Miquel Ramis Bordoy, el restaurador dels molins que dibuixen el paisatge mallorquí

PalmaMiquel Ramis Bordoy (Palma, 1974) és un dels pocs artesans que a Mallorca encara es dediquen a la restauració de molins. En va aprendre del seu pare i el seu padrí; Ramis Bordoy jugava de petit entre pales i eines que s'usen en aquest ofici mentre els adults feien feina. Situat al centre del Pla de Sant Jordi, ja fa prop de 25 anys que Miquel Ramis dirigeix el taller. L'any 1952 hi va començar a fer feina el padrí de l'actual propietari.

La feina que hi fa ha estat reconeguda en els Premios R. H. Driehaus de las Artes de la construcción, que es donen per cinquè any consecutiu. Ramis Bordoy és un dels artesans més destacats en relació amb la restauració i recuperació de molts dels molins que dibuixen el paisatge mallorquí. "Tot el que sé de molins ho he après de mon pare i el meu padrí", comenta el premiat en un vídeo. Ara bé, té molt clar que "encara queda molt per aprendre".

Els guardons, que es donen a quatre artesans i estan dotats amb 40.000 euros (10.000 per cada premiat) són una iniciativa del filantrop nord-americà Richard H. Driehaus, que va morir el mes de març. L'objectiu dels premis és promoure els oficis tradicionals que utilitzen tècniques respectuoses amb el medi ambient, fomenten l'economia local i possibiliten la conservació de monuments i conjunts històrics. Ramis Bordoy ha estat reconegut en la categoria que inclou les armadures i estructures de fusta, mobiliari, i diversos treballs de fusteria.

El taller es diu Es Moliner. S'hi treballa tant la fusta com el ferro i, segons explica el restaurador en un vídeo facilitat per l'organització dels premis, en la majoria de casos reparen molins fariners i d'extracció d'aigua, els més comuns a l'illa. Alguns dels que han treballat són el de la finca de la possessió de sa Vall, el del Centre de Control de l'Aeroport de Palma o els molins fariners de la possessió de sa Torre i Son Blanc, a Llubí. Els tipus de fusta que més s'usen per la reparació de molins són nord vell, avet, faig, alzina, ullastre i ametller.

Ramis Bordoy també explica que fa anys la majoria de feines que feien era per pagesos que encara empraven el molí. "Ara, com que hi ha altres maneres de fer feina, reparam molins sobretot per la imatge: per un agroturisme, una finca... Però no per a què funcioni". I menciona que a Mallorca, durant un temps, hi havia gairebé 3.000 molins; "ara n'hi ha, encara, però són pocs els que tenen la coa i les pales ben posades", exclama.

Miquel Ramis és conegut com el Moliner, però ell fa un incís: “Jo no som moliner. Moliner és qui fa feina al molí. Nosaltres som ferrers, constructors o reparadors”, explica. Més enllà de guarir els molins que estan en desús, abandonats i fets malbé, l’artesà també està compromès en la divulgació d’aquesta construcció tan nostrada i que caracteritza el paisatge illenc. “Els molins són una icona de Mallorca, de la mateixa manera que ho són l’ensaïmada i la sobrassada”.

Els premis

El jurat d'aquests premis està format per representants del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana i el Ministeri de Cultura; l'International Network for Traditional Building Architecture and Urbanism (INTBAU), la Fundació Ekaba i el Premi Rafael Manzano. En general, s'ha tingut en compte la qualitat de la feina i el respecte per la tradició de tots els guanyadors. 

Els premis s'entregaran dia 3 de juny a CentroCentro, espai cultural del Palau de Cibeles, seu de l'Ajuntament de Madrid. També s'inaugurarà l'exposició Arquitectura atemporal, que exposarà mostres d'obres dels guardonats. El mallorquí va viatjar a Madrid fa uns dies per preparar la mostra. "Hem instal·lat mig molí, de sis metes de diàmetre, a l'espai CentroCentro. Ha estat tota una experiència. Mon pare i el padrí no s'ho haurien imaginat mai", diu, content.

A més de Miquel Ramis, els premis han reconegut la feina de Jordi Domènech, un dels pocs constructors que sap fer la volta catalana, tècnica de construcció tradicional; Santiago Martínez Otero, ferrer que ha treballat en la restauració de la Catedral de Santiago i que utilitza tècniques gairebé perdudes de la forja i Cristina Thió, restauradora que fa més de 30 anys que fa feina amb revestiments tradicionals, com pintures al fresc o policromies, en edificis de diferents èpoques.