La pel·lícula que pot fer que els Oscar tornin a parlar coreà

BarcelonaEn l'última gala dels Globus d'Or es va produir una d'aquelles situacions que resultarien incomprensibles si no fossin els Globus d'Or. Minari, una pel·lícula nord-americana dirigida als Estats Units per un nord-americà, va guanyar el premi a la millor pel·lícula estrangera. El motiu és que és parlada majoritàriament en coreà i això l'exclou automàticament de les categories principals dels premis i la relega al premi específic dels films en “llengües estrangeres”, nomenclatura particularment estranya per a un país fundat per immigrants que no té l'anglès com a llengua oficial –tot i els esforços de Donald Trump– i que actualment té 43 milions d'hispanoparlants.

Ambientada en l'època de Ronald Reagan, Minari posa el focus precisament en la riquesa cultural dels Estats Units a través de la història d'una parella d'immigrants coreans que, després de treballar durant anys en granges de pollastres de Califòrnia, es traslladen amb els dos fills a una zona rural d'Arkansas per fer realitat el somni del pare de cultivar verdures coreanes per vendre-les a la creixent colònia d'immigrants del país. El director Lee Isaac Chung s'ha basat en la història de la seva pròpia família –convenientment ficcionada– per retratar les tensions entre la cultura pròpia i la del país d'acollida i, sobretot, del cost personal i familiar d'entregar-se en cos i ànima al mite del somni americà.

No és una visió tan amarga de l'experiència immigrant com la de moltes altres pel·lícules semblants, però tampoc una celebració de l'assimilació cultural i econòmica a l'estil de Crazy rich asians. Minari mostra les dificultats dels immigrants de primera generació, però no les emmarca en un sistema particularment hostil ni racista, sinó en el darwinisme propi de la vida i el capitalisme. Els seus únics comentaris sociològics són alguns apunts sobre el diferent paper vertebrador de la religió a Corea i entre els grups d'immigrants.

Una herba resistent

L'herba del títol és un condiment habitual en la gastronomia coreana, una mena de julivert que creix allà on altres plantes no arrelen i que serveix de metàfora de la resistència dels protagonistes. La cultiva a Arkansas l'àvia de la família, que s'hi trasllada per tenir cura dels nets mentre els pares treballen simultàniament em una empresa avícola i a la granja familiar. Aïllats de la civilització en una casa mòbil vulnerable als huracans, amb poca aigua per regar i un deute creixent amb el banc, els problemes s'afegeixen als que ja arrossegaven: la desconfiança de la mare en les promeses del marit i el trastorn cardíac del fill petit, que a més no s'avé amb l'àvia. “No és una àvia de veritat”, exclama, perquè la seva idea d'àvia –basada en les sèries de televisió– no es correspon amb aquella dona excèntrica i de vegades infantil que no sap cuinar galetes, mira fascinada els programes de lluita lliure i diu paraulotes.

La relació entre net i àvia, d'una banda, i la dels pares, de l'altra, són els dos eixos emocionals d'una pel·lícula que té com a gran virtut la serenor i l'amor pels personatges. Aquesta calidesa l'ha sabut contagiar al públic nord-americà des de la première al Festival de Sundance, on va guanyar el Gran Premi del Jurat i el premi del públic. Minari ha estat aclamada també per la crítica, que l'ha assenyalat com una fita en la representació cinematogràfica de la comunitat asiàtica als Estats Units. I l'oscaròmetre de Variety i altres publicacions especialitzades ja dona per segura la nominació com a millor pel·lícula i en altres categories, i posa damunt la taula la possibilitat de veure per segon any consecutiu una pel·lícula parlada en coreà triomfant a l'Acadèmia de Hollywood.

A diferència de Paràsits, Minari no podrà optar a l'Oscar al millor film internacional perquè és una producció nord-americana, però sembla que sí que podria tenir algunes nominacions interpretatives, començant per l'actor de vuit anys Alan S. Kim, però també de la veterana Yuh-Jung Youn, que hi interpreta l'àvia, o l'habitual de Los muertos vivientes Stephen Yeun, que també ha actuat en films de Bong Joon-ho (Okja) i Lee Chang-dong (Burning). A favor de la pel·lícula també hi juga la simpatia rebuda arran de l'absurda exclusió dels Globus d'Or. La pressió del Hollywood actual en favor de premiar la diversitat expliquen en part els més de vuitanta premis que ja ha guanyat el film als Estats Units, tot i que no és un fenomen exclusivament local: als Bafta anglesos també suma sis nominacions. Per saber si els Oscar tornaran a parlar coreà, caldrà esperar a la cerimònia del 25 d'abril.