Miquel Serra: "La tasca de compondre és com baixar al riu a garbellar"

ManacorCom l’entrada a un túnel oníric, el primer tema de Les Hayas Arce (Foehn Records, 2023) ressona dins l’espai on Miquel Serra (Eivissa, 1975) ha compost moltes de les cançons que formen la seva discografia. Es tracta de l’antic colomer d’un edifici del centre de Manacor, ara reconvertit en una espècie d’estudi. Hi té una bateria, un trespol de rajoles de molts de colors, un grapat de quadres en un racó i una imponent biblioteca en la qual destaquen noms com David Foster Wallace, James Salter i George Saunders. “Si t’agraden els relats curts, has de llegir aquest llibre”, diu mentre sosté Exhalación, de Ted Chiang, entre les mans, un conjunt de contes en què el futur s’explica amb el llenguatge de la quotidianitat. Res que als seguidors de Miquel Serra no els pugui sonar. 

Miquel Serra és un home llarg i prim, de mans grosses i cabells curts i descambuixats. S’asseu al sofà, cobert amb una tela de retxes de tons neutrals, i just abans de pitjar play al seu ordinador anuncia que “ara l’escoltarem sencer, d’una tirada”. En el mateix moment en què, per posar-se còmode, creua les cames, comença a sonar, des de dos altaveus estratègicament col·locats, el tema que obre el seu nou disc: Dies complets, taques de llum. En sona el primer minut i busques, un inici suggerent i apoteòsic, abans que Miquel Serra mogui un sol múscul del cos: no és fins que un teclat entra en escena que, llavors sí, el seu peu comença a seguir el ritme del compàs. 

Aquest Les Hayas Arce que avui surt a la venda el va compondre a la vegada que l’àlbum anterior, Una casa és pànic, tot i que no tinguin res a veure l'un amb l’altre. “Sempre em passa això”, diu, “mentre faig cançons per la banda, que són més difícils, me’n surten així i les vaig guardant. I està bé saber que tens cançons allà, per quan t’hi vulguis posar”. Tanmateix, més endavant reconeixerà que no és tan bo de fer, això de compondre. S’hi dedica de manera conscient i convençuda, “és una part més del dia, com fer el dinar o com anar a comprar. És com fer exercici: saps això que quan no en fas et sents malament? Idò ben igual. Així ho faig jo per treure idees que pot ser que s’arribin a convertir en cançons”. 

La primera part del disc transcorre amb certa sensació de calidesa i en arribar La teva època m’oblida, la tercera cançó, ja no és només un tímid impuls el que batega al ritme de la música que sona. “Aquest disc va estar a punt de no sortir”, reconeix, “no m’acabava de convèncer, no tenia forces. Però en Miquel Fili, el bateria, el va escoltar i va trobar que hi havia qualque cosa. I li vaig haver de donar una oportunitat”. També va estar a punt de no entrar-hi el tema que ha fet servir de senzill d’aquest nou disc, La sala oberta. “Va ser la darrera que vaig fer, just un mes abans d’acabar. Ja m’havia passat altres vegades, que quan està tot a punt em surt una darrera cançó, i tot d’una vaig saber que seria el senzill perquè és la que té més amplitud”. Tot i així, el procés de composició tampoc no va ser l’habitual. “Ja en tenia la part cantada i cercava la melodia que fa la guitarra. I un dia vaig anar a fer una volta per sa Vall, a Manacor, i em va venir al cap. Però no anava amb ningú i no duia el mòbil ni tenia on apuntar, així que vaig estar la resta de la caminada, un parell d’hores, cantant-la perquè no se m’oblidàs”, explica. Afegeix que “no vaig passar gust de la resta de l’excursió, la veritat, passava massa pena que se m’oblidàs”. 

La cinquena cançó del disc, L’espera, comença també amb una melodia de guitarra, tot i que ben aviat la lletra es precipita, tan bon punt la veu de Miquel Serra en pronuncia les paraules inicials: “Com et puc dir com és enyorar-te, o com de dur és que pensis malament de mi”. La tasca de composició d’un disc és, per ell, “com baixar al riu a garbellar, a mem si hi trobes or: potser en trobes una vegada de cada deu, o una de cada cent, però hi has d’anar cada dia per trobar-lo”. Així és el seu procés de recerca, un procés que acaba documentat a força de gravacions casolanes que s’apilonen en carpetes ordenades cronològicament dins el seu ordinador. En acabar d’escoltar Les Hayas Arce hi trescarà una estona i farà sonar els primers esbossos de cançons d’alguns dels seus discos anteriors, com L’elegància dorm i La teva llengua, inconfusibles fins i tot en la seva forma més primigènia, reconeixibles tot i ser poc més que una llavor. 

“Ha estat divertit tornar a escoltar les idees d’on venien aquestes cançons”, reconeixerà més tard, “n’hi ha moltíssimes, centenars, que pel camí han quedat dins un calaix”. I són poques les vegades que n’ha recuperat cap: “una vegada fet el disc, tot allò que se n’ha descartat es perd per sempre”, diu. I, tot i així, hi ha qualque excepció: el tema 10 minuts, que forma part de La felicitat dels animals, era un dels que no havien entrat al disc anterior, Roses místiques. De tant en tant els escolta, els seus treballs anteriors. “Amb el temps els discos canvien, i quan els tornes a escoltar hi trobes coses diferents. Jo em qued content si hi ha tres o quatre cançons que encara ara defensaria, trob que això ja és molt. No es pot fer un disc rodó, és impossible que tot sigui bo: ni The Beatles ho varen fer!”. És la primera vegada que els anomena, però han estat presents en tot moment a la conversa: una versió enorme de la cèlebre fotografia al pas de vianants d’Abbey Road ocupa una part important d’una de les parets de l’estudi on la reproducció en primícia del nou disc de Miquel Serra enfila ja la recta final. “Aquesta és la darrera”, apunta tan bon punt comença a sonar No ve d’una ruïna, “i és estranya”, avisa. I si l’autor ho diu és perquè ho és. “I ara que tot ha acabat i som com un fantasma”, hi canta, “entra una veu i em diu que no ve d’una ruïna”. I és precisament aquesta frase allò més estrany perquè Les Hayas Arce sembla que en vingui, d’una ruïna, com ho sembla tot allò que Miquel Serra fa. Connectat tant amb les arrels i amb el passat com amb l’horitzó que té davant. 

Una vegada acabada la reproducció toca compartir impressions i parlar de futurs projectes. Té previst treure un altre disc, després de l’estiu, i ja hi està fent feina. El gravarà amb l’ajuda de Jorra Santiago i serà, bàsicament, ell amb la guitarra. “Com el Nebraska de Bruce Springsteen”, diu, i torna a omplir la conversa de referents i recomanacions, des d’un llibre que va acabar de llegir fa unes setmanes i encara el té engrescat –Yeah! Yeah! Yeah! La historia del pop moderno de Bob Stanley–fins a la pel·lícula que ara mateix, i repeteix un parell de vegades aquest ara mateix, diria que és la seva preferida. “La vaig acabar de veure fa dos dies i el final em va sorprendre, no me l’esperava”, explica. “Esencia de mujer, amb Al Pacino, no l’havia vista mai”. Ho diu dret davant un pòster de Dersu Uzala, el clàssic d’Akira Kurosawa, a un parell de metres de distància dels murals que fa unes setmanes Lluïsa Febrer va pintar dins ca seva i que estan inacabats. “La por conta una història”, diu un dels temes de Les Hayas Arce. La mirada curiosa de Miquel Serra, també.