De Silicon Bali als camps de refugiats: el millor fotoperiodisme per entendre el món pandèmic

BarcelonaNo és el mateix el confinament en el primer món que en un camp de refugiats. Els fotoperiodistes que tenen els ulls posats arreu del món, no només als llocs que ocupen les portades dels diaris sinó també a racons que ja no són notícia o mai ho han estat, mostren a Perpinyà imatges que van més enllà del que és estrictament periodístic. Del 28 d'agost al 12 de setembre, cada dia i gratuïtament, al Visa pour l'Image es poden veure 25 exposicions que recorren escenaris molt diferents: des dels casaments a Haití, on els joves sense recursos fan servir tot el seu enginy per poder-los pagar en una illa devastada després del terratrèmol del 2010, fins a 30 anys d'història del poble armeni, passant per l'esport entre homes i dones que ja han superat els 70, 80 i fins i tot 100 anys de vida.

El somni frustrat dels burgesos bohemis

Jérôme Gence va créixer a l'illa de la Reunió i a l'escola es va començar a fascinar per l'Himàlaia. Va anar a viure a París, on va treballar com analista de dades fins que un dia va decidir fer realitat el seu somni: anar a l'Himàlaia. El viatge va durar més d'un any perquè pràcticament no va fer servir cap transport que no fossin les seves cames. Allà va començar a fer fotografies i a exhibir-les. Des d'aleshores, ha combinat la feina com a analista de dades i la fotografia, i s'ha especialitzat en l'impacte de les noves tecnologies en les nostres vides. Aquest és el seu tercer any a Visa pour l'Image: el 2018 es va poder veure Geishes d'internet i l'any següent Cantants virtuals. I love a Hologram. En aquesta edició, el seu projecte era el teletreball. Va començar a fer fotografies abans de la pandèmia i va continuar quan el confinament va trastornar el món. "La meva feina com a analista de dades em permet estar a primera línia en el món de les noves tecnologies i veure com hi interactuem, però m'interessa molt tot allò que no veiem, qui hi ha darrere la pantalla", explica Gence.

Quan va fer el viatge al Nepal, Gence no va deixar de treballar, i a vegades havia de fer mil i una piruetes per connectar-se a la xarxa. A la 33a edició del Visa pour l'Image mostra precisament com és treballar des de llocs remots a través d'un dispositiu. Per fer Teletreball (el nou despatx dels joves burgesos bohemis), Gence va anar un temps a Bali, on molts joves europeus i nord-americans van a viure-hi buscant el paradís. "Molts busquen la llibertat, no volen la mateixa vida que els seus pares: estudiar, tenir una feina estable, comprar-se un pis, casar-se i tenir fills... I creuen que a Bali trobaran la felicitat, perquè podran guanyar-se la vida amb l'ordinador en un país on la vida és més barata, fa bon temps i té uns paisatges idíl·lics", diu Gence. Tanmateix, el Silicon Bali no acaba sent el paradís terrenal ni és la resposta a les ànsies de llibertat que molts busquen: "No és tan fàcil trobar clients des d'allà i tenir un salari occidental, perquè les companyies no confien en aquesta manera de treballar, prefereixen que els seus treballadors siguin a Occident, i molts acaben tornant després de pocs mesos perquè es queden sense diners".

La trampa del teletreball global

A més, hi ha molta solitud: "Molts se senten sols, no tenen ni amics ni família i hi ha molta competència. Per tant, és difícil fer amistats", explica el fotògraf francès. La gran contradicció és entre el que mostren a les xarxes i la realitat. "Volen fer veure que tenen èxit però la realitat és una altra. Arriben a Bali fugint de la rutina i en troben una altra. La majoria de vegades no és veritat allò que diuen que tot ho pots fer tot sol o que trobaràs totes les solucions a internet; necessites contactes reals, una xarxa humana". L'altra part, afegeix Gence, és que molts d'aquests joves occidentals s'aprofiten de la pobresa d'un altre país. Gence, que es passa moltes hores observant abans de fer cap fotografia, manté el contacte amb alguns dels qui va conèixer a Bali. N'hi ha que, amb la pandèmia, van anar a Portugal perquè continua sent un lloc més barat que els seus països d'origen però amb millors serveis sanitaris. Amb el confinament, el fotoperiodista va continuar fent fotografies. "Si abans alguns creien que tenien una feina avorrida, després van començar a enyorar-la perquè trobaven a faltar la interacció humana", resumeix.

El covid-19 ha estat una tragèdia arreu del món, però l'impacte ha estat diferent segons el país i les condicions de cadascú. L'agència MYOP va enviar fotògrafs, entre el novembre del 2020 i el febrer del 2021, a captar les condicions del camp de refugiats Kyaka II a Uganda, on hi ha 125.000 persones, quatre vegades més que fa quatre anys; de Bangladesh, on conviuen 860.000 refugiats rohingyes; del Líban, ell lloc del món amb més refugiats per metre quadrat; i de l'Equador, amb desplaçats que fugen de la violència de Colòmbia i d'altres països llatinoamericans. En molts casos, algunes de les cares són de petites heroïnes, com la Mwamini, de 16 anys, que a Uganda es fa càrrec de tots els seus germans després que la mare els abandonés. Agnès Dherbeys, que va fotografiar la vida en un camp de refugiats de l'Equador, destaca precisament la fortalesa de les dones: "Vaig passar dies amb elles perquè això crea empatia i la necessito per fer les fotografies, són refugiades temporals i lluitaven per començar una nova vida. Se'ls veia una gran fortalesa i eren optimistes, potser perquè la majoria eren dones amb fills i havien de mirar endavant". Molts deixaven una tragèdia enrere, com una dona que havia abandonat casa seva de nit amb les tres filles i havia estat vivint al carrer després que assassinessin el seu marit, o una altra a qui havien segrestat la germana. Per a la fotògrafa, pertànyer a una agència ha significat un canvi radical. "Abans era tot més difícil. Formar part d'un col·lectiu ha estat un gran canvi, tens més suport. Vaig passar una mala època, sobretot després de ser mare, perquè molts em deien que no havien pensat en mi per encarregar-me un projecte perquè havia tingut una filla", diu Dherbeys.

Atletes de 103 anys

Al Visa pour l'Image hi ha exposicions que conviden a l'optimisme. Julia Hurricane Hawkins té 103 anys i cada any, des que en va fer 100, bat el rècord dels 100 metres als campionats sèniors nacionals nord-americans. "Abans de fotografiar aquests atletes no en tenia ni idea que existissin aquests campionats i fotografiar-los ha estat una de les feines més emocionants que he fet. I això que he estat a molts llocs, des de la Guerra del Vietnam fins als Jocs Olímpics dels últims 30 anys", explica el fotoperiodista David Burnett. A les imatges apareixen homes i dones que amb 70, 80, 90 i 100 anys llancen el martell, fan salts de llargada, neden els 100 papallona o lluiten aferrissadament per la pilota en un partit de bàsquet. Robert Marchand, per exemple, continuava competint amb la bicicleta als 105 anys. Burnett recorda una frase d'aquest ciclista francès, que va morir el maig passat als 109 anys: "Tots els rècords algun dia se superen. El més difícil és arribar als 100". El que més emociona el fotògraf, que cada vegada que cobreix un esdeveniment esportiu sènior es carrega d'energia positiva, és que cap d'ells renuncia: "Es neguen a acceptar que pel fet de ser grans no són capaços de fer coses. Potser m'hi identifico perquè ja tinc 70 anys i, d'alguna manera, són també la meva gent".