¿Un altre model de llengua a l'escola és possible?

No és una percepció ni una intuïció: les dades no permeten l’autoengany. La reculada del català és històrica i així ho constaten els estudis que ha fet públics darrerament la Generalitat. I en anglès, continuem a la cua d’Europa.

Segons els càlculs de l'executiu, l'ús del català entre l'alumnat de 4t d'ESO per dirigir-se als professors ha passat de ser d'un 56% l'any 2006 i un 53% el 2013 a només un 39,4% aquest 2021. Tampoc s’aconsegueix un aprovat en anglès. Espanya té el mateix nivell d’anglès que fa deu anys i hi ha una gran desigualtat en funció del nivell socioeconòmic de les famílies.

Està clar que hi ha un problema, però com es pot revocar aquesta situació? Què hauria de canviar perquè el català tornés a ser la llengua de referència per a l’alumnat, es mantingués el nivell de castellà –que és equiparable al de la resta de l'Estat– i es millorés substancialment el de l'anglès?

Canviar de llengua?

Fa pocs dies, en una biblioteca pública, una classe escoltava atentament la bibliotecària. Tant ella com la professora parlaven en català, però els estudiants de primària responien, la majoria, en castellà. “Els últims deu o quinze anys ha canviat tot molt i actualment el català s’interpreta com una llengua familiar que no acull. Al pati els estudiants catalanoparlants s’adrecen als altres en castellà i quan els preguntes per què ho fan responen que per educació”, afirma Cristina Juher, professora de català d’un institut de Girona. Juher lamenta que els darrers anys s’han destinat molts menys recursos a les aules d’acollida: “Això ha estat un greu error i s’hauria de canviar”. Aquesta professora de Girona reivindica que el professorat no canviï tan fàcilment de llengua: “És una qüestió de consciència i de militància; si no ho fem, els altres no s’esforçaran per parlar el català, no el consideraran una llengua necessària”.

S’ha de canviar la legislació?

El primer problema que assenyalen experts i docents és que la llei no es compleix. "No hi ha cap control, molts professors fan la classe en castellà i ningú vetlla perquè el català sigui la llengua vehicular", diu Montserrat Martín, professora de castellà en un institut de l’Hospitalet de Llobregat. "Ni tan sols tinc clar que Educació tingui els percentatges reals de les classes que es fan en català i en castellà", afegeix. Cambray ha admès en una entrevista a l'ARA que no té aquestes xifres.

Martín creu que s’hauria d’intervenir molt més des de fora: "Si la direcció del centre intervingués molt, seria com obrir la capsa dels trons, es crearien problemes de convivència". De res serveix anar redactant projectes i normatives si queden en paper mullat. "Hi ha lleis i plans que preveuen moltes coses, i si s’haguessin aplicat, ara en veuríem les conseqüències, però la qüestió és que no s’han acabat implementant", afirma Montserrat Sendra, investigadora del Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la UB. Ni tan sols, segons Sendra, es fa servir la immersió lingüística: "No cal inventar-se res nou, el problema és que la immersió no s’aplica en general, es dona per superada o es considera antiquada, però continua sent necessària".

Hi ha una certa inèrcia i, des dels anys vuitanta i noranta, la societat ha canviat molt. Altres experts, com el psicòleg i educador Jaume Funes, creuen que sí, que hi ha d’haver una sacsejada: “S’ha de revisar el model lingüístic del sistema educatiu a Catalunya del conseller Bargalló del 2018. Hem donat per suposat que la immersió funciona de manera automàtica i hem oblidat que el món canvia i l’escola també”, diu Funes.

Ni les escoles ni els docents tenen un ambient gaire tranquil, i no és fàcil treballar quan plana sobre els seus caps l’amenaça d’una nova batalla judicial: "Hem estat tan ocupats defensant-nos dels atacs al català que no ens hem adonat que l’estàvem perdent per una altra banda", afirma Elena Sintes, sociòloga de la Fundació Bofill. "S’hauria d’actualitzar el model d’immersió lingüística –afirma–. No hi ha una política lingüística clara ni lideratge ni acompanyament al professorat i a les famílies, i hi hauria de ser, perquè el moment és complex". Juher creu que és necessari més blindatge: "Si al darrere no hi ha una llei forta que ens empari, no farem res".

Falta consciència sobre la importància de la llengua?

“No hem de perdre els referents, hem de recordar d’on venim; l’aposta per la immersió lingüística i per introduir el català a les aules va implicar, als anys vuitanta, una gran mobilització del moviment veïnal i docent i va generar un gran consens, es volien donar les mateixes oportunitats a tothom i no segregar, sinó crear un sentiment de pertinença –reflexiona Pilar Gargallo, presidenta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya–. Si no trobem sentit al que fem, ho perdrem tot”.

El Consell Escolar de Catalunya presentarà a finals de gener una seixantena de propostes per millorar la situació del català a les aules. "La llengua no és una cosa privada i les línies de treball impliquen a tothom: la Generalitat, els ajuntaments, els centres educatius i les famílies. Quan es va plantejar la immersió als anys vuitanta estaven molt alineades, però ara estan desactivades", explica Jesús Viñas, president del Consell Escolar de Catalunya. "El professorat ha d’entendre que té un paper cabdal i, sense el seu suport, perdrem el català", afegeix.

Calen noves didàctiques de la llengua?

Els últims anys s’han introduït moltes metodologies noves a les aules. S’ha passat de les classes magistrals, on el professorat parlava i els estudiants escoltaven, al treball per projectes i feines en grup. “Quan s’han fet tots aquests canvis s’ha oblidat la perspectiva lingüística”, diu Montserrat Sendra. "La solució no és gaire difícil. Quan es programin les sessions o els projectes, s’ha de pensar en com es pot reforçar el català. Hi hauria d’haver més prominència de l'oralitat; si no tenen les eines o la competència, no podem esperar que els nois i les noies la utilitzin", afegeix.

“No es tracta d’ensenyar una llengua només, sinó també la cultura del lloc on es viu, que aquesta riquesa cultural no sigui només patrimoni d’uns quants; portar, si convé, les arts escèniques, la música, l’art... a les escoles”, assegura Gargallo. Separar per quotes no és el més adequat a l’hora d’aprendre una llengua. “L’anglès s’aprèn fent-lo servir, però es fa parlar poc a les aules. Hauríem de treballar en xarxa amb altres centres d’Europa, fer més intercanvis. La llengua només s’aprèn si es necessita”, afegeix.

Hi ha força consens sobre el fet que ensenyar una llengua com si fos un objecte d’estudi no dona gaires bons resultats. "Les classes de català per al català o d’anglès per a l'anglès no funcionen –assegura Joaquim Arnau, membre emèrit de l'Institut d'Estudis Catalans–. S’ha d’ensenyar la llengua a través de les diferents matèries. Si es fan projectes, integrar la llengua en aquests projectes i compartir criteris; no pot ser que el català s’ensenyi d’una manera i el castellà o l’anglès d’una altra. Hi ha projectes per poder-ho fer, però no s’han estès prou entre la comunitat educativa", afegeix.

O no s’estenen o queden en paper mullat: “Fa un munt d’anys que es parla d’un enfocament comunicatiu, però no el veig gaire enlloc”, assegura Francina Martí, presidenta de l'associació de mestres Rosa Sensat. “Una llengua s’ha d’estimar, hi ha d’haver un component emocional, s’han de crear vincles i donar valor a la llengua", afegeix Martí.

Actualment, però, el vincle dels estudiants amb la llengua trontolla. Entre alguns alumnes de secundària, el català és percebut com a complicat i el castellà és vist com la llengua guai: “A vegades és percebut com una llengua perepunyetes, allunyada de la llengua parlada. No dic que s’hagin d’eliminar els pronoms febles, però sí potser ser més flexibles”, diu Juher.

S'ha de millorar la formació dels docents?

El nivell d’anglès dels catalans és una mica superior al de la mitjana espanyola, però encara està molt lluny dels estàndards europeus. Si les famílies no reforcessin aquest nivell d’anglès fora de les aules, la mitjana seria molt pitjor. Almenys això es desprèn dels estudis que ha fet la Fundació Bofill. "L’anglès no s’aprèn a l’escola, s’aprèn de manera desigual fora de les aules, i aquesta desigualtat és molt més gran que en altres matèries", diu el sociòleg de la Fundació Bofill Miquel Àngel Alegre.

A Catalunya hi ha 5.430 centres educatius, i no hi ha ni dos docents per centre que puguin fer classes en anglès. I un dels requisits és precisament que hi hagi més docents que puguin explicar una matèria en anglès. "S’hauria de fer anglès des d’edats primerenques i l’ensenyament hauria de ser transversal, que l’alumne l’utilitzés en diferents projectes, però perquè això sigui possible s’han d’enfortir els departaments de terceres llengües, hi hauria d’haver més especialistes i més hores", assegura Alegre.

"Necessitem millorar la formació del docent des del punt de formació lingüística garantint que tingui un bon domini de la llengua, perquè és la seva eina de treball, i més formació sociolingüística, un requisit que s’ha oblidat força els darrers anys: aquesta formació és necessària per tenir eines per gestionar segons quines situacions", afirma Montserrat Sendra.

Miquel Strubell, director de la Càtedra de Multilingüisme de la UOC, lamenta que actualment la universitat no té en compte el multilingüisme a l’hora de formar els mestres: "Els plans d’estudi estan fets per un suposat món monolingüe, no hi ha prou formació en tècniques d’immersió ni per gestionar la diversitat".