'El misteri de Glass Onion': la segona 'Punyals per l'esquena', més divertida i punk

Amb la primera entrega de Punyals per l'esquena, Rian Johnson triomfava allà on Kenneth Branagh no se n'ha sortit: en la reivindicació cinematogràfica del whodonit, el relat de misteri al voltant d'un assassinat a l'estil d'Agatha Christie, com a producte d'entreteniment d'alta gamma. Ara hi reincideix amb Punyals per l'esquena: El misteri de Glass Onion, la segona aventura de Benoit Blanc, aquesta reencarnació sudista d'Hercule Poirot i Sherlock Holmes que clava Daniel Craig. De la mansió de regust britànic del clan familiar del primer film passem a un altre escenari de poder: la residència de luxe extravagant i kitsch en una illa grega privada del magnat Miles Bron (enyoràvem Edward Norton), a on convida un grup de vells amics amb motius tots per assassinar-lo.

La primera Punyals incloïa una denúncia del racisme inherent en els estrats més aristòcrates de la societat nord-americana, un comentari un pèl hipòcrita en vista del paternalisme amb què es presentava el personatge de la infermera immigrant, bondadosa i servil per naturalesa, que encarnava Ana de Armas. Aquest cop s'apunta a aquest perfil de milionari tecnològic que ha aconseguit acaparar un immens poder econòmic i acaba resultant una amenaça per al món. La contestació política resulta més reeixida i punk que en la primera part.

Però la cosa realment potent d'El misteri de Glass Onion és com redunda en el que ja funcionava en l'anterior: l'exercici alhora ambiciós i divertit del whodonit, amb una estructura narrativa de trencaclosques ben travada plena de girs i sorpreses, la selecció d'una colla de personatges tan diversos com carismàtics i un escenari que serveix de tauler de joc. Aquí també s'injecta més dosi de dinamisme, sobretot quan en Blanc, sempre tan cavallerós, cedeix el protagonisme al personatge encarnat per Janelle Monáe, que no perd l'oportunitat de lluir-se. I el gust és nostre.