Mishima en plenitud en una situació excepcional
Concert sense fissures del quintet barceloní a les Nits del Fòrum
Mishima
Parc del Fòrum. Nits del Fòrum. 23 d'agost
En els concerts pandèmics hi hagut artistes que han interpretat cançons compostes durant el confinament. El cas més evident és el dels Stay Homas, un grup creat en ple tancament i abocat a escampar el costumisme pandèmic com a tendència, però hi ha altres exemples, com el de Kiko Veneno, que dissabte va estrenar dues cançons de temàtica coronavírica al Parc del Fòrum. En el mateix escenari, diumenge, Mishima van fer una altra aportació: rematar una cançó amb un vers extra, que en el seu cas va ser un anhel compartit: "Sisplau, que trobin d’una punyetera vegada la vacuna", va cantar David Carabén al final d’El camí més llarg, l’última de les 26 cançons que el quintet barceloní va tocar durant una hora i mitja pràcticament sense pausa.
Carabén ja havia avançat que l’actuació seria una mena de Ràdio Mishima, amb un repertori com el de la gira que havien de fer a la primavera, i que, de fet, ja duien un parell d’anys tocant. Va ser així, i per això mateix el grup va sonar precís, ferm, com un motor amb totes les peces a lloc. "El repertori és bastant clàssic", va dir el cantant a mitja actuació, quan el públic ja havia pogut gaudir amb temes com Tot torna a començar, No existeix l’amor feliç, Tornaràs a tremolar, La forma d’un sentit, Els crits i Guspira, estel o carícia, entre d’altres.
Els concerts de l’era covid també són per retrobar-se amb gestos, detalls i sensacions. Per exemple: els udols de Tot torna a començar, el ball de Carabén a L’última ressaca, el so de la mandolina de Dani Vega a Jimi, la crida a "l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats" abans de S’haurà de fer de nit, el carisma de Carabén per explicar l'amor sense cursileries, la solidesa de cap a peus del baixista Xavi Caparrós, els músics picant de mans a l’inici de Tornaràs a tremolar i fent pinya al voltant de la bateria d’Alfons Serra en el moment més trepidant de L’olor de la nit... i fins i tot la poca traça humorística de Vega i Marc Lloret. "L’humor no forma part del nostre repertori", va admetre Carabén.
Igualment, no hi van faltar els crits de "Carabén, president!"; ni aquella manera tan peculiar de gestionar la tensió elèctrica pròpia dels Bad Seed de Nick Cave i tancar-la a la francesa amb la guitarra acústica a La tarda esclata, una de les cançons que el públic va seguir dret i amb ganes de participar; ni les ovacions que recompensaven la bona execució de Qui més m’estima, Els crits, Menteix la primavera i La forma d’un sentit. Va ser, en definitiva, el retrobament amb els Mishima en plena forma artística i anant per feina, com si res no hagués passat des del mes de març. I com ha passat en altres concerts, també en el de Mishima va haver-hi agraïments. Primer al públic. "És una situació excepcional. Us ho han posat molt difícil i tot i així sou aquí", va explicar Carabén. Després, tal com va dir Alfons Serra, "al Primavera Sound, el Cruïlla i tothom que s’ha esforçat per fer coses aquest estiu". I que duri, mentre esperem "la punyetera vacuna".