David Carabén: “Tocar amb les entrades exhaurides em treu responsabilitat”

BarcelonaMishima actuen aquest divendres a les escales de la Catedral de Girona dins del Festival Strenes, amb tot venut. El concert és el primer de les celebracions del 20è aniversari del grup liderat per David Carabén, que culminarà el 23 d’octubre al Liceu. Per completar l’aniversari publiquen Ara i aquí, un CD + DVD enregistrat a l’Apolo durant els concerts del 20 i el 22 de desembre passats.

Què és el millor d’aquests 20 anys?

Mishima, suposo. L’amistat que hem travat, el dispositiu, la màquina, l’instrument. El fet que sigui un lloc on fiques idees i en surten molt millorades.

I el pitjor?

El pitjor diria que res. Però, en qualsevol cas, s’ha de seguir empenyent. Això nega la idea que a partir d’un cert moment ja està tot fet. No és així: les coses s’han de seguir fent.

Quan vas començar amb Mishima, t’agradaven els grups de trajectòria llarga?

Doncs no especialment. Bé, m’agraden molt els Beach Boys, Roy Orbison, Phil Spector, Ramones, grans noms com Leonard Cohen, Nick Cave, Tindersticks, The Divine Comedy, grups d’aquests que han fet una carrera tan llarga com les seves vides... Però fent conya sempre dic que els grups que m’agraden a mi al cap de cinc o deu anys ja havien desaparegut.

¿Tu has sigut pacient amb la carrera dels grups que t’agraden, dedicant temps a cada disc que publiquen? ¿Esperes que la gent ho sigui també amb Mishima?

No ho he sigut mai. Però tampoc espero que la gent ho sigui. Hi ha èpoques de la carrera de molts grups que m’han atret més que d’altres. El que passa és que jo crec molt en la política dels autors. Em vaig formar molt a partir d’aquesta idea llegint Cahiers du cinema i Les Inrockuptibles, que eren revistes que defensaven aquesta idea de la política dels autors. Què vol dir això? Doncs que t’agrada un punt de vista o una manera de treballar i la defenses encara que els últims productes d’aquest treball no estiguin a l’altura dels primers o simplement encara no hagin trobat una manera exacta o perfecta de funcionar. Això existeix en el cinema de culte i en l’indie, que almenys en els seus orígens era això: gent que la crítica i els aficionats endevinaven que allí hi havia unes apostes arriscades o molt personals que potser encara no havien trobat la fórmula que els faria connectar amb el públic massiu, però la manera de treballar dels quals era prou digna com per ser defensada. Jo crec en això, en els autors, en gent que es pren la feina d’una manera determinada que fa que potser l’última cançó no sigui l’hòstia, però que si segueixes treballant així acabaràs aconseguint alguna cosa. És una cosa més artesana, probablement.

Hi ha cançons dels últims discos que s’han incorporat en un lloc important al vostre repertori de directe i que el públic assenyala com a preferides. Per exemple, Els crits, Qui més estima, Menteix la primavera. Això per a un autor ha de ser molt gratificant.

En els últims discos, vulguis que no, això passa a partir d’una fase de la gira. Al principi de la gira d’ Ara i res (2017), en els primers sis mesos, la gent ens deia que li agradava el disc però tot plegat no acabava de tirar endavant, i de sobte vam fer com un boom i va haver-hi una connexió de públic, com si la gent necessités un temps per pair les cançons i fer-les seves. I això és supergratificant, el fet que faci la impressió que les cançons estan a l’altura del que hem fet abans i que no desentonin gaire. Sempre ha sigut així. A partir d’un cert moment de la gira de presentació d’un àlbum, les cançons s’integren en la resta del repertori i la gent les veu amb bons ulls.

Això no passa sempre. Hi ha grups que van eliminant les cançons més noves dels concerts perquè només funcionen les més antigues.

Sí, és veritat. Potser faig la petita trampa de compondre pensant en el directe, en quins forats tenim en el repertori, quines emocions i quins estats d’ànim que noto en l’espectador necessiten una cançó determinada. Des de fa dos o tres discos he compost amb això en ment.

En els concerts de celebració del vintè aniversari el repertori serà especial. Se suposa que voleu explicar la història de Mishima.

Sí, però la nostra ambició tampoc és gaire didàctica. Simplement vull recuperar cançons del principi de la història de Mishima, cinc o sis, però tal com les tocaríem ara, tal com haurien mutat, perquè totes les cançons que fem nosaltres han canviat en directe; poques vegades les hem mantingut com les havíem fet.

Per tant, hi haurà cançons en anglès que fa molt que no toqueu.

Sí. N’hi ha alguna que potser fa quinze anys que no toquem, com Beautiful drunk, una cançó que per nosaltres va ser un cim, però per al públic no. Ens agradava molt, però era del segon disc, que no va funcionar tan bé com el primer. I en la gira la vam tocar, però no sé si gaire més perquè com que era en anglès a la gira del següent disc, Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005), ja no la tocàvem. Hi ha bastantes cançons que hem tocat molt poques vegades.

De fet, hi ha cançons que una part de la banda no ha tocat mai.

Exacte. La majoria d’aquestes. El Marc i jo, i ja està. Per això hem estat tota la setmana assajant intensament.

Quan vau plantejar els dos concerts nadalencs a l’Apolo, que primer era un de sol però vau acabar fent-ne dos, el propòsit ja era enregistrar-los?

En principi no, però quan vam veure que en faríem dos vam dir d’enregistrar-los bé, si més no per tenir-ne el document. El que passa és que aleshores no teníem previst publicar-lo. Paral·lelament, arribava el vintè aniversari, que no sabíem si celebrar-lo o no. ¿L’hem de celebrar o ens n’hem d’amagar? I llavors en escoltar les gravacions, que aquest cop ens havíem esmerçat molt a gravar bé el públic, ens va semblar molt interessant documentar-ne la reacció.

¿En el disc quins temes predominen, els enregistrats el dia 20 o els del dia 22 de desembre?

Potser més del primer dia, el 20, que en realitat era el segon, perquè els fans de veritat van comprar per al segon, que era el primer que havíem anunciat. Es notava una mica que el públic del segon dia era més jarrai.

Era un públic que segurament havia anat anys enrere als concerts nadalencs de Mishima a l’Heliogàbal. Hi tornareu ara que s’hi poden fer concerts novament?

El que passa és que l’Apolo també s’ha consolidat i per mida és millor. L’última vegada que vam fer l’Heliogàbal al Nadal es va quedar tanta gent fora que vam generar més mal rotllo que no pas bon rotllo, i això que vam fer tres nits, que van exhaurir-se molt ràpid, perquè, esclar, són 300 persones, 100 per nit. Ara, nosaltres encantats de tornar a tocar a l’Heliogàbal, segur.

Avui a Girona toqueu amb tot venut. ¿Els concerts amb les entrades exhaurides us generen més responsabilitat?

No, de fet tocar amb les entrades exhaurides me’n treu, de responsabilitat, perquè significa que hem complert la part del pacte. Si tens un representant que és honest, el que fa és relacionar el caixet amb la teva capacitat de convocatòria. Si aconsegueixes fer un sold out vol dir que tothom hi guanya, que no has demanat més calés dels que podies generar. Tothom estarà content i t’assegures poder-ho repetir. Per tant, toques molt més relaxat. En canvi, si no ho has venut tot o has venut molt poc, et preocupes perquè penses que no podràs tornar a tocar allà i que estàs fent perdre diners al promotor, i no saps si hauries de renunciar a una part del caixet.

¿Treballeu en cançons noves?

Tinc fet algun tema nou, però encara no l’he portat a la banda. Crec que aniré xino-xano perquè estic una mica saturat. Tinc el cap una mica massa ple d’històries. Fa uns quatre anys que estic fent articles i col·laboracions a la ràdio, i això m’està esgotant. Quan no tinc concerts és fantàstic perquè llavors tinc un sou fix, però quan tens concerts és per tornar-se boig, perquè no arribo a tot.