Els Amics de les Arts: "La millor cançó de despit de la història és 'Pesadilla en el parque de atracciones', de Los Planetas"

BarcelonaEl disc Allà on volia (2023) culmina la trilogia de Glasgow d'Els Amics de les Arts. Novament amb Tony Doogan a la producció, Ferran Piqué, Dani Alegret i Joan Enric Barceló han volgut ser "molt clars" i deixar-se estar de "grans parafernàlies". És a dir, fer una mena de "retorn a les essències" treballant perquè a les cançons "s'entengui la lletra" i perquè "arribi l'emoció" que volen transmetre. I reben l'ajuda en forma de col·laboracions d'Eva Amaral (que canta en català), Andrea Motis i Marco Mezquida. Els Amics de les Arts preestrenaran el disc el 21 d'abril a Llinars de Vallès (on fan l'estada de preparació del directe), i l'endemà engegaran la gira a Batea, al festival Cruïlla DO Terra Alta, que també passarà el 30 d'abril pel Quarter General Luque d'Inca.

¿El que pensem us rellisca, com canteu a La nit sembla que serà nostra?

— Ferran Piqué: Si sortim de festa, i hi ha gent jove mirant-nos, que és el context de la cançó, ens rellisca absolutament. Fora d'aquí...

— Joan Enric Barceló: Tenim una gran sort: sabem que tenim una base de seguidors molt ferma. La prova és que portem tretze anys vivint només del grup, sense fer cap altra feina que no sigui aquesta. Per tant, l'opinió que ens importa més, perquè sabem que és el més valuós, és la del seguidor: que vingui als concerts, compri els discos i escolti les cançons. La resta... No podem agradar a tothom, ni als crítics, ni a un espectre ampli de la població. Ens sentim molt afortunats amb el que tenim, i continuem intentant gaudir del regal que és viure de la música, i fer-ho en català i amb normalitat.

Aquesta cançó, La nit sembla que serà nostra, ¿podria ser una continuació d’El seu gran hit?

— JEB: La nit sembla que serà nostra és un descart del disc anterior. Però no un descart perquè no volguéssim posar-la al disc. Estàvem a Glasgow mesclant el disc i fent una última escolta abans d'enviar-lo cap a Abbey Road a fer el mastering. Acabada la cançó, el productor para l'ordinador, es gira, i diu: «Aquesta cançó, si haig de votar, no va al disc». I havia de ser el single! Li vam demanar que ho argumentés. I ens va dir: «La podem fer molt millor». Tenim una versió d'aquesta cançó gravada l'any 2019 i una altra l'any 2022, però ara ens n’hem sortit i hem fet la cançó que volíem. Sort que la vam aturar a temps i no la vam publicar.

Quin canvi té?

— Dani Alegret: Bàsicament, la tornada i el groove de baix i bateria.

— JEB: Era un punt més rockera i un punt més lenta.

— FP: La lletra és 100% Amics de les Arts, amb aquesta idea d'un personatge que disfruta de les petites victòries i que no s'enfonsa en les derrotes de la vida. I quan es va descartar, vam tenir un daltabaix. Recordo que de les primeres coses que vaig treballar, quan vam començar a fer el disc nou, va ser agafar la cançó i mirar què fallava. Sobre allò que preguntaves abans, sí que podrien ser els mateixos personatges que a El seu gran hit.

— JEB:La nit sembla que serà nostra és enginyeria familiar. No estan malalts els nens, tinc cangur, tenim restaurant, tenim terrassa, podem fumar, ens ho inclouen tot, no pot anar millor... I arriba el clash quan et trobes el grup de joves que surten cada dia, i que per a ells sortir de nit és una cosa molt diferent. Estem en mons totalment diferents. I ens és igual el que penseu.

— DA: Ens feia molta gràcia, aquest clash. De fet, en aquest moment, musicalment hi ha un megapedal, una nota greu que es va mantenint durant molta estona per afegir aquesta tensió entre aquests dos mons fins que al final es resol i esclata quan apareix l’Eva Amaral i fa les últimes frases.

La cançó Un bon exemple parla de la distància entre el que sou i el que desitgeu ser. ¿Hi ha molta distància, encara?

— JEB: Tot el disc va d'aquest espai imaginari que hi ha entre el que tu t'imagines que pots arribar a ser o arribaràs a ser i el que ets. Les vuit cançons tenen aquesta idea allà, d'una manera o una altra.

En la vostra trajectòria, al principi la vostra experiència vital es reflectia molt a les cançons, el que vivíeu alimentava les cançons. Després vau passar una època en què les cançons estaven basades en experiències de ficcions alienes. Ara en quina situació esteu?

— JEB: M'agrada pensar que continuem narrant el nostre pas per la vida. I aquest disc és un clar reflex del moment en què estem. Sempre hi ha aquest debat sobre com apel·lem a la gent jove si estem parlant de coses que ens passen a nosaltres. Et poso un exemple: el disc Bed & breakfast nostre és l’Èpic solete dels The Tyets. Per a mi, és aquell mateix moment. Són discos que retraten moments vitals. Si l’escoltes, el de The Tyets està tot ple de festa, de gent jove, però no de l'any 2000, sinó de l'any 2023. En aquest moment, nosaltres intentem explicar el que ens passa, i juguem amb la sonoritat perquè hi hagi gent que s'hi pugui sentir identificada. Però seria un error intentar fer un producte ultrajove, perquè tampoc som ultrajoves. Tenim 40 anys.

— FP: El disc es diu Allà on volia, i tots els personatges que hi surten es troben en un moment vital de plantejar-se qui són, qui realment volien ser, on estan en aquest trajecte, en aquesta frontissa vital que acaben sent una mica els 40 anys.

— JEB: És un disc sobre refer-se, recompondre's, construir-se d'una manera diferent.

— FP: I en positiu, perquè Cada cel i Un dia com un altre són dues cançons molt positives.

Però també teniu Citant Mercè Rodoreda, que és la vostra cançó de despit.

— JEB: Aquí la idea era utilitzar Rodoreda com un sampler. Vam pensar que potser estaria bé agafar les frases concretes que ens ajudessin a construir una història independent, que anés més enllà d'aquelles frases. I ens ha sorprès molt, perquè la cançó és la millor sortida que hem tingut des que tenim registres a Spotify.

¿Grans cançons de despit n’havíeu fet mai?

— DA: Bé, hi havia Reykjavík. I El mite de Prometeu.

— JEB: M'agrada Citant Mercè Rodoreda perquè és de despit, però hi ha una fragilitat en el personatge de la cançó: no estic bé, encara no t'he endreçat, però de moment soc capaç de dir-te no, i ja veurem. M agrada que hi ha una vulnerabilitat... La de Shakira, en canvi, és un empoderament absolut i total. Aquella cançó és una metralladora. Tot i que la millor cançó de despit de la història és Pesadilla en el parque de atracciones, de Los Planetas: «Y quiero que sepas que espero que acabes / colgando de un pino / cuando veas lo imbécil que has sido...". És atòmica.

Vau ser pioners en fer-ne un bon ús, de les xarxes socials. N'heu tingut cap experiència negativa?

— JEB: No, perquè encara hem de contestar el primer comentari negatiu. Mai hem reaccionat a un comentari negatiu, perquè és una discussió totalment absurda. A les xarxes ens hem intentat convertir més en emissors que en receptors. Evidentment, llegim el que diu de la gent, i aquesta setmana serà d'estar enganxat al mòbil per saber les reaccions a la publicació del disc i compartir les coses bones; però les dolentes fa molt temps que quan en veig ja no els hi passo, perquè pensem que no aporten res.

— FP: Fem un ús de les xarxes socials diferent del que en fa la gent que viu de les xarxes socials. No és la nostra manera de guanyar-nos la vida, com sí que ho és per a molta gent per a qui el contingut és molt més complex de gestionar perquè en el fons s'està guanyant el pa. Per a nosaltres és un canal de connexió directe amb el fan, però la nostra feina és fer discos i fer concerts.

Heu deixat la distribució amb Universal i ara us autoediteu i us autogestioneu.

— JEB: És com vam començar. El 2008 comencem així, amb Castafiore Cabaret, que encartem 8.000 còpies amb l’Enderrock per poder-lo treure. Hem fet un viatge per moltes discogràfiques. Hem après coses de totes, però hem vist que l'última cosa per explorar era tornar al punt inicial amb tota l'experiència acumulada.