‘Minions: l'origen de Gru’: iniciació en el 'blockbuster' d'acció trepidant

Gru, l’home que volia ser una ment mestra criminal, i el seu exèrcit d’ajudants voluntariosos i maldestres, els Minions, arriben als cinemes per cinquena vegada. Minions: l'origen de Gru és una continuació de la preqüel·la Minions. Ens trobem un joveníssim Gru que vol entrar en un grup de supermalvats en possessió d’un poderós talismà. Quan se sent ridiculitzat pels seus herois, els hi roba. La narració repeteix el model de les entregues prèvies: abundància de corredisses, molts enfrontaments amb armes i tecnologies sorprenents, i força humor físic derivat de la conducta esbojarrada i ingènua dels servents.

Potser estem davant de l’entrega més agitada de la saga. Com altres obres d’animació recents, esdevé una mena d’iniciació dels infants en el blockbuster d’acció trepidant. Les referències a la cultura pop, adreçades a mantenir l’interès dels adults, s’expandeixen a terrenys inusuals (el cinema d’arts marcials?). Tot, suposem, per emmascarar les limitacions d’una franquícia que va tancar el seu gran (i únic?) conflicte dramàtic (el del Gru que vol ser temut… fins que aconsegueix ser estimat) al seu primer film. Els responsables han renunciat a omplir aquest buit, així que opten per una fugida endavant que és tan subtil (i, potser, efectiva) com una salsa de McDonald’s: aprofundeixen en els elements més fantasiosos, amb màgia i monstres gegants, acompanyats dels irrenunciables acudits sobre pets.