Molière, avui i sempre

PalmaSegurament Molière és tan gran com Shakespeare. Una mica molt menys prolífic, però les seves històries i personatges són sempre extrapolables a qualsevol època i condició. O potser és la condició humana la que fa que tot sigui com sempre i no hi hagi cap diferència entre un hipocondríac d’avui dia o de 1673. De la mateixa manera no hi ha gaire divergències entre Armand de Mauvillain i Josep Pàmies. Pàmies sabem tots qui és, per la seva dèria per curar-nos bevent un glop de lleixiu. Armand de Mauvillain era el metge de Molière, qui patia una malaltia pulmonar crònica i, a més, segurament fou qui li proporcionà bona part de l’argot mèdic, tot i que també és molt probable que el dramaturg en replegàs més d’un dels Aforismes d’Hipòcrates. A tot això, el tal Mauvillain era partidari d’algunes tesis tan innovadores que el varen expulsar dos cops de l’Acadèmia de Medicina. Fos o no fos bon metge, a la quarta representació d’El malalt imaginari, en la qual l’autor també exercia d’actor, un 17 de febrer de 1673, acabada la representació, a les deu del vespre i a ca seva, va morir a causa de la ruptura d’un aneurisma.

Aquí, justament aquí, a la quarta representació d’El malalt imaginari, comença la versió que de la mateixa obra i amb el mateix títol ha estrenat Sergio Baos al teatre Principal de Ciutat. Dirigida pel mateix Baos, i amb Rodo Gener, Marga López, Alicia Garau, Karen Codina, Sara Palomo, Salvador Oliva, Mariona Hauf i Miquel Aguiló com a intèrprets d’aquesta translació de la història d’Argan, el malalt imaginari protagonista, la víctima propiciatòria de tots els que el rodegen i de qui volen treure el màxim profit. Una situació que tampoc no necessita una ubicació concreta ni en el temps ni a l’espai i es repeteix un cop i un altre al llarg de la història. La idea, per tant, canviant el rol dels metges per al dels venedors de remeis màgics i “naturals” era la quartada perfecta per a Baos. 

Amb el teatre ple de gom a gom, Baos ha optat pel to estrafolari, augmentant el vessant escatològic que ve d’origen, cercant l’humor mitjançant l’excentricitat, tant de les situacions com dels personatges, potser una mica massa, que resten consistència al missatge i eclipsen en certa mesura la sàtira, que és l’autèntica raó de ser d’aquesta tan brillant idea i revisió. Algunes reiteracions fragmenten la història i perjudiquen el ritme, com són els discursos del personatge de Sandra Purgon, que interpreta Karen Codina, o les tòpiques exageracions d’alguns altres, que esdevenen subratllats innecessaris. El decorat únic, una espectacular i ben il·luminada escala on transcorre tota l’acció és d’una eficàcia majúscula, de la mateixa manera que serveix perquè vagin sorgint diferents situacions i altres grotescs i divertits cameos, com són els de Miguel Bosé o Hitler i Eva Braun.