Imma Prieto: “El model cultural de Màlaga que vol Cort és mercantil i turístic, és un desastre”

PalmaImma Prieto ja és exdirectora del museu Es Baluard. El contracte de directora es va rescindir el dijous 31 d’agost. Han estat quatre anys al capdavant de la principal institució d’art contemporani a les Balears, dels quals aquesta historiadora i curadora d’art nascuda a Vilafranca del Penedès (1975) en fa un balanç molt positiu. D’aquí a pocs dies dirigirà la Fundació Tàpies a Barcelona. Diu que parteix d’Es Baluard amb els deures fets i la programació del 2024 tancada. Del seu relleu no en sap res. Encara no s’ha activat el concurs de direcció, tot i que fa tres mesos que es va anunciar que se n’aniria.

Quan es va saber que havíeu guanyat el concurs per dirigir la Fundació Tàpies vàreu dir que estaríeu al capdavant d’Es Baluard fins a l’octubre i heu acabat el darrer dia d’agost. Què ha passat?

— Tot s’ha accelerat. La temporada artística comença al setembre. Es Baluard està molt fet, he deixat tancada la programació del 2024, any que en fa vint de la inauguració del museu. Des que van resoldre el concurs, a la Fundació Tàpies estan tenint molta paciència, però s’ha de tenir en compte que fa dos anys que estan sense direcció i que el desembre comença l’Any Tàpies (centenari del naixement) i, encara que hi ha força cosa tancada, cal activar-ho tot.

No volíeu intentar continuar a Es Baluard que us presentàreu per dirigir la Tàpies? Per què?

— Aquí hi ha un tema personal. Tinc la parella i la família a Barcelona, però també hi ha un tema conjuntural: el sou de la direcció d’Es Baluard [60.000 euros bruts anuals] és un dels més baixos d’Espanya. I viure a Palma és car, especialment si no hi tens habitatge i l’has de llogar i has de volar per estar alguns dies amb la família. És un problema del territori: aquí no estan equilibrats els sous amb el cost de la vida.

Facem balanç d’aquests quatre anys. D’allò que heu fet, de què us sentiu més satisfeta?

— De la programació del museu en general. Es Baluard avui està en un lloc millor que on el vaig trobar fa quatre anys, amb un reconeixement nacional i internacional evident. També estic molt satisfeta del vincle que hem establert amb els ciutadans, a través del laboratori de pensament i del programa I-CorDes (Institut de Corpologies Deslocalitzades), entre molts altres. Per mi un museu és un centre de pensament que té uns recursos artístics per desenvolupar-lo i expressar-lo. Però també hem recuperat figures històriques, com Tur Costa; hem aprofundit en la poesia experimental i el mail art a Mallorca, i hem treballat a partir de l’espai fortificat del museu a Memòria de la Defensa. Hem pensat el feminisme, la migració, el treball, l’ecologisme i la institució com a concepte, i ho hem fent perquè des d’allò local es pot pensar el món.

Sabeu que una de les crítiques que s’ha fet a la vostra gestió ha estat que no heu treballat gaire amb el context local, sobretot amb els artistes, ni per a la programació ni per a les adquisicions per a la col·lecció. Què en deis?

— Sovint passa que es queixen els que no els ha tocat a ells, però els fets desmenteixen aquesta crítica. S’han adquirit obres de nombrosos artistes de les Illes –Rafa Forteza, Susy Gómez, Rafel Joan, Lara Fluxà, Albert Pinya, entre d’altres. Pel que fa a exposicions, la sala D s’ha dedicat a projectes d’artistes locals.

Però, en aquest cas, la queixa que s’ha fet sentir és que és l’espai més petit i arraconat del museu.

— Els altres espais també han tingut una presència significativa d’artistes d’aquí i també d’artistes que han fet reflexions a partir o sobre temes d’aquest territori. Basta recordar que a la sala A, la més gran, hem recorregut la trajectòria de Tur Costa i també els 30 anys de Mal Pelo. A la sala B, hem tingut, entre d’altres, projectes de la mallorquina Susy Gómez, i de Daniel García Andújar i Pedro G, dels quals un ha estudiat la Mediterrània, la història i les migracions, i l’altre ha pentinat totes les Illes per a la seva exposició. A més, hem col·laborat de manera estable amb Casa Planas i amb TACA, dos espais independents que mereixen tot el suport i cal potenciar.

Algun dels canvis que heu fet afecta conceptualment la institució. Vàreu canviar el nom d’Es Baluard. Ara és museu d’art contemporani, malgrat que va néixer com a museu d’art modern i contemporani i s’hi exhibien obres de l’època moderna. En quin sentit us ho vàreu plantejar?

— Havia de ser modern o contemporani, però les dues coses alhora confonia. Tot això va lligat amb la reordenació dels espais que hem fet i també amb la nova imatge –línia gràfica inclosa– que hem donat al museu. S’havia desdibuixat la imatge. Ara, totes les exposicions es tracten igual. Jo el que volia és que Es Baluard fos un museu d’avui, i si ets contemporani ets d’avui. Per mi no es tracta tant de l’objecte que exhibeixis sinó de les relacions que estableixis amb la ciutadania. Si aquest vincle es dona, és un diàleg contemporani, i això interessa. Però després hi ha que la idea que es té d’un museu d’art modern és el de les obres i col·leccions d’una burgesia, d’una elit, i que interessa a aquesta elit. Un museu ha de treballar per a tots els públics. He pogut fer canvis, he tingut sort amb el patronat d’Es Baluard.

Sí?

— Sí, he tingut sort amb el patronat i amb l’equip del museu. És cert que un equip necessita director, però el director no fa res sol, no fa res sense un bon equip. Pel que fa al patronat, el primer any, en plena pandèmia , vam modificar els estatuts per primera vegada en la història d’Es Baluard. Hi vaig poder incloure població civil i vaig aconseguir que hi entrés el Ministeri de Cultura espanyol.

I què és allò que no heu pogut fer en aquests quatre anys i que ara us pot generar una certa frustració?

— Sens dubte, allò que més greu em sap no haver tingut temps de fer és pujar les oficines, el lloc on feim feina l’equip de museu, a la terrassa de dalt. Vam comanar un projecte a l’estudi Herreros i està fet, amb un pressupost d’1,5 milions d’euros. El patronat anterior el va aprovar, però ens va faltar temps i ara no sé què en faran. No hi ha dret que l’equip humà faci vint anys que treballi en un soterrani, sense ventilació ni llum natural. S’ha de treballar en condicions dignes. Amb la normativa actual, cap treballador pot estar a més d’1,5 metres sota terra, doncs els d’Es Baluard estan a més de tres metres sota terra.

Això es plantejà fa una dècada quan no hi havia aquesta normativa. L’edificabilitat d’Es Baluard i temes patrimonials no permetien construir a les terrasses.

— I què ha de prevaler, el patrimoni o les persones? A més, quan les oficines es puguin traslladar a la terrassa de dalt es donarà solució a tres dels principals problemes que té Es Baluard. Un són les goteres que precisament venen de la terrassa. Si s’hi construeixen les oficines, s’acabaran les filtracions d’aigua, el personal treballarà en condicions dignes i, a l’espai soterrani que hauran deixat, s’hi podran ampliar els magatzems, que són insuficients. Espero que aquest projecte es faci.

Quan arribàreu al museu us vàreu proposar triplicar-ne el pressupost. Ho heu aconseguit?

— Gairebé sí. Hi havia 1,9 milions d’euros de pressupost quan vaig començar i deixo el museu amb 3,2 milions anuals. Totes les institucions públiques del patronat han apujat la seva aportació. I també he de dir que ens han donat suport amb aportacions extraordinàries que han fet possible que iniciatives com el congrés del CIMAM i l’Ubu de Robert Wilson s’hagin pogut fer sense restar al pressupost del museu.

Vàreu tornar a activar les adquisicions per a la col·lecció després d’uns anys aturades. Quins criteris heu aplicat?

— El primer any em va sorprendre molt que el pressupost destinat a la col·lecció fos pràcticament inexistent. Vaig moure partides, perquè per mi és una prioritat de qualsevol museu, i també vaig lluitar per tenir més pressupost. I com que una bona peça pot donar el sentit a una col·lecció i aquí tenim la sort de comptar amb l’Ubu de Miró, això em va donar peu a una investigació segons la qual la representació del cos esdevé símptoma i símbol del moment al territori. També hem explorat una línia més territorial, amb artistes de les Illes i de fora que treballen sobre el territori.

En quatre anys us deveu endur una opinió sobre el món de l’art a les Illes. Quins punts forts en destacau i què creis que hi manca?

— Aquí hi ha una molt bona xarxa de galeries, amb gent que en sap i que vol fer coses. Pens en Fran Reus o en la Pelaires. Però també en alguns espais independents als quals s’ha de fer costat per crear teixit artístic. Crec que s’ha de treballar més en xarxa. I a totes les institucions se les ha de dotar de més pressupost i més recursos humans i tècnics perquè puguin fer millor feina.

Ara que parlau de crear teixit, creis que el model de Màlaga que vol importar Cort enfortirà l’art a Palma?

— El model de Màlaga és mercantil i turístic, és un desastre, la mort. Allò és un Walt Disney de l’art, però això no ho dic només jo, ho diuen la immensa majoria de directors de museu d’Espanya. El que s’ha fet a Màlaga és just el contrari del que s’ha de fer. El turisme i la cultura són àrees que han de tenir autonomia. El turisme genera un capital econòmic, mentre que la cultura genera un capital simbòlic que és el que fa forta una societat.

Heu dit que deixau la programació de l’any que ve tancada. Què en podem esperar?

— Hem treballat els dos darrers anys amb Bartomeu Marí en un projecte que co-comissariem i que em sembla molt important perquè recuperem la figura i l’obra de Katya Meirovski, l’única dona que va formar part del Grupo Ibiza 59 i a qui mai s’ha fet cas. També hi haurà exposicions individuals d’Ana Laura Aláez, de la coreana Kimsooja, de la mallorquina Bel Fullana i, entre d’altres, de Gonzalo Elvira, que ha fet un projecte sobre Walter Benjamin a Eivissa. Es farà una revisió de la col·lecció, comissariada per Carles Guerra, sobre les relacions de l’art i la malaltia. I per al 20è aniversari del museu, hem comanat a Pere Joan vint làmines en homenatge a la història d’Es Baluard, i també es farà una gran instal·lació vegetal a l’Aljub amb el col·lectiu de Menorca Too much flowers.

Us n’anau a dirigir la Fundació Tàpies. Quines són les prioritats que hi teniu?

— Cal ressituar la institució i tornar a posar Tàpies al mapa de la història de l’art. Potser hem de qüestionar si ha de ser fundació o si ha de ser més museu. No es pot exposar qualsevol artista a la Fundació Tàpies. Amb això no vull dir que hagi de ser tot Tàpies, però sí que hem de pensar quins artistes ens permeten continuar les línies que Tàpies va encetar. La Fundació Tàpies ha de tenir una identitat Tàpies.