El món acadèmic reconeix la singularitat del parlar gironí al mapa dels dialectes catalans

L'ús de paraules o expressions com tencar, fressa, poc que ho he fet pas, la meu mare, o me faig mal, delaten clarament l'origen territorial del parlant: l'àrea de Girona. La singularitat del parlar gironí és prou evident i acusada per atorgar-li estatus propi i delimitació territorial en el mapa de la llengua catalana, on el gironí està diluït dins el català central. Així ho constata el lingüista i advocat Miquel Gros en el seu estudi El parlar gironí: estat de la qüestió, publicat a la revista d'Estudis Romàntics de l'Institut d'Estudis Catalans aquest 2024. És en gran part a partir d'aquest estudi que s'ha inclòs el dialecte gironí en el nou mapa de varietats dialectals que s'ha presentat al festival "Posa-hi tu l'accent", que s'ha celebrat aquest cap de setmana a l'Espluga de Francolí.

En la seva reivindicació de l'especificitat del gironí, que se suma a diversos treballs moderns on es dona per descomptada i inqüestionable aquesta singularitat, Miquel Gros es carrega d'arguments indagant en textos d'èpoques anteriors escrits per estudiosos de la llengua com Joan Veny, Francesc de Borja Moll o Joan Corominas, a partir dels quals ha pogut constatar que "la parla gironina, ja sigui denominada així o empordanesa, és percebuda des de fa segles com una varietat prou diferenciada dins el context català".

De Francesc de Borja Moll, per exemple, Miquel Gros destaca que va donar fins i tot categoria de dialecte al parlar gironí, quan deia que "el mallorquí és una llengua si el mirem en relació al castellà, al francès o l'italià, i és un dialecte si el considerem en les seves peculiaritats respecte al gironí o al valencià".

44 entrevistes durant cinc anys

Però Gros també basa la seva tesi en un treball de camp dialectal, és a dir, en les 44 entrevistes que ha fet durant cinc anys a parlants del territori gironí, i ha emulat així en certa manera l'eminent filòleg Joan Corominas, que va recórrer tots els indrets de parla catalana per obtenir de primera mà informació per a la seva monumental obra sobre la llengua catalana. Gros va escollir els entrevistats tenint en compte que complissin diversos requisits, entre els quals que fossin fills del municipi, que no se n'haguessin mogut gaire, amb família originària per la contrada i que fossin jubilats. Les entrevistes van durar una hora aproximadament i van combinar la conversa espontània amb "tècniques indirectes que permetessin l'obtenció del màxim de dades" per a l'estudi.

De la seva investigació, Gros ha pogut constatar que, tal com apuntaven Corominas i Joan Veny, entre altres lingüistes, el parlar gironí no se circumscriu a la "província" de Girona, sinó als límits geogràfics del bisbat de Girona.

De la trentena de trets dialectals que Gros ha identificat a partir del seu treball, completats per l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), l'estudiós n'esmenta un grup de ja gairebé desapareguts, com ara el pas com a negació (hi vindré pas) o el verb ésser com a auxiliar amb perfet de verbs inacusatius (som anat, és vingut). En un altre grup de trets hi inclou els que encara són usats però que no són exclusius de la zona subdialectal fronterera "a la qual se suposa que hauria de singularitzar", sinó que s'estenen a les comarques del nord de Barcelona (l'ús de paraules com ceies o paia en lloc de celles o palla), o fins al Berguedà, el Lluçanès o el Bages (cenra, divenres, molre, en lloc de cendra, divendres o moldre).

Un darrer grup és el que inclou les característiques dialectals ben vives avui no només a l'extrem nord de les comarques gironines sinó al conjunt de les terres històricament vinculades al bisbat de Girona: formes verbals rizotòniques (jo tenco, tu queps, ell foreda), formes plenes en pronoms febles (me mullo, se trenca), possessius masculins en mots femenins (casa meu), sufixos diminutius (pobric, pobrot), reforç al present d'indicatiu (càntot, mènjoc) i afinitats amb el rossellonès (pessigoles), entre molts altres.