La millor pel·lícula d’aquest estiu arriba abans del solstici

El cinema de Christian Petzold sol treballar a partir de referents que no s’esmenten de manera directa, però que habiten les imatges com espectres. A El cielo rojo, la més sorprenent (i, potser, també la millor) pel·lícula del cineasta alemany, el punt de partida és l’enganyosa lleugeresa dels films estiuencs tal com els entenia Éric Rohmer. O sigui, com un marc on deixar al descobert les inseguretats i seguir les energies que acosten i allunyen els personatges. En aquest cas, tres homes i una dona joves que coincideixen durant uns dies en una casa al bosc i que experimenten variacions i fluxos en els seus vincles i afectes. Tots excepte en Leon, un escriptor capficat a acabar la seva segona novel·la que bloqueja amb paraules esquerpes les invitacions a l’espontaneïtat, sobretot quan aquestes venen de la Nadja, la seva accidental companya de peripècies.

La química tibant entre Thomas Schubert i Paula Beer produeix la fricció entre dues tradicions complementàries: d’una banda, la poc complaent mirada a la masculinitat de Hong Sang-soo; de l’altra, l’aura de les grans dames de la screwball comedy, sempre preparades per captivar els seus partenaires traient-los de polleguera. Que un film del sempre seriós Petzold es vegi amb un somriure als llavis ens pot agafar desprevinguts, però no tant com el gir tràgic que cau com una pluja de cendra sobre els darrers minuts de metratge, i on una referència als cossos dels amants entrellaçats de Pompeia (i, per tant, al Viatge a Itàlia de Rossellini) expressa la distància estèril d’una mirada intel·lectual que no sap com estar present i relacionar-se directament amb el món. Tot el contrari del que el director de Barbara assoleix a El cielo rojo, on les influències i els models on emmirallar-se només expliquen una part d’una obra que creix davant els nostres ulls de manera tant misteriosa com vital.