Una intriga policial 'meta' amb una Saoirse Ronan magnífica

Després de l’èxit de Punyals per l'esquena i l'última encarnació d’Hercules Poirot a càrrec de Kenneth Branagh arriba Mira cómo corren, una nova relectura del relat policial –els anglesos en diuen whodunit, per “qui n’és el culpable?”–, ara ambientada al mateix univers dels whodunits, en concret, al West End londinenc de 1953, on uns misteriosos assassinats posen en perill les representacions teatrals de La ratera, d’Agatha Christie. Així és com Tom George, que fa el salt de la direcció televisiva al cinema, i Mark Chappell, un guionista de sitcoms britàniques, refresquen el gènere posant-lo davant del mirall, un gir cap a la comèdia i la metaficció que, per exemple, permet a un personatge criticar els flashbacks des de dins d’un flashback.

Més qüestionable resulta la decisió de decorar la pel·lícula amb el barroquisme pintoresc i el nerviós quietisme del cinema de Wes Anderson, sobretot quan Mira cómo corren, tot i posar en primer pla la idea de l’ètica professional, no aconsegueix evocar la melancolia nostàlgica que fa vibrar l’univers del director de La crònica francesa. No obstant això, el film acaba de manera brillant gràcies a l’eficàcia narrativa (a la trama no li sobra ni un gir) i a la química exemplar de la qual fan gala Sam Rockwell i Saoirse Ronan en la pell d’un inspector fastiguejat de la vida i una aprenent de detectiu tan entusiasta com bocamolla.