Miqui Puig: "Si una cançó està ben feta, m'és igual que sigui de Shakira, de Quevedo o de qui sigui"

BarcelonaI ara... un concert circular. Miqui Puig (l'Ametlla del Vallès, 1968), perseverant de mena, no perd el coratge. Continua explicant-se a través de les cançons, com les del disc Miqui Puig canta vol. 7 (Primavera Labels, 2022), manté actualitzada la connexió amb la pista de ball, com demostra en les sessions de DJ, i sobretot conserva una inquietud artística que l'ha dut a tirar endavant projectes especials, com "el concert circular" que farà aquest dijous 30 de març a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm (20 h) de Barcelona.

En què consisteix el concepte de concert circular i per què el poses en pràctica?

— Tot va sorgir arran d’un Primavera als Bars. Vam arribar a un bar i no hi havia escenari, i ens van dir de tocar a peu pla en un racó. Per què un racó? Per què no ho podem canviar, això? I la meva tècnica de so es va cagar en tot perquè vaig fer el bolo circular. Després ho vaig fer a diversos llocs i vaig veure que és el format ideal. Hem estat dos anys picant pedra, enviant projectes a marques perquè és una cosa que només es pot sufragar si darrere hi ha una mica d’infraestructura, i, al final, aquí estem, pagant-ho tot nosaltres perquè hi apostem, i farem un vídeo perquè així la gent ho podrà conèixer. També hi ajuda el format, sense bateria, i que fem directament música de ball, com a l’últim disc. Són tots al meu voltant, i jo al mig un pèl elevat perquè se’m pugui veure. La idea és que hi hagi molta interacció.

El concert també és una mena de presentació a Barcelona del disc Miqui Puig Canta Vol. 7?

— Sí, perquè no toco a Barcelona des de la Mercè de fa dos anys, que tampoc era cap presentació de disc, sinó un concert d’aquells pandèmics amb cadires i mascaretes. Teníem ganes de presentar el disc, però no hi ha espai per a veterans a segons quins festivals, així que hem tirat pel dret.

Com t’expliques aquests dos anys sense tocar a Barcelona?

— Crec que el meu cas és molt curiós. No estic ni a la llista de cantautors, ni a la dels maleïts, ni a la dels rockers, i el rock encara marca molt a segons quins festivals. I com que a sobre tinc més de 50 anys però no faig revival, sinó que estic sempre traient discos... No és que m’autosabotegi, però no m’agrada fer revival. Evidentment que toco cançons de Los Sencillos, perquè formen part del meu repertori i perquè m'ho exigeixen els músics. La meva banda, que són tots joves, volen tocar aquelles cançons. El meu soci, el Raúl Juan, diu que a la penya se li il·lumina la cara quan toquem Bonito es. Però no faig revival: el Bonito, ja ho veuràs aquesta vegada, ara sembla de Nova York perquè vull que sigui diferent.

Això del model circular es feia servir als anys 60 en programes de televisió com Top of the Pops on el públic envoltava l’artista, i n’estava molt a prop.

— Sí. Algú l’altre dia em deia que també ho havien fet Standstill, però ells amb el públic assegut i tot més contemplatiu. Jo m’ho imagino com estar a peu de carrer, que ho trobo com molt més participatiu. A més a més, toquem tot gairebé seguit, com una sessió de DJ. Volem que tots els hits sonin l'un darrere de l'altre i que sigui molt ballable.

Fa molts anys que també fas de DJ. Ha canviat molt, la teva feina com a DJ?

— Molt, i et diria que per bé. Me n'enrecordo d'unes festes d'Olot que anava cagadíssim. Van començar a aparèixer nanos de 20 anys... i ballaven com bojos. Però, esclar, és que jo no m'he quedat amb el revival, ni punxo indie espanyol. Punxo música de ball: soc capaç d'anar-me'n a un track dels anys 70 o posar coses d’ara mateix com la Kali Uchis, que em torna boig. O posar noies d’aquestes que fan europop, que no deixen de ser una evolució de les dives que em flipen. Sí que és veritat que expliquem que segons quines coses no les punxem. I m'he trobat fracassos, perquè molta gent vol reggaeton, molta gent vol un tipus de música que no controlo i que tampoc em sedueix gaire. Home, per dir-te que a vegades llanço a cappella fins i tot la Shakira, però buscant sempre la complicitat i la diversió. No es tracta de punxar el hit pel hit. Ja hi ha hits que els punxo, però punxar Quevedo perquè toca, doncs no. A Quevedo el punxo amb l’a cappella de la Shakira entremig d'una base d'algun tema de Detroit. Que la gent que és prou còmplice es fot a riure i diu "quin cabró". M'agrada tot. Al final, si una cançó està ben feta i si una cançó arriba, m'és igual que sigui de Shakira, de Quevedo o de qui sigui. Això de les polaritzacions, d’estat a favor o en contra, és absurd.

Què vols explicar a cançons de l’últim disc com Pors Puig i Mañana infierno?

— Doncs això, que ens hem fet grans i d'una manera vertiginosa. Pors Puig i Yo no quería estar allí són el meu René de Residente. Ell, com que recita, pot col·locar més lletres, però jo he de ser molt sintètic. A vegades alguns mitjans m'han acusat de ser molt críptic. I és que he de ser críptic. És que no t'he d'explicar tot fil per randa, i tampoc em ve de gust. Carlos Zanón sempre m'ho diu, que quan escolta les meves lletres pensa que sempre en guardo un as a la màniga. I crec que va una mica per aquí. Pors Puig parla d’això. Hi ha un monòleg brutal de l’Ignatius, que explicava com un dia acaba en una casa d’uns tios que el lloguen per fer un monòleg i que el volien hostiar. Fent de DJ, he dormit a llocs que pensava: què hi faig aquí? O com les bandes de rock, com els Yo La Tengo, que explicaven que es fotien al cotxe, anaven a tocar i potser acabàvem en un bar de country i havien de lidiar amb la situació. Aquestes cançons van per aquí.

Quin és l'últim concert que t'ha emocionat?

— El de Panda Bear amb Sonic Boom al Razzmatazz, el mes passat. Tenia moltes ganes d’anar a un concert, feia molts dies que no sortia, i el disc que han fet és un dels que més m'he posat últimament.