Miró, Tàpies i Raimon, tres titans a la Galeria Mayoral

BarcelonaPotser no som prou conscients de les meravelles amb què podem topar badant per Barcelona. Per exemple, passejant pel carrer Consell de Cent, que tantes baralles polítiques ha generat els últims mesos. A través de la porta de vidre de la Galeria Mayoral arriba una visió extraordinària: els colors de la pintura Dona envoltada per una parella d’ocell (1964) de Joan Miró. Per veure-la millor només cal obrir la porta, lliurement, de franc, gratis. A la paret del davant hi ha Composició amb roba i corda (1975), d’Antoni Tàpies. I de sobte ja som dins una exposició insòlita, Venim d’un silenci, que es pot visitar fins al 30 de desembre, la primera mostra conjunta dels dos artistes. A més de les dues obres esmentades, n’inclou set més i un breu recordatori d’afinitats estètiques, cronològiques i polítiques, com ara el monogràfic de la revista D’ací i d’allà (1934) amb coberta de Miró que Tàpies va evocar com a referent; les exposicions del 1962 a París i Nova York de l’un i l’altre, respectivament; i el suport de tots dos a la tancada a Montserrat del 1970 contra el procés de Burgos.

La cançó Jo vinc d’un silenci, de Raimon, dibuixa una metàfora compartida pels dos pintors i el cantautor, que van haver de fer “obres marcades pel silenci, per no poder dir les coses d’una determinada manera” durant el franquisme, explica Carles Guerra, comissari de la mostra i director de la Fundació Antoni Tàpies del 2015 al 2020. El mateix Raimon ho recordava aquest dimarts en una conversa amb Guerra en una sala presidida per dos discos del tro de Xàtiva: Cançons de la roda del temps (1966), amb portada de Miró, i Per destruir aquell qui l’ha desert (1970), il·lustrat per Tàpies. “Va costar que alguns entenguessin unes portades on no hi havia la meva cara”, diu Raimon. En aquesta mateixa sala es projecta la pel·lícula El sopar, de Pere Portabella, filmada la nit d’un silenci esfereïdor: el de l’execució de Salvador Puig Antich, el 1974. Miró, Tàpies, Raimon i Portabella, "quatre titans", tal com els descriu el galerista Jordi Mayoral.

És un privilegi tenir Raimon tan a prop, sempre disposat a donar testimoni d’una època heroica i a deixar constància d’una cultura amb vocació de servei públic. “A Miró el vaig conèixer al restaurant Barcelona de París. Jo havia escrit una columna sobre ell a la revista Destino. Al cap d’un temps em va enviar una litografia a Xàtiva i al poble tothom venia a casa a veure-la”, diu. Amb Tàpies, a través de l’editor Xavier Folch, va consolidar l’amistat arran del llibre Poemes i cançons (Ariel, 1974), la portada del qual mostrava un expressiu No negre esquitxat de vermell. Art, poesia i política.

“Vaig tenir la sort de conèixer-los”, diu Raimon sobre una amistat entre tres titans de la cultura de la qual van sortir “dinars, sopars i xerrades”. “Sobre les meves cançons, no –precisa–. Sobre algunes peripècies de les cançons amb la censura, sí”.