El plaer de veure com li arrenquen el cor a un nazi

El ministerio de la Guerra Sucia s’obre amb un cartell en què se’ns informa que el que veurem a continuació està basat en fets reals. I, en un sentit estricte, no menteix: el nou film de Guy Ritchie té el seu punt de partida en els documents de Winston Churchill desclassificats el 2016, en els quals es confirmava que, a l’inici de la Segona Guerra Mundial, el primer ministre britànic va ordenar la creació d’un esquadró clandestí per dur a terme missions que no s’ajustaven als paràmetres de la diplomàcia internacional. El mateix Churchill apareix com un personatge, igual que Ian Fleming, que suposadament es va inspirar en el líder d’aquest escamot per modelar el seu James Bond.

Però des de la primera escena, en què la companyia es desfà d’un vaixell alemany entre grans esclafits de riure i ganivetades, es fa palès que a Ritchie no li interessa donar una lliçó d’història, sinó millorar-la amb explosions i violència. Potser per això l’aproximació del director de Snatch (porcs i diamants) a la narrativa de proeses bèl·liques té una certa flaire del Tarantino de Maleïts malparits, tot i que a l’hora de la veritat empal·lideix en el seu atreviment per convertir la realitat en polpa i, sobretot, en uns diàlegs entossudits a semblar enginyosos. Afortunadament, Ritchie no oblida que hi ha pocs plaers comparables a veure feixistes sent aniquilats, i dona via lliure al personatge que encarna Alan Ritchson per disparar fletxes, donar cops de destral i arrancar cors de nazis.