Miquel Sbert: La memòria contada

PalmaMiquel Sbert (Llucmajor, 1952) era conegut i reconegut per la seva tasca com a educador (en la vessant de docent i en la d’inspector d’educació i impulsor d’iniciatives pedagògiques, sempre vinculades a la llengua catalana) i també com a estudiós de la poesia popular de tradició oral. Ha treballat a fons la figura i l’obra del glosador Antoni Vidal Garau, mestre Lleó, sobre el qual va escriure el llibre “Unions i desunions” de mestre Lleó: acotacions per a una teoria de valors (1991), al qual havien de seguir altres títols com Oh, mar blava que ets de trista... L’emigració al Cançoner popular de Mallorca (2001), La fusió de cultura popular i poesia a l’obra de Maria Antònia Salvà (2008), Llengua de glosador. Notes sobre poesia de tradició oral (2008), o Dimonis del Cançoner popular de Mallorca (2017). També és autor o coautor de diversos volums sobre cuina i gastronomia tradicional mallorquina, com Els perfums meravellosos. La cuina de Maria Esteva Ferrer (2004, reeditat el 2009), La cuina conventual a Mallorca. Espais, costumari i receptes (2006), El Fornet de la Soca. Filosofia i receptari (2015, amb Tomeu Arbona) i Aguiar amb el Cançoner tradicional de Mallorca (2017, amb Miquel Calent).

Miquel Sbert, però, tenia clavada l’espina de l’escriptura de ficció. Se la va treure l’any passat en publicar El crim, una excel·lent novel·la curta sobre la investigació, en els nostres dies, d’un doble assassinat succeït a Sant Jordi a començaments del segle XX, que va commocionar el poble i l’illa sencera. Hi torna amb Llibre de les calitges, un recull de tretze relats sobre fets i personatges reals d’un poble mallorquí durant la Guerra Civil i la postguerra, que és Llucmajor però que, per l’atmosfera i la profunditat humana de les històries que s’hi apleguen, podia haver estat qualsevol altre. Tant El crim com Llibre de les calitges es llegeixen amb la tensió que necessàriament desperten les bones ficcions, i amb l’interès afegit de saber alguna cosa més sobre nosaltres, els mallorquins, com a societat. Tots dos llibres han estat publicats per Lleonard Muntaner Editor i han estat, respectivament, finalista i guanyador del premi de narrativa mediterrània Pare Colom d’Inca.

-Podem començar, si ho trobes, per les tassetes de cafè que surten fotografiades a la coberta de Llibre de les calitges.

-Les tassetes són autèntiques, i el que es conta al relat al qual donen títol és més o menys exactament el que va passar. Són fetes de ceràmica, duen unes lletres que diuen “casa del pueblo” i eren de la cafeteria de la cooperativa obrera La Nueva Vida. Quan es varen fer malbé perquè varen perdre les anses, el responsable de la cafeteria va demanar si se les podia endur a ca seva. I aquesta petició es va sotmetre a la junta rectora de la cooperativa, com a gestora (que no propietària) de les tassetes. Estava perfectament establerta la idea que tots els béns, per petits que fossin, eren de tots els obrers, no de la junta ni de cap ni de ningú en particular. Aquella gent tenia un sentit del respecte a allò comú, al bé públic, que s’ha perdut. La cooperativa estava allotjada en un local de la plaça d’Espanya, el que després va ser el bar Tabú i ara és una pizzeria, i això, que els pobres s’instal·lassin a plaça, també tenia un contingut simbòlic notable.

-Aquesta idea del respecte al que era de tots contrasta amb l’actualitat, marcada per la corrupció.

-Exacte. La corrupció és la falta total de respecte al bé comú. Quan parlam d’aquesta cooperativa, parlam d’unes persones que movien centenars de milers de pessetes (d’aquella època!) sense que ningú tocàs res que no era seu. Ni tan sols unes tassetes de cafè. En canvi, quan els feixistes hi varen entrar violentament els ho varen robar tot, el que era de la cooperativa i també les propietats de cadascú, incloses les cases. Tot s’ho varen embutxacar els rapinyaires que comandaren a partir de la Guerra Civil i la dictadura. I aquell model de pulcritud i respecte que era la cooperativa no s’ha recuperat: ha prevalgut l’altre model, els dels rapinyaires. Els de la cooperativa eren gent pacífica i honesta, dirigida per intel·lectuals que aportaven els seus coneixements, les idees del socialisme utòpic, el seu sentit de l’ètica...

-Intel·lectuals com Gabriel Alomar, per exemple.

-Sí, i sobretot d’altres més propers, que fossin del mateix poble. A Llucmajor hi havia els Parets, per exemple.

-En tot cas, els relats del llibre cerquen establir un lligam entre la memòria dels fets que recuperen i l’actualitat.

-Absolutament, això és el que em va semblar, i em sembla, que dona sentit al llibre, tot i que quan vaig començar a escriure’l no n’era conscient, i me’n vaig adonar a mesura que avançava en l’escriptura. El llibre va començar com un petit homenatge familiar, la recuperació d’històries que m’havien arribat per via oral, fonamentalment de mon pare, els meus padrins,un conco, una tia... Però a mesura que vas fent feina, també t’alimentes de la realitat que t’envolta, de l’actualitat, que és plena de repressió, de desculturització, de gent que passa fam... A partir d’un cert moment, vaig voler deixar constància d’altres èpoques que es movien per altres valors que no eren els dels sepulcres blanquejats. Valors senzills, no grans constructes ètics ni filosòfics: honestedat, respecte, feina ben feta...

-Com al relat que es titula Feina en roda, en què uns sabaters descobreixen, sense proposar-s’ho, la producció en cadena.

-Sí, abans que en Henry Ford i tot! Hi havia una demanda molt gran de sabates i botes per als soldats de la Primera Guerra Mundial, i un sabater més vell va reunir els altres sabaters i els va proposar que, si es repartien la feina i cada sabater es dedicava a fer una cosa, els retria molt més. I vaja si els va retre! Un tallava, un altre empastava, un altre posava tatxetes... I així varen passar de guanyar un duro a la setmana, com a molt, a guanyar-ne set. Varen quedar estupefactes: tant, que al meu padrí, que era un d’aquells sabaters més joves, l’estupefacció i l’alegria li varen durar fins als noranta anys!

-Els relats sobre la repressió feixista, com el del pagès que és testimoni de com tiren un home dins un pou, o el que conta la història d’un altre home a qui obliguen a beure oli de ricí, escarrufen encara més ara que l’extrema dreta torna a agafar força.

-No fa gaire una persona que havia llegit el llibre em deia: “Dins un pou mos varen ficar, i encara returam”. No n’acabam de sortir, del pou. Com et dic totes les històries són reals, tenen la música de la ficció, però la lletra és real. El pou del relat era el pou de la finca de l’Àguila. I el lloc on donen a beure l’oli de ricí a aquell home, que era un oncle meu, és al cap de cantó de Ca la Poblera, a l’Arenal. Era el quarter de Falange, al carrer de Sant Cristòfol amb la carretera militar. El fill de Ca la Poblera, en Manolo, es va fer feixista, i la va agafar del meu oncle no perquè estigués compromès en política, que no hi estava, sinó perquè era de l’entorn dels trencadors de marès, i els trencadors eren un col·lectiu sospitós de ser esquerrans.

-En aquest relat, és molt oportú que facis una referència explícita al film Amarcord, de Federico Fellini.

-L’escena d’Amarcord en què a un dels personatges també l’obliguen els feixistes [italians, en aquest cas] a beure oli de ricí em posa la pell de gallina, és com si veiés el conco. No podia menys que retre-li homenatge expressament. De jovenots només volíem veure Amarcord per la famosa escena de l’estanquera, però amb els anys aprens a mirar-la i t’adones que és una pel·lícula extraordinària.

-Hi ha un altre conco, en aquest cas de ton pare, que és el que se’n va a Cuba i que també és motiu d’un relat.

-Mon pare, quan era al front, escrivia cartes, i es va escriure amb aquest conco de Cuba. Em diverteix molt el fet que no partís per qüestions polítiques, sinó per un assumpte de faldes. Va haver de fugir ‘cametes me valguen’ perquè un marit desaïrat no li fes a prop, i els seus contactes amb contrabandistes el van dur fins a Cuba. Allà va trobar feina com a guardaespatlles d’un gàngster mallorquí, en Xafarreta, i va guanyar una doblerada. Al cap dels anys, un dia la padrina va rebre la visita d’un subjecte molt ben vestit que va resultar ser un missatger del conco, que li enviava un feix de bitllets, dòlars, concretament. I la padrina va agafar els bitllets, però no sense queixar-se del que li sabia més greu: “M’envia tot aquest dineral i ni tan sols és capaç de posar-hi un mot de lletra!” El missatger se’n degué anar espantat.

-Alguns relats fan pensar una mica en Espriu, per la idea de la necessitat del perdó després dels desastres de la Guerra Civil.

-Sí, el dels fumadors, en què un personatge que havia estat feixista no s’atreveix, al cap d’uns anys, a demanar-li foc a un altre que havia estat un represaliat. I aquest, quan se n’assabenta, només diu: “Idò jo n’hi hauria donat, i ben tranquil...” I sobretot, el relat Un parell d’enemics, que he triat expressament per tancar el llibre. Hi ha un personatge, el que mira per la finestra i voldria anar al cafè amb els altres dos, que en certa manera soc jo: m’agradaria situar-me en aquest estat de coses en què es mantenen l’equilibri i el respecte mutu. Els dos personatges que veu passar per la finestra havien estat enfrontats als dos bàndols de la guerra: un havia estat a Son Catlar fent carretera mentre l’altre el vigilava amb la metralladora. Però han arribat a vells, un d’ells està malalt, i se’n van al cafè plegats. M’interessa molt aquesta gent senzilla, persones normals i corrents, que hi havia a les dues bandes. Persones a les quals els va tocar viure allò i que se’ls va endur la correntia cap a un sentit o cap a l’altre, i que passats els anys hi reflexionen i es troben amb aquesta necessitat de mantenir el respecte i la convivència, d’arribar a algun tipus de reconciliació.