’oficials es reuní a Barcelona per fixar les bases d’Unión Militar Democrática (UMD). Aquella organització clandestina, liderada pel comandant i professor de Sociologia Juli Busquets, a poc a poc aniria sumant adeptes en gairebé totes les comunitats autònomes. Arribaria a tenir uns 150 membres en un cos de prop de 10.000 militars. Quatre d’ells foren de Mallorca: el llucmajorer Bernat Vidal i els palmesans Tòfol Fuster, Martí Rotger i Joan Feliu.
Universitaris sospitosos
Joan Feliu, de 79 anys, recorda molt bé aquella etapa de la seva vida: “No sé ben bé per què em vaig fer militar professional en ple franquisme. A ca nostra no hi havia cap antecedent. Em vaig formar a l’acadèmia de Saragossa. El 1969, a 23 anys, em vaig llicenciar com a tinent”. A principi de 1974, de tornada a Palma, Feliu i altres companys començaren a mantenir reunions secretes amb el fiscal valencià Miguel Miravet, que el 1985 fundaria la Unión Progresista de Fiscales. “A final d’any, en ascendir a capità, vaig partir a Barcelona, on vaig poder acabar Econòmiques. Tots els militars que estudiàvem una carrera universitària érem sospitosos. Jo, però, considerava que era una cosa bona perquè volia dir que érem gent amb esperit crític. Aviat vaig entrar en contacte amb la UMD, que s’havia constituït a l’estiu. Ens ensumàvem entre nosaltres. Només de veure’ns ja sabíem de quin peu coixejàvem”.
Aquells militars progressistes estigueren en contacte amb els partits de l’oposició. “A ca nostra –reconeix el mallorquí–, passaven molta de pena. A pesar que ens moríem d’enveja pel que havien fet els nostres companys de Portugal, érem realistes. Teníem clar que a Espanya aquella revolució no seria possible, ja que teníem un exèrcit molt franquista. Amb tot, davant la imminent mort de Franco, ens proposàrem transmetre a l’opinió pública que no tots els militars érem fatxes, tot i que en fóssim una minoria. També ens preocupàrem d’inculcar en l’exèrcit ideals democràtics i denunciar la corrupció dins el cos”.
Detenció
A final de juliol de 1975, gairebé un any després de la seva fundació, nou membres de la UMD foren detinguts. El capità d’Aviació José Ignacio Domínguez es convertiria involuntàriament en el portaveu de l’organització a l’exili. Es trobava a França de vacances quan l’anaren a cercar a ca seva. “Allò –assenyala Feliu– va ser molt dur perquè sabíem que qualsevol de nosaltres podria haver tingut la mateixa sort. Jo aleshores tenia dos fills petits i estava molt espantat. Intentàrem enviar doblers a les famílies dels detinguts perquè havien quedat sense res”. El consell de guerra no arribaria fins al cap d’un any, al març de 1976, havent mort Franco quatre mesos abans. Els processats foren acusats d’un delicte consumat de conspiració per a la rebel·lió militar. Les penes de presó oscil·laren entre els dos i els vuit anys. La condemna superior fou per al coronel gallec Luis Otero, que l’hagué de complir al castell de Sant Carles de Palma, allunyat de la seva família. Mentrestant, a fora, la resta d’umedos, tal com eren coneguts, sospitosos de ser-ho foren degradats en la seva carrera militar.
Feliu estava ben pendent del curs que seguia l’anomenada Transició: “Quan Franco morí el novembre de 1975, alguns franquistes començaren a tenir por. Pensaven que hi hauria canvis importants, però no va ser així”. El juliol de 1976, un cop dimitit el president Arias Navarro, el rei Joan Carles I, a qui el 1969 Franco havia nomenat successor, encarregà a Adolfo Suárez, un falangista de 43 anys, la formació de govern. Suárez tot d’una indultà els presos militars antifranquistes. Els prohibí, però, reincorporar-se a les forces armades. La UMD es va dissoldre el 26 de juny de 1977, onze dies després de les primeres eleccions democràtiques. S’acabava així una aventura d’insubordinació de tres anys. Amb tot, la decepció fou majúscula amb la Llei d’amnistia aprovada a l’octubre. La norma mantenia l’expulsió del cos dels antics encausats, que, malgrat haver apostat per la democràcia, continuaven sent considerats uns ‘traïdors’. En aquesta decisió pesà molt la posició inflexible del vicepresident amb Suárez, el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado.
El cop del 23-F
A final de 1978, coincidint amb l’aprovació de la Constitució, Feliu decidí sortir de l’exèrcit per posar-se a fer feina d’economista en una empresa. El gener de 1981 guanyà, per oposició, la plaça de cap de la Policia Local de Palma. Un mes després es produí el famós cop d’estat del 23-F. Un grup de guàrdies civils liderat pel tinent coronel Antonio Tejero ocupà el Congrés dels Diputats. Fou durant la votació per a la investidura del candidat a la presidència del govern, Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD). Tres anys abans, el novembre de 1978, Tejero i Ricardo Sáenz de Ynestrilla, capità de la Policia Armada, ja havien estat condemnats a sis mesos de presó per haver intentat un altre cop d’estat –aquell pla es conegué com a ‘operació Galàxia’ en al·lusió al nom de la cafeteria madrilenya on es reunien. Tanmateix, cap dels dos insurrectes perdé el seu rang militar.
“El 23-F –assegura l’antic cap de la Policia Local de Palma– em cridà el batle Ramon Aguiló i em demanà que em presentàs tot d’una al seu despatx. Hi estiguérem tancats tot el vespre. Aguiló no aturà de telefonar al capità general de les Balears, que era molt fatxa. En cap moment li contestà. Jo li vaig insistir que, si em cridaven per anar a files, no hi aniria”. Feliu es mostra incrèdul davant el suposat paper ‘exemplar’ que aquell dia tingué el rei Joan Carles I. No fou fins ben entrada la matinada que el monarca feu una al·locució televisada en defensa de l’ordre constitucional. “Voldria saber per què esperà tant a fer-la. Esper que algun dia es conegui la veritat”.
Entre els partits d’esquerra hi hagué molta de por el 23-F. El campaneter Damià Ferrà-Ponç tenia 31 anys i era membre de la comissió executiva del PSM. Les seves vivències d’aquell dia es recullen en la biografia que el 2012 li escrigué Pere Antoni Pons amb el títol Damià Ferrà-Ponç. Cap al futur per la ruta de les arrels (Lleonard Muntaner). Se n’anà a dormir a casa de la seva mare de Campanet. Passava pena que l’anassin a cercar civils d’extrema dreta armats: “Vaig preparar una mica d’aigua en una cantimplora, una motxilla amb un poc de menjar, un poc de roba calenta, una manta i tot el que necessitava si havia de fugir si venien a cercar-me de nit. També vaig dir a ma mare que, segons com, allò podia acabar sent com el juliol del 36 [...]. Finalment, vaig cercar la millor finestra des d’on disparar l’escopeta que tenia contra els que vinguessin [...]. I vaig preparar també tota una canana amb cartutxos de postes per poder-me defensar si em perseguien. Estava disposat a no deixar-me agafar viu!”.
El 1987, sis anys després de l’ensurt del 23-F, el govern socialista de Felipe González permeté als militars de la UMD reintegrar-se a les forces armades. En quedar, però, sense destinació, foren obligats a passar a la reserva, la qual cosa representà tota una humiliació. El reconeixement institucional d’aquells oficials dissidents del franquisme no arribà fins al 2009. Un total de 14 reberen en mans de la ministra de Defensa, la socialista Carmen Chacón, les creus del Mèrit Militar i Aeronàutic. Fou un gest que no agradà gens a determinats sectors de l’exèrcit. El mallorquí Fulgencio Coll, aleshores cap de l’Estat Major de Terra i avui a les files de Vox de Palma, no volgué acudir a l’acte.
El ‘búnquer’
El reduït grup de militars demòcrates de la UMD poc pogueren fer davant la línia més dura dins l’exèrcit contrària a qualsevol canvi que pogués contravenir els principis de “l’Estat del 18 de juliol de 1936”, d’acord amb l’expressió emprada per la premsa més conservadora. Els diaris més liberals parlaven de la pugna entre els “oberturistes” i els integrants del “búnquer”.
L’immobilisme s’accentuà quan el 20 de desembre de 1973 ETA matà a Madrid, amb un cotxe bomba, el president del govern, l’almirall Luis Carrero Blanco. En substitució seva, Franco elegí Carlos Arias Navarro, amb un passat sinistre –el 1937, en plena Guerra Civil, fou responsable de signar milers de condemnes a mort a Màlaga. Durant els primers cent dies d’Arias Navarro, es detingueren a tot l’Estat 325 persones per raons polítiques. El 2 de març de 1974 també serien executats l’anarquista català Salvador Puig Antich, de 25 anys, i l’alemany Heinz Chez, de 30. Foren els darrers presos assassinats mitjançant el mètode de garrot vil com a venjança per l’atemptat contra Carrero Blanco tres mesos abans.
El 3 de març de 1976 tingué lloc una de les majors massacres de l’anomenada Transició: la matança de Vitòria. Arran d’una vaga d’obrers, policies armats mataren a la ciutat basca cinc persones i deixaren 150 ferits. Els fets, que precipitaren la dimissió al juliol d’Arias Navarro, inspirarien a Lluís Llach la cèlebre cançó Campanades a mort. El 24 de gener de 1977, amb Adolfo Suárez (UCD) ja com a president del govern, tres pistolers feixistes assassinaren cinc advocats laboralistes d’Atocha (Madrid). I vuit mesos després, el 20 de setembre de 1977, esclatà a Barcelona una bomba a la seu del setmanari humorístic El Papus. El conserge de l’edifici en resultà mort.
L’historiador David Ballester ha documentat la repressió que es desfermà després de la mort de Franco en el llibre Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982). El publicà el 2022 amb Prensas de la Universidad de Zaragoza. Segons els seus càlculs, durant aquest període 134 persones perderen la vida a mans dels cossos de seguretat de l’Estat. Gran part de les víctimes (91) varen ser per armes de foc, pel tret d’un agent en una forma batiada amb el nom de ‘gallet fàcil’ –38 moriren a conseqüència de la repressió policial en manifestacions. La majoria eren ciutadans anònims, sense cap militància a un partit polític o sindicat.
L’origen d’aquesta xacra rau en el fet de mantenir la Policia heretada de la dictadura en la naixent democràcia liderada per Suárez. El ministre de Governació i Interior, Rodolfo Martín Villa (1976-1979), fou taxatiu en les seves memòries: “Per descomptat, em vaig resistir a qualsevol tipus de depuració [en el cos policial]” i va afegir que fer-la hauria estat una injustícia. El 19 de desembre de 1977, dos mesos després de l’aprovació de la Llei d’amnistia, Martín Villa ordenà destruir gairebé tots els arxius dels diversos serveis policials del franquisme.re de 1977, dos mesos després de l’aprovació de la Llei d’amnistia, Martín Villa ordenà destruir gairebé tots els arxius dels diversos serveis policials del franquisme.