'El misantrop'. Mai cap com aquesta.

Palma“Per això hem fet una adaptació radical del text. Radical com ho és el mateix Alceste en els seus punts de vista”. Això diu, entre moltes altres coses, el programa de mà d’El misantrop, de Molière, amb dramatúrgia de Sergi Pompermayer, espectacular, versificació de Pablo Macho Otero, impressionant, entre molts altres adjectius, tots ells superlatius, i direcció de David Selvas, impecable. Després de tants anys i tantes versions i adaptacions, el més fàcil és pensar, “bé, no serà tant”. No tan sols és tant, sinó que és molt més. Crec que fins i tot supera amb escreix el subversiu tarannà del protagonista. Un personatge que sens dubte ningú ha superat el retrat tan precís i engrescador com el que va cisellar Jean Baptiste Poquelin Molière, ara fa, exactament, tres-cents cinquanta-vuit anys.

 Música en directe, interpretada pels mateixos actors en diferents rols. Ara canten, ara toquen el piano, ara la bateria, la guitarra i, fins i tot, la trompeta, intercanviant instruments. Sonen Sufre como yo, d’Albert Pla, en l’adaptació de José María Fonollosa, Sweet Dreams, Rocket Man, Perfect day… Fins aquí fantàstic, però no és tot, ni de bon tros. Per una altra banda, tenim la dramatúrgia de Pompermayer, adaptant el text a l’època actual amb una habilitat manifesta i sense perdre ni un àtom de la intensitat i contundència de l’original, i al mateix temps assolint tots els trets d’una actualitat clamorosa. Pel seu costat, Pablo Macho versifica la narració amb la mateixa gràcia i perspicàcia que ho va fer Molière. És a dir, impecable. Implacable tot plegat.

Tampoc és tot, a les diferentes habilitats musicals dels diferents protagonistes, s’ha d’afegir com i de quina manera han instrumentat els seus personatges. Pol Lopez és Alceste i Mireia Aixalà és Célimène, brutals, com el nom de la companyia, però ni Laia Alsina, Júlis Genis, Norbert Martínez, David Menéndez, Àlex Pereira, ni Albert Prat, queden enrere. Tots ho broden. David Selvas hi deu tenir alguna cosa a veure perquè tot funcioni amb tanta força com precisió. La mateixa amb la qual ha viatjat en el temps amb un bagatge de tants quirats i sense que en perdi ni un durant el trajecte.

 P.S. He vist molts misantrops. És l’obra que més m’agrada. No tan sols l’obra de Molière que més m’agrada. He tingut la sort de veure-la interpretada per Flotats, Weber o Elejalde. Mai cap com aquesta.