"Si la priora hagués fet la seva feina, no tindríem tots aquests escàndols"

BarcelonaTan sols queden alguns murs de pedra força malmesos del monestir femení de Santa Maria d’Alguaire (1250-1699). A simple vista, res fa pensar que a la serra del Convent (Segrià) hi havia una església monumental i un claustre i que hi vivien una trentena de monges hospitalàries, la majoria provinents de l’alta noblesa, que van tenir força poder. Però després de vuit anys d’excavacions, i gràcies a tota la documentació conservada, podem saber com era abans de convertir-se en runa. Una part de tot el que s’ha excavat es pot veure en una exposició al santuari de la Mare de Déu del Merli, a Alguaire.

La història del monestir amaga moltíssims capítols interessants. "Sabíem que havia existit aquest monestir, però no ens n'imaginàvem la magnitud", explica Maria Soler, una de les directores de la intervenció i professora medievalista de la Universitat de Barcelona (UB). "Les monges probablement tenien més llibertat que les dones que vivien fora i que havien de casar-se. Eren dones que gestionaven les seves terres, negociaven i tenien relació amb reis, bisbes, autoritats i comanadors de l’orde", afegeix. 

El monestir el va fundar la marquesa de Guàrdia el 1250 i tenia, entre més propietats, els castells de Benviure, de Llorac i de l'Ametlla de Segarra. La marquesa tenia una llibertat d'acció insòlita per a l’època. Va tenir topades i litigis sobretot per la possessió de terres i castells, però va aconseguir ampliar el domini perquè era vídua i les seves dues filles no van tenir descendència. "Firmava com a commendatrix i això és interessant perquè l’orde de Sant Joan de Jerusalem era militar i estava molt masculinitzat", explica Soler. 

Dins els murs hi va haver lluites de poder, sobretot al segle XVI. El 2021 es va obrir la tomba de Jerònima de Gort (1527-1601), que estava enterrada en un lloc prominent de l’església, just al costat del cor de monges. "La tomba la vam trobar sencera, amb la caixa de fusta i les vestimentes mortuòries, els rosaris i els anells. No hi havia res de luxe, però estava enterrada com les dones poderoses. Duia el vel de monja, que s’ha restaurat, doblegat sobre el pit. Era d’un material finíssim que no hem pogut identificar i en una de les butxaquetes del vel hi havia una pols daurada que creiem que havia estat una estampeta. Tota ella estava embolcallada per cintes entrellaçades", detalla Soler.  

Les denúncies per escàndol

El més interessant és la documentació que s’ha trobat amb relació a aquesta priora que va denunciar les seves companyes perquè tenien un comportament, en la seva opinió, força escandalós. La seva denúncia va ser molt oportuna per a una Església catòlica que estava aplicant les reformes decidides al concili de Trento (1545-1563). Entre tots els canvis que es van fer, n'hi va haver un que va afectar molt els convents: la imposició de la clausura. Moltes priories no hi estaven d’acord. De fet, a Santa Maria de Vallbona de les Monges, per exemple, Jerònima de Pons Icart, que en va ser abadessa entre 1601 i 1603, està enterrada al peu de l’escala pels seus conflictes amb les autoritats eclesiàstiques: es va oposar obertament a la clausura.

Molts altres monestirs femenins, com el de Sant Daniel de Girona, el de Sant Joan de l'Erm i el de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, van veure com l'autonomia de les priores o abadesses es va anar limitant entre els segles XIII i XVI. Les autoritats eclesiàstiques masculines van aïllar cada vegada més les monges del món que els envoltava. A Europa va passar el mateix, però també hi va haver resistència, com als monestirs femenins de Yorkshire que no volien acceptar una clausura estricta i perpètua.

A Santa Maria d'Alguaire, el procés va començar el 1581 i va anar a càrrec del gran prior de Catalunya, fra Agustí d’Anglesola, a qui acompanyaven un seguici de frares capellans i frares cavallers santjoanistes. Havien d'investigar les acusacions de Jerònima de Gort sobre els comportaments "massa relaxats" de les monges. Agustí d’Anglesola era partidari de l’aplicació estricta de la clausura. En canvi, la priora, que en aquell moment era Jerònima de Montgay, liderava el bàndol reticent a l’aplicació d'una mesura que les aïllava i en limitava el poder d'acció. Des de la seva fundació, les monges de Santa Maria d'Alguaire havien gaudit de certa llibertat i n'hi havia que passaven períodes llargs fora dels murs del monestir.

Jerònima de Gort va denunciar que hi havia visites d’homes a hores intempestives. La que poc temps després es va convertir en priora, assenyalava la monja Aldonça Mediona: "Moltes vegades té a la seva cel·la en Josep Marles i això fa set o vuit mesos que dura". La religiosa també denunciava Ana Castro: "Acull bandolers, entre ells un que es diu Barberet... La senyora priora deixa entrar molta gent dolenta, entre ells en Massaguer, que està relacionat amb un robatori que hi ha hagut al monestir. Si la priora hagués fet la seva feina, ara no tindríem tots aquests escàndols. El dia de l’Ascensió es passejaven pel monestir dones de la mà d’homes i la priora no va fer res". Jerònima de Gort esmentava també que a dins del monestir s'organitzaven "ballarugues". El 1586 va ser escollida priora. "Va ser el premi per denunciar les seves companyes", assegura Soler.

Enrunat després de la Guerra dels Segadors

Al llarg de la seva trajectòria, el monestir va viure moltes vicissituds. Va patir la irrupció de la Guerra Civil catalana durant la segona meitat del segle XV, però encara va ser molt més intens l'embat de la Guerra dels Segadors que el 1640 va obligar la comunitat de monges a traslladar-se al palau episcopal de Lleida. El fet d'estar enmig del front i les dificultats econòmiques van fer que finalment es traslladessin a Barcelona el 1644. El 1651 la pesta va entrar a la ciutat i les religioses van tornar a Alguaire. Tanmateix, l'edifici estava molt malmès i es van haver de fer moltes reparacions que s'han pogut detectar amb la recerca arqueològica. "Temien fer-se mal perquè els podia caure el sostre", detalla Soler. Finalment, malgrat que el bisbat de Lleida s'hi va oposar, van marxar el 1699 a Barcelona, al palau del Gran Prior de Catalunya. Van ser també a Sant Gervasi de Cassoles, entre 1880 i 1976, i el 1976 es van traslladar al monestir de Valldoreix. Finalment, va desaparèixer el 2007 per manca de vocacions.

Però va tenir un passat esplèndid. "Les excavacions ens han permès veure que va ser molt més monumental del que ens pensàvem. L'església feia 36 metres de llargària i 24 d'amplada, era de planta llatina i tenia tres entrades", explica Soler. El monestir va ser fortificat durant la Guerra dels Segadors. Se'n saben alguns detalls gràcies als gravats que s'han conservat de l'enginyer francès Sébastien de Pontault, senyor de Beaulieu, on són visibles dos recintes de muralles construïts durant la guerra, així com els edificis principals: l’església, el claustre i la casa conventual. L'església comptava amb una sola nau, dotada de pilars decorats amb columnes de mitja canya i capitells. Amb l'ajuda de drons s'ha localitzat el claustre, que s'ha de començar a excavar. Se sap, gràcies a la documentació, que tenia dues plantes i forma rectangular. Comunicava amb l’església, la sala capitular i el refetor, així com amb les estances de la priora i les monges. El monestir també tenia biblioteca, arxiu i escrivania.