Carles Sans: "Moltes de les coses que fem les fem perquè la gent ens estimi"

BarcelonaCarles Sans va pujar a l’escenari fa un any per fer-hi dues coses que no havia fet mai en 40 anys: actuar sol i parlar al públic. L’espectacle es diu Per fi sol!, i corrin, perquè el 6 de novembre s’acaba la temporada al Teatre Borràs de Barcelona.

 Un any després, ¿aquesta aventura què t'ha reportat?

— En primer lloc, ara soc amo i senyor dels meus encerts i dels meus errors al 100%. Abans ho era al 33,33%. En segon lloc, és com si ara m'hagués comprat una joguina amb instruccions noves, perquè no la domino. Per exemple, ara m'he de cuidar moltíssim la veu, cosa que quan estàvem amb el Tricicle no em preocupava en absolut.

I n’has quedat content?

— Content? Feliç, molt feliç, perquè ha sortit molt bé i la gent s'ho passa tan bé que estic encantat.

A còpia d'explicar quaranta anys d’anècdotes.

— Sí, personals i professionals, en moltes de les quals estan implicats els meus col·legues del Tricicle, i la gent descobrirà moltes coses dels nostres inicis, de com vaig intentar conquerir les seves nòvies sense saber-ho...

 I sense aconseguir-ho.

— Exacte, i sense aconseguir-ho, sí, sí, està bé l’aclariment. Totes les anècdotes són reals. Algunes són molt boges. A sobre, la gent ens coneix a tots tres i jo ho explico afegint-hi la gestualitat Tricicle. I és una fórmula que funciona.

T’ho va dirigir en José Corbacho.

— Sí, la idea és meva i el recull d’anècdotes també. Vaig triar les que considerava que podien tenir un cert interès còmic, però a vegades feia uns lligams una mica matussers i aquí la feina del Corbacho va ser molt important, a part de dir-me “aquesta l’escurçaria” o “aquesta no caldria”. Recordo que vam anar a un teatret petit i ell va seure, com un espectador, i jo: “bla, bla, bla...” I, en acabat, diu: “Nano, aquí hi ha molt de material”. Vinga, va, sí, sí. I vam treballar.

 ¿Algun dels teus dos companys t'ha dit “aquella no”?

— No. Jo mateix vaig pensar “aquella no”. Explico històries que fan riure a tothom; de fet, és l'humor que nosaltres hem practicat sempre, el que a nosaltres ens ha agradat sempre fer i gràcies al qual hem tingut un ventall de públic tan ampli.

Ha valgut la pena treballar sol?

—  Sí!

 Per descobrir què?

— Fixa't que és curiós, no? Perquè jo digui això, que pertanyo a una companyia que durant 40 anys ha tingut un èxit continuat pràcticament... Però hi ha una cosa al final que et diu que hauries de tenir un mèrit el 100% per a tu mateix. Sí, perquè, al final, els èxits sempre han estat compartits i hi ha un moment que tu necessites sentir que per tu mateix, el 100%, també tens el mèrit de poder fer una cosa que sigui exitosa. Tots tres hem sentit aquesta necessitat d'alguna manera, de forma individual. I ara m’ha tocat a mi.

¿I això no ho vèieu com una traïció a l'esperit fundacional de tots tres?

— No, perquè hem sabut dur-ho d'una manera molt bona. Mai es deixava de fer una cosa del Tricicle a causa d'un projecte personal d'un de nosaltres. Quan al Tricicle es va dir “Deixem-ho, perquè ja toca, quaranta anys, estem cansadets de viatjar”, això em va posar davant d'un mirall i dius: “I tu? I tu ja en tens prou o tens alguna cosa pendent?” Sí. A mi sempre m'hauria agradat parlar en teatre també. Jo vaig començar sent alumne de l'Institut del Teatre. Ara hauria pogut dir-me que a aquestes altures ja no haig de demostrar res a ningú, ni a mi mateix, però he volgut fer-ho.

 És més cansat parlar que no parlar?

— Ostres, és bona aquesta... Jo crec que em cansava més amb el Tricicle, perquè físicament era més exigent, amb el cos, moviments, salts, córrer, ens canviàvem de pressa, i recordo alguns espectacles d’acabar esgotat. Aquí et canses, també, però t’ho notes més després, amb el Tricicle ja t’ho notaves actuant!

I què és el més difícil d'un monòleg?

— Primer de tot, recordar-te de tot el text. Una vegada, a València, em vaig quedar en blanc. Per sort van ser dècimes de segon. Vaig dir: “Ostres, ara no me'n recordo de què ve!” I la gent va riure i va aplaudir i això em va salvar.

La vida passa molt ràpida, tu n'has fet 67.

— Sí, és que això agafa una velocitat exponencial. Ja ho veuràs, no et vull desanimar, però és brutal. D'aquí no res serà Nadal.

 Almenys, quan mires cap enrere veus una història d’èxit.

— Sí, miro enrere, veig que he fet una professió que m'ha agradat i amb molt d'èxit. Ens hem sentit molt estimats sempre. Què més vols, no? Moltes de les coses que fem les fem perquè la gent ens estimi, i això jo ho he sentit. Però no hi penso gaire. Ara s’acaba al Borràs, però tinc el 2013 ple.

 El 2023.

—  Perdó, esclar, el 2023, veus com va de ràpid el temps!

I el Tricicle plega de debò, sí o no? Per què jo ja m’he perdut.

— Ara sí, ara pleguem, hem decidit el xim-pum final que no vam poder acabar. Ens faltaven dues setmanes per acabar al Coliseum i de sobte ve la pandèmia dels nassos i ara vam trobar que la idea d'anar al Liceu és com casar-te a la catedral. I hi estem l’última setmana de novembre i la primera de desembre.

Que vagi molt bé al Borràs i al Liceu. 

— La vida passa molt de pressa, però en una entrevista amb tu encara més. Jo crec que ara s’haurien de sentir uns violins, oi?