"Tocarem les cançons que tothom té ganes d’escoltar quan va a un concert de Mishima"

BarcelonaL'estat d'alarma per la pandèmia va enxampar Mishima amb una agenda força plena de concerts, epíleg de les profitoses gires dels discos Ara i res (2017) i Ara i aquí (2019). Evidentment, aquelles actuacions es van haver de cancel·lar, i el grup ha estat sis mesos sense fer cap concert. L'absència deixarà de ser-ho aquest diumenge a les 20 h quan Xavi Caparrós, David Carabén, Marc Lloret, Alfons Serra i Dani Vega apareguin a l'escenari de l'amfiteatre del Parc del Fòrum, dins de la programació del cicle Nits del Fòrum, organitzat pel Primavera Sound. En parlem per telèfon amb David Carabén.

En quin moment del grup us va enxampar la pandèmia?

En un moment molt peculiar, perquè estàvem en l'última fase d'una gira que ja havíem allargat perquè ens estava anant molt bé. Sorprenentment, ens havien sortit molts bolos a la primavera, quan ja estàvem pensant en plegar veles i començar a compondre per al següent àlbum, que teníem previst que sortís a la primavera del 2021. La idea era anar fent aquells concerts i mentrestant jo aniria component. I llavors va venir el tancament. Primer vam intentar posposar els concerts a la tardor, però ara ja s'ha vist que ni a la tardor ni res. Tancar-me i fer vida monacal rutinària m'ha anat bé per compondre de cara al disc nou, però a nivell econòmic ha sigut una garrotada.

Hi ha grups que, com que la pandèmia els va enxampar quan havien de publicar disc, ja feia temps que no tenien ingressos...

Fa unes setmanes hi pensava, com deuen estar de fotuts grups com Els Amics de les Arts o Sidonie, que havien de treure disc a la primavera. De músics n'hi ha de moltes menes i amb diferents maneres de guanyar-se la vida, però per als d'aquesta lliga en què estem nosaltres el més fotut és quedar-te sense concerts juts quan surt el disc, perquè la primera temporada de la gira és quan has de fer calés per aguantar les següents. Però nosaltres no estàvem en aquesta fase encara. Jo m'he demanat l'avançament de SGAE, que és el que ja tenia previst fer... i a aguantar.

I has pogut compondre?

Sí, sí, tinc la meitat del disc compost.

¿El confinament i la pandèmia han influït en les composicions noves?

El que em costa precisament és confinar-me, tenir la concentració i la regularitat durant la composició d'un àlbum. En els últims discos ho forçava. Me n'anava a alguna banda, com ara a la Fabra i Coats o a una casa que tenen els meus pares a fora, o fins i tot demanava la casa a algun amic. M'hi tancava quinze o vint dies i intentava ni que fos començar a compondre cançons noves, entrar en aquesta disciplina. Després em reincorporava a la vida familiar i quotidiana de Barcelona per continuar aprofitant aquella empenta que havia guanyat amb l'aïllament. Això és una mica el que m'ha passat ara. En aquest sentit, i en l'estat d'ànim, sí que hi va influir molt el confinament, però el tipus de cançó que faig jo és més atemporal o tracta de coses que de vegades costa lligar-les a l'actualitat d'una forma molt clara.

Com serà el concert de diumenge a les Nits de Fòrum?

L'últim impacte fort que hem tingut va ser el del concert al Liceu de l'octubre any passat, que es va passar per TV3 a l'abril, just durant el confinament, i que segons com era una manera de reivindicar com n'era de xulo anar a concerts abans. Durant el confinament tothom estava fent concerts des de casa o provant solucions alternatives que a nosaltres no ens van acabar de convèncer, i vam preferir mantenir el record viu i fort pensant que ja tornaríem quan poguéssim tornar. I ara que tornem per fer aquest concert especial que a nosaltres ens serveix més per mantenir viva la flama i tenir alguns ingressos, et preguntes què has de fer. ¿Tirem pel dret tot i les circumstàncies o bé provem coses radicalment noves ja que el format és diferent? Com que el concert és al Fòrum, hem cregut que era millor fer una cosa semblant a la que vam fer al Liceu i tocar les cançons que tothom té ganes d'escoltar quan va a un concert de Mishima, més que no pas explorar coses que ja he explorat en formats més reduïts, com més de cançó d'autor, o fer versions.

Encara que el públic estigui assegut, tampoc té gaire sentit fer un repertori més íntim en un espai tan gran com l'amfiteatre del Fòrum, oi?

Exacte. La gent està asseguda, però separats els uns dels altres, i tu has de ser una mica el que ho relliga tot. En canvi, si fos amb el públic assegut en un lloc tancat i amb proximitat física a l'escenari, llavors sí que podries explorar sensacions més íntimes o fer cançons més pròximes, més tendres, més despullades, però és que és format de gran festival amb la gent asseguda i separada. Allà el que has de fer és una mica la ràdio Mishima, que la gent que vingui tingui l'experiència que va tenir en el concert del Liceu, que és l'últim gran impacte que han tingut.

¿T'hauria agradat tocar al Camp Nou, en el format d'amfiteatre al gol sud que va inventar el Cruïlla?

No, la veritat és que no. Fa anys, quan la junta de Laporta va intentar dinamitzar les prèvies dels partits amb grups de música, ens van convidar més d'una vegada, però no ho veig gaire perquè la disposició de l'espectador en un estadi de futbol és totalment diferent a la d'un espectador que va a un concert. A més, allà la gent el que té ganes és que marxin els músics i surtin els jugadors. Entenc que s'hagi explotat aquest format, esclar que sí, però no tinc cap fantasia sobre tocar al Camp Nou. L'única fantasia que tenia sobre el Camp Nou era haver sigut un jugador del Barça i poder-hi jugar. De tant en tant ho somio i em desperto emprenyat perquè no ha sigut possible.

En aquells concerts del Cruïlla al gol sud hi havia una sensació estranya que tenia a veure amb la profunditat de camp: darrere l'escenari veies el gol nord, la immensitat de l'estadi.

És com si et recordessin que el futbol és més molt més gran que la música. En un sol pla tens claríssim que el futbol és molt més gran que la música. Ho trobo injust, perquè a més no és veritat. La música s'escolta íntimament i en grans estadis, és a tot arreu... El futbol el veus en un estadi i a la tele, però no el veus mentre planxes.

Ja que hi som, com estàs vivint la crisi del Barça?

El que penso és un "jo ja us ho deia", perquè porto cinc anys escrivint cada dissabte una columna a La Vanguardia i d'aquesta junta ja he dit tot el que es podia dir. I sí, jo ja us ho deia, però és el que el soci va voler. Li va donar la presidència a aquest senyor sabent que era un continuador de la política de Rosell. Abans de guanyar les eleccions anteriors, Rosell i Bartomeu ja eren culpables del primer judici penal que hi ha hagut mai en la història del Barça. És una gent de la qual no t'havies de fiar de cap manera. Van fer culpable el Barça d'una mala gestió que van fer ells dos i el jutge va sentenciar contra el club per primera vegada en tota la seva història. Més impresentable no es pot ser. Ho han fet tot des de la rancúnia a la junta anterior... i al final es carregaran el Messi. És una junta que li va dir que no a Johan Cruyff, que ha intentat carregar-se el llegat de Guardiola i ara acabaran carregant-se el Messi. És una junta que ha anat contra el Barça, contra quatre dels grans símbols del Barça dels últims trenta anys. Si tu ets del Barça i no t'agrada el Cruyff ets molt estrany, però si no t'agrada el Cruyff ni el Guardiola encara ets més rar. I si no t'agraden ni Cruyff, ni Guardiola, ni Xavi Hernández ni Messi, és que ets un carallot o és que no ets del Barça. Aquesta junta ha acabat representant els anticruyffistes, el antiguardiolistes, els antixavi i els antimessi.

¿Has reflexionat sobre els paral·lelismes entre el futbol i la música?

El periodista Simon Cooper, que escriu al Wall Street Journal, explicava que els millors esportistes cada vegada són més grans, d'edat. Es cuiden d'una manera més professional, ja no són com estrelles de rock, com ho eren George Best o Maradona, que acabaven sent alcohòlics o drogoaddictes, sinó que són paios molt professionals, com Cristiano Ronaldo i Messi, i en el tenis gent com Nadal i Federer, que poden aguantar fins als 40 anys i amb un nivell competitiu bestial. Això per una banda. Per l'altra, com a aficionat, el gran impacte que tens amb el futbol, està molt associat a la transmissió cultural dels pares, al lligam amb allò que heretes: és allò a què vols pertànyer, una transmissió d'identitat poc conflictiva perquè no té perquè anar acompanyada d'una ideologia política o d'un posicionament socioeconòmic. En qualsevol cas, és una primera construcció d'identitat. Això ho recuperes amb el pas dels anys, perquè és una manera de tornar a ser nen, de tornar a perdonar-te ser sectari i tribal: un cop a la setmana sí que tens clar que tu vas amb aquests i no vas amb els altres, no hi ha dubtes. Això és refrescant per a aquesta consciència tan fragmentada que tenim en la vida contemporània, que tot és un sí però no, perquè a la vida adulta no pots ser radical en res. Tot i compartir algunes d'aquestes coses, en la música la primera construcció d'identitat no la fas amb la complicitat dels pares, sinó contra el pares. Es tracta molt més d'escollir tu sol les adscripcions. I en la música el teu gust evoluciona molt i no tens perquè ser fidel als gustos que tenies de nen. La música és un lubricant per al canvi mental, cultural i psicològic, i t'acompanya al llarg de la vida. I pel que fa als cantants i els músics, sí que n'hi ha que només es dediquen a intentar fer hits del present, i per tant molt sensuals i molt hedonistes, i que evidentment jugaran en la lliga més competitiva de totes, la del mainstream. Però també hi ha altres artistes que emprenen una carrera més ambiciosa en el sentit que volen perdurar més i fer música que t'acompanyi durant períodes més llargs de la teva vida. Tots sabem que un disc de Bob Dylan, de Leonard Cohen o de Nick Cave, per molt que surti aquest any, no només l'escoltaràs aquest any, sinó que molt probablement t'acompanyarà molts anys. En canvi un disc de Lady Gaga, encara que sigui boníssim, serà més el símbol d'una època que et va fer ballar i gaudir la vida en tots els sentits.