'Miss Marx': un 'antibiopic' amb feminisme, socialisme i punk-rock

'Miss Marx'

(4 estrelles)

Direcció i guió: Susanna Nicchiarelli. 107 minuts. Itàlia i Bèlgica (2020). Amb Romola Garai, Patrick Kennedy, Felicity Montagu i John Gordon Sinclair. Estrena als cinemes el 9 de juliol.

Els títols de crèdit d'aquest enlluernador film sobre Eleanor Marx, pionera del feminisme, figura prominent del socialisme europeu de finals del segle XIX i filla petita de l'autor d'El capital, Karl Marx, ja anuncien que aquest no és, en absolut, un biopic convencional. Sobre un fons negre, els noms de l'equip de la pel·lícula mostren imperceptibles alteracions, inversions o desajustos mentre sona la irresistible Wave of history, del grup de punk-rock nord-americà Downtown Boys, l'àlbum de debut del qual es titula, molt adequadament, Full communism (2015). La idea de desajust defineix a la perfecció un film insolent, arriscat, que navega l'onada de la història sent, d’una banda, extremadament fidel a les fonts documentals i, de l'altra, radicalment lliure a l'hora de recrear, des d'una estratègia voluntàriament anacrònica, l'època abordada. El guió de la també directora Susanna Nicchiarelli reprodueix extensos fragments dels textos polítics escrits per Eleanor Marx, alguns dels quals –com el que equipara la lluita obrera amb la feminista– ressonen encara avui dia. Nicchiarelli –que al seu anterior film, Nico, 1988 (2017), va recrear l'últim any d'una altra icona femenina heterodoxa, la cantant Nico– parteix, per tant, d'una sòlida base d'investigació documental per, des d'aquí, allunyar-se de l'academicisme característic del film biogràfic i construir una mena d’antibiopic –fragmentari, incomplet, autoreflexiu– gairebé musical que es clausura amb una captivadora explosió d'energia punk a càrrec de la seva actriu principal, una inspiradíssima Romola Garai. El desajust és, per tant, en la mateixa base d'un film que, combinant decorats i vestuari vuitcentistes amb imatges –fotografies d'una vaga minera de l'era Thatcher– i sons –una banda sonora punk i post-rock– contemporanis, sembla constatar una certesa: la de la pervivència de certes lluites i utopies del passat en les batalles del present.