Ana Esmith: “A Miss Beige no li preocupa el que pensis d’ella”

PalmaConfessa que, de nena, li deien que semblava que una vaca li hagués llepat els cabells. A Ana Esmith (Madrid, 1976) fa temps que no la traumatitza el que pensin d’ella. Per fer-ho entendre, va crear un personatge, Miss Beige, que trenca amb les convencions arbitràries que sotmeten les dones. Llicenciada en periodisme i en art dramàtic, Ana Esmith és una artista performativa que fa servir la fotografia per transmetre el seu missatge. Insisteix que no és fotògrafa i, per això, està més agraïda i feliç de ser una de les ponents del Festival Formentera Fotogràfica dirigit per Francesc Fàbregas i en què també participen, entre d’altres, fotògrafs de l’ARA com Ferran Forné i Xavier Bertral.

Fer servir la fotografia no és el mateix que ser fotògrafa.

— No ho és, no. Per això em sento molt honorada que hagin comptat amb mi per al Formentera Fotogràfica, entre vertaders experts en la fotografia. Sé que no hi podré aportar coneixements tècnics, però sempre he defensat que la fotografia pot anar més enllà, com tots els llenguatges establerts, com tot el que està establert. Sovint la pressió del coneixement fa que no ens atrevim a traspassar unes línies, uns límits que ens han marcat. Ens hem d’atrevir a jugar més, també amb la fotografia.

Miss Beige, per trencar els estereotips sobre la dona desitjada, es presenta antiga, mongívola, antipàtica, sense passar per la perruqueria ni pel maquillatge. ¿Miss Beige no és un altre estereotip?

— El meu estereotip fa tot el que no s’espera d’una dona. Va tapada, vestida de beix, amb els cabells com llepats per una vaca, porta unes ulleres que ningú mira, no somriu. Però de fet la miren. I somriuen, els altres. Miss Beige cau bé. Ella ja sap que pot anar a la perruqueria per fer-se un pentinat per agradar. Però m’interessa demostrar que amb aquests cabells també em poden estimar. En realitat, a Miss Beige no li preocupa el que pensis d’ella, estarà igual de tranquil·la tant si t’agrada com si no. Miss Beige es troba molt bé, estupenda; el problema el tens tu.

Tot va començar al trobar el vestit, el 2016. Amb ell va néixer Miss Beige. L’hàbit va fer la monja. 

— Miss Beige va néixer d’una necessitat personal. Havia tornat a Madrid després de 15 anys de viure a l’estranger. Vaig trobar aquest vestit tirat al mercat de vell i vaig pensar què podia fer-ne durant les llargues tardes dels diumenges. Ho vaig fer per mi. O feia alguna cosa creativa o em tornava boja. Al final t’adones que les coses més marcianes que et venen al cap poden interessar. Vaig optar pel color beix perquè és el més insuls. Provocar la revolució des del beix em semblava més interessant que fer-ho des del vermell, que és més habitual. Es tractava de donar el meu color a un no-color. I he aconseguit que em mirin, tot i ser beix.

Per això dius “Atreveix-te a ser beix”.

— Tots tenim un costat beix, neutre, que els cànons ens han fet creure que és menys atractiu. La societat no ens en deixa mostrar-lo o no ens ho permetem nosaltres mateixos. I potser aquest costat beix és el més original que tens. Per això dic “atreveix-te a ser beix”.

Periodista i diplomada en arts dramàtiques. Quina combinació.

— Aplego les dues disciplines. Però amb Miss Beige prescindeixo d’un element bàsic del periodisme i del teatre: la veu, una eina de comunicació fàcil per a mi, que parlo cinc idiomes. Vaig pensar molt com fer-ho perquè el meu missatge arribés clar però descol·loqués. Hi ha d’haver artistes que descol·loquin.

El toro d’Osborne, la platja de Benidorm, una marededéu penjada al coll, la paella, la flamenca, l’Església... ¿Ens vols confirmar que aquella Espanya de Cuéntame cómo pasó encara existeix?

— És ben vigent. Quan vaig tornar després de quinze anys d’estar fora, em va cridar l’atenció que aquests símbols continuessin existint. Però, per la part bona i per la dolenta, continuarem sent així. En tot cas, per tot això encara em fa més feliç la quantitat de seguidors joves, adolescents, que té Miss Beige.

Miss Beige s’ha retratat penjada dels ous del toro d’Osborne.

— El toro és la imatge del patriarcat, de l’Espanya profunda. Això sí, amb el joc, amb l’humor, es poden capgirar moltes coses, totes aquelles amb les quals ens han educat. Al patriarcat li hem de tornar la moneda enfrontant-nos-hi, però sobretot creant uns referents que no sàpiguen com classificar, ni d’on els surten, ni com tractar-los. La meva idea és mostrar un referent en el qual no càpiga la figura masculina. Jo soc la protagonista absoluta. Miss Beige no necessita ningú al seu costat.