PalmaMiquel de Palol (Barcelona, 1953) és un dels noms imprescindibles de la literatura catalana escrita entre els segles XX i XXI. Ha publicat recentment el llibre de poemes Alguns paisatges, aparegut (Labreu Edicions) poc després de la novel·la Què! Estampes d’un dependent filòsof, que va sortir a finals del 2017 a l’editorial Angle. A finals del proper mes de novembre arribarà a les llibreries Angèlica i Rafel, la contribució de Miquel de Palol a la sèrie Matar el monstre (un projecte de l’editorial Comanegra que consta de sis novel·les escrites per Julià de Jòdar, Ada Castells, Susanna Rafart, Jordi Coca, Núria Cadenes, Mar Bosch i el mateix Palol, amb motiu del segon centenari del Frankenstein de Mary Shelley). Dins la seva obra narrativa s’hi compten títols com El Jardí dels Set Crepuscles (Proa, 1989), Ígur Neblí (Proa, 1994), El Troiacord (Columna, 2001) i El Testament d’Alcestis (Empúries, 2009). Entre aquesta i Què! Estampes d’un dependent filòsof han transcorregut vuit anys, durant els quals ha publicat una miscel·lània de textos sobre la postmodernitat ( El llac dels signes, Proa, 2013) i dos llibres de poemes també importants: Aire amb cel de fons i Dos cors per una bèstia (Proa, 2012 i 2015). Actualment prepara els dos títols que han de completar els ‘Exercicis sobre el Punt de Vista’, un ampli projecte narratiu i assagístic format per nou llibres, dels quals ja se’n troben disponibles set: la nouvelle Les concessions (originalment titulada Tots els ets i uts, Columna, 2004), les figuracions de Contes en forma de L (Moll, 2004), l’apòleg Un home vulgar (Edicions 62, 2006), l’assaig històric i autobiogràfic Dos poetes. Impressions d’Espriu i Vinyoli (Columna, 2006), el conte Gallifa (Columna, 2006), la faula Aire pàl·lid / Palimpsest (Columna, 2007) i la cinta a la xinesa El Testament d’Alcestis.
Ens trobam al santuari de Cura, indret lul·lià (Palol troba que se n’hauria de dir ‘llullià’, de la mateixa manera que escriu sempre ‘melencolia’ i no ‘malenconia’) per antonomàsia, i per algun motiu començam la conversa pel mestratge que va rebre d’Espriu i Vinyoli, als quals va dedicar el llibre esmentat. Li demano si establiria paral·lelismes entre aquell moment de la cultura catalana i el que vivim ara.
-Veig bastant ociós jutjar una època pels paràmetres d’una altra -em respon-. Per altra banda, en aquell moment jo només feia el paper del jovenet que anava a visitar aquells que considerava grans mestres, amb la gosadia de demanar-los que llegissin la meva poesia i em diguessin què en trobaven. I, com sempre que es tracta de relacions amb persones, amb uns hi havia el que se’n diu química i amb d’altres no. Amb els que vaig establir una relació més estreta, i molt diferent l’una de l’altra, va ser efectivament amb Espriu i Vinyoli. Amb d’altres, com Brossa o Foix, la cosa no va acabar de funcionar pel motiu que fos. Foix, per exemple, era complimentós fins a fer-se una mica embafador, francament. Et donava aquells bombons i es posava a xerrar i xerrar, quasi sempre sobre ell mateix. Aquells bombons...
-Eren dolents?
-Eren boníssims! Però tan grossos que amb un de sol et quedava tota la boca plena durant més de mitja hora. Jo crec que te’ls donava perquè callessis...
-Tal com els descrius a Dos poetes, Espriu i Vinyoli semblen dues figures antagòniques que se sumen.
-Diria que cadascun d’ells era el que li mancava a l’altre. S’admiraven mútuament, però ho feien des de la distància. Espriu era una grande testa, un home amb uns coneixements monstruosos, i quan l’anaves a veure era com si et fes classes: sobre els egipcis, sobre l’idealisme alemany, sobre l’antiguitat grecollatina, sobre el que fos. Vinyoli, per contra, tenia la gràcia natural del poema, sovint escrit en condicions personals precàries, però qui sap si a pesar o gràcies a això mateix sempre un magnífic poema. Gabriel Ferrater, en un assaget seu, diu una cosa semblant dels germans Machado: Antonio és l’intel·lectual que esdevé poeta a força de molta feina, i potser arriba més lluny que el seu germà en segons quins aspectes, però Manuel és el poeta natural, l’home que no necessita partir d’una gran base de coneixements per escriure poemes excel·lents.
-El teu nou llibre de poemes, Alguns paisatges, em fa pensar en un d’anterior, Nocturns...
-És possible, la veritat és que no hi havia pensat. Tal vegada tenen en comú el fet de ser llibres acumulatius, no unitaris i escrits a partir d’una idea prèvia. Els poemes d’Alguns paisatges comparteixen la característica de decantar-se cap a la precarietat expressiva, que seria una manera d’anomenar just el contrari de la sobreabundància retòrica que em retreuen els meus detractors, als quals vaig decidir fer cas per una vegada [riu].
-Al pròleg de Nocturns, que va ser famós per la polèmica sobre la parataxi i la hipotaxi, hi feies una declaració de principis. “Jo soc els meus personatges”, hi deies.
-I és cert. Naturalment això passa per la inventiva de cada autor, perquè si l’escriptor hagués de respondre a la seva vida de cadascun dels actes dels seus personatges, aleshores Shakespeare seria un criminal. En realitat, és allò que diu Proust: “Com que no soc novel·lista (sort que no ho era!), m’agrada escriure sobre formes de vida que no he experimentat”. La matèria primera sempre som nosaltres mateixos, però exercint el dret d’imaginar què faríem en aquesta circumstància o en l’altra. Hi ha alguna cosa d’expansió venjativa en tot plegat.
-Com quan t’imagines en la pell d’un personatge tan bèstia com el protagonista de Què! Estampes d’un dependent filòsof.
-Sí, hi ha molt de mi mateix en aquest personatge, tot i que a la vegada espero no comportar-me mai com ell, per descomptat. Es tracta de fer servir l’esperpent com a instrument de coneixement, de portar les coses al límit per poder entendre-les millor. És el que et passa amb els diaris, que de vegades l’acudit et resumeix en un moment, i amb més força, allò que els periodistes i els analistes t’expliquen amb molt més espai. La intenció és poètica, però és que dins el que és poètic hi cap la moral, la metafísica, la psicologia... Hi caben totes les pulsions.
-Diries que ets un moralista, aleshores?
-No em molestaria ser considerat així. Ara bé, si convenim que un escriptor és un moralista, hem de definir de quina moral partim. La de l’amo o la de la col·lectivitat? La cristiana? La capitalista? Si jo sóc un moralista he de ser-ho des del qüestionament, des de la discussió dels pensaments que s’expressen a través dels personatges.
- Xavier Bru de Sala, quan elaborava el seu cànon sobre la narrativa catalana contemporània, et va definir com un pessimista geomètric.
-No tenia present ara aquesta definició, però no la trobo desencertada. La geometria, encara que alguns crítics prefereixin fer veure que no se n’adonen, és un element estructural en els meus llibres. Sovint es tracta d’esquemes geometricorenaixentistes. Ara bé, més que de pessimisme jo parlaria d’un interès per la melencolia. Soc un lector de L’anatomia de la melencolia, el tractat de Robert Burton, del segle XVII, en el qual estableix les tipologies i els símptomes d’aquest fenomen, que més o menys es correspon amb el que actualment coneixem com a depressió. Segons Raymond Klibanky, Fritz Saxl i Erwin Panofski, l’humor melencòlic es vincula amb la bipolaritat i amb el geni. Un altre llibre important sobre el tema és Saturn i la malencolia, de Raymond Klibansky, que ja és contemporani nostre, Fritz Saxl i Erwin Panofski. O el gravat de Dührer sobre la malencolia, en què apareix l’àngel envoltat d’estris de la geometria i les matemàtiques... Més que de pessimisme geomètric, potser parlaria, en el meu cas, de melencolia geometritzada.
-Aquesta tardor publiques Angèlica i Rafel, dins el cicle frankensteinià Matar el monstre, de l’editorial Comanegra. Forma part també dels teus ‘Exercicis sobre el Punt de Vista’?
-No estrictament, tot i que sí que lliga amb novel·les meves anteriors, en particular amb El Jardí dels Set Crepuscles i El Testament d’Alcestis. Els Exercicis també es completaran aviat, amb un conte i una novel·la. El conte [anomenat també mithistòrema, en homenatge a Giorgos Seferis] crec que pot considerar-se infantil, en la línia d’altres d’anteriors com La fortuna del senyor Filemó [editorial Cruïlla, 1997] i Les tres ties [Proa, 1992], que vaig escriure picat per algú que m’havia criticat que a El Jardí dels Set Crepuscles tots els personatges parlaven igual, de manera que a Les tres ties cada personatge parla de manera totalment diferent. Pel que fa a El Jardí dels Set Crepuscles, no és que tots els personatges parlin igual, sinó que, en realitat, hi parla un únic personatge.
Sobre la novel·la, és la peça central dels ‘Exercicis sobre el Punt de Vista’: acabem pel mig, com és lògic [riu]. Es titula Boötes, que és el nom grec de la constel·lació del Cotxer, a la qual pertany Arcturus o Artur, l’estrella epònima del rei. El protagonista és un tècnic que és cridat a arreglar determinats elements d’un gran edifici/màquina, que segons com es miri és també una ciutat, a la qual és molt difícil entrar, fins i tot amb les credencials que ell té. Aquesta construcció està formada per una multitud de torres, cadascuna de les quals té una mecànica diferent. En un determinat moment les masses assalten les torres, i cal fugir... Et puc dir que m’hi he deixat anar completament, i que no hi he fet cap consideració ni concessió afegida a la lògica pròpia del relat.
-Tal com en parles, fa pensar en altres obres extremes, com el Finnegan’s Wake de Joyce, per exemple. La crítica n’estarà encantada.
-Lingüísticament no, però per estructura i continguts sí que aspira a la llibertat del Finnegan’s. Pel que fa a la crítica, l’última cosa interessant de què he tingut notícia és de la tesi doctoral de la professora Chiara Giordano, de la Universitat Complutense de Madrid, que fa un exercici de lectura comparada entre El Jardí dels Set Crepuscles, Les ciutats invisibles d’Italo Calvino i Cosmopolis de Don DeLillo.
En el text s’han mantingut les paraules 'melencolia' i 'melencòlic', com les escriu sempre Miquel de Palol, en atenció al mateix escriptor.