La Model mostra imatges inèdites dels refugis de Barcelona

BarcelonaAl subsol de Barcelona hi ha una xarxa immensa de refugis: n'hi ha 1.322 de censats, però en poden ser molts més. La majoria van ser construïts pels mateixos veïns com a espais comunitaris per refugiar-s'hi quan plovien bombes. Són exemples de solidaritat i, malgrat estar documentats pel Servei d'Arqueologia, no són visibles. "Saber que existeixen no és el mateix que descobrir-los", diu Ana Sánchez, que ha pogut entrar en alguns refugis segellats durant dècades. Sánchez n'ha pogut fotografiar 40 i els mostra, a través de 170 imatges, dins de 42 cel·les de la Model.

A l'exposició 1.322 refugis antiaeris de Barcelona, que Sánchez ha comissariat amb Xavier Domènech, també es mostren per primera vegada 40 objectes trobats als refugis i conservats al Centre de Col·leccions de la Zona Franca. Entre els objectes hi ha des de jocs infantils fins a estris de cuina, passant per agulles de fer mitja i eines de construcció. L'exposició es podrà veure fins al 31 de juliol.

S'obriran dos nous refugis

"Havia llegit molt sobre els refugis, però volia accedir-hi ara, 85 anys després que es construïssin, perquè és una experiència poderosa", diu Sánchez. Ha estat un repte, perquè són espais humits i molt foscos, sovint amb un llit d'aigua, però d'això la fotògrafa n'ha sabut treure avantatges. Amb Domènech han estat tres anys investigant, han pogut documentar 400 refugis i han pogut accedir en 40. Cada vegada serà més difícil accedir-hi per la manca d'oxigen, per això és important haver-los pogut fotografiar. A més, molts són inaccessibles perquè pateixen despreniments o han caigut les parets. Malgrat les dificultats, pròximament s'obriran al públic dos nous refugis: el de la Torre Sagrera i el de la plaça Revolució.

Els refugis poden explicar moltes coses i les imatges en fan sentir moltes. El març de fa 85 anys es van produir els bombardejos més intensos a Barcelona. La documentació dels italians deixa clar que l’objectiu de les bombes, que van venir per mar i aire, era causar pànic i terror, desmobilitzar la població. I això s’aconseguia matant. Els carrers de Barcelona van ser bombardejats des del 13 de febrer del 1937 fins al 23 i 24 de gener del 1939. "Barcelona va ser bombardejada quasi diàriament: aquí va néixer una nova tècnica, la del bombardeig per saturació, en què la població civil no era una víctima col·lateral sinó el principal objectiu", detalla Domènech.

La singularitat barcelonina

Els bombardejos són part de la història universal, però Barcelona, matisa l'historiador, té una singularitat: la reacció de la ciutadania: "Els refugis bàsicament els van construir els ciutadans". Aquí va néixer el model Barcelona, que després va formar part de diferents debats europeus. No es tractava només d'utilitzar la volta catalana, sinó també la capacitat col·lectiva de construir en tan poc de temps més de 1.400 refugis i en una ciutat constantment castigada per les bombes, amb escassetat de recursos i amb centenars de milers de refugiats arribats de tot Espanya. El 1937 hi havien arribat 174.000 refugiats i el 1938 ja n'hi havia 318.000.

A l'exposició es pot sentir la sirena de Can Jorba, l'última de la defensa antiaèria que es va localitzar a les antigues Galerías Preciados que hi havia al Portal de l'Àngel.

L'urpa de Trotski

En una de les parets del refugi de la placeta Macià es pot veure una urpa de gos. És un homenatge a en Trotski, un pastor alemany que avisava dels bombardejos els veïns de Sant Adrià molt abans que les sirenes. Així que intuïa el brunzit dels avions, en Trotski, que duia un mocador de la CNT al coll, es posava a bordar i a córrer com un desesperat pels carrers. Era l'avís per sortir corrents cap als refugis. Acabada la guerra, el gos va ser adoptat per un matrimoni gran. Quan es va morir la dona, en Trotski es va deixar morir d'inanició i els veïns van voler enterrar-lo al seu costat. El mossèn no hi estava gaire d'acord, però finalment va cedir.

Sánchez ha entrat en molts refugis que, fins i tot, eren desconeguts pels propietaris actuals. Sota l'Antiga Fàbrica Estrella Damm, que durant la Guerra Civil va ser col·lectivitzada pels treballadors i on actualment se celebren molts concerts, hi ha un refugi immens i espectacular. "Ni tan sols hi havia entrat el Servei d'Arqueologia abans que féssim la investigació", diu Sánchez. Al subsol de l'escola dels Salesians de Sarrià s'amaga el refugi, inundat però en bones condicions, de la F-14, una de les principals fàbriques de la Comissió d'Indústries de Guerra de Catalunya, responsable de fabricar els fusells màuser.

Un dels descobriments de Sánchez era sota l'hotel Casa Gràcia. Ni tan sols els propietaris sabien de l'existència del refugi que es conserva pràcticament inalterat. Era allà on els qui formaven part de la Junta de Defensa Passiva decidien com coordinar els avisos i les sirenes. "Conserva dues cambres i els accessos originals i és l'únic que porta la firma de Ramon Perera", detalla Sánchez. Perera era un enginyer que va dissenyar el pla de refugis. A Catalunya va aconseguir salvar milers de persones i, perduda la guerra, el govern anglès va voler que els assessorés en la construcció de refugis a Londres durant la Segona Guerra Mundial.

Els refugis inaccessibles

Sánchez ha fotografiat el refugi de l'antiga fàbrica d'automòbils i motors d'avió Elizalde; ha entrat en refugis privats; al refugi del Palau de la Generalitat, descobert el 2017; al de l'Escola Popular de Guerra; al de Juan Negrín, on el president republicà es reunia amb el cap de l'exèrcit, Vicente Rojo, per decidir quina estratègia calia seguir a la Batalla de l'Ebre; al del consolat rus... A Sánchez li reca no haver pogut entrar finalment al refugi que hi ha sota el Bosc Bertran, un bosc emmurallat enmig del Putxet. El bosc i la immensa torre pertanyen a la família de Josep Bertran i Musitu, que va fundar amb Francesc Cambó la Lliga Regionalista i, quan va esclatar la Guerra Civil, es va encarregar d'organitzar el servei d'espionatge franquista al sud de França.

"Amb aquesta exposició podem descobrir allò que no veiem, però que forma part de les nostres vides, i acostar-nos als valors que tenien els nostres conciutadans els anys 30", diu Domènech. La densitat de refugis és tan alta que, en ple desarrollismo, sota el govern de Porcioles, les constructores es trobaven que, malgrat injectar ciment i ciment, no hi havia manera de solidificar edificis perquè el terra era ple de forats: "Aleshores [els anys 60], es va fer un gran cens de refugis, per veure on podien injectar ciment", explica Domènech.