Monica Bellucci homenatja Maria Callas en un espectacle decebedor

Després de veure l’espectacle Maria Callas, lettres et mémoires, estrenat ahir al Festival de Peralada, un es pregunta a qui va dirigit, si als fans de Maria Callas o als de Monica Bellucci. El que és clar és que tots hauran quedat decebuts amb una proposta estèticament molt bonica però mancada de vida.

La idea que una actriu com Monica Bellucci interpreti –o reciti– algunes cartes de Maria Callas es preveia emocionant: una actriu glamurosa interpretant la soprano més glamurosa de la història de l’òpera. Una diva fent un homenatge a una altra diva.

Bellucci apareix en escena amb un elegant vestit negre que havia sigut de Maria Callas per narrar-nos cartes i memòries escrites per la soprano entre els anys 50 i 75 i recollides en un llibre pòstum. Al fons, la Gio Symphonia obre l’espectacle amb l’Intermezzo de Cavalleria rusticana. Com a escenografia, un sofà reproducció del que la soprano tenia al seu pis de París, un gramòfon, milers de roses esteses per terra i les cartes manuscrites de la Callas projectades sobre el fons d’escenari, tot amb una il·luminació molt tènue.

Una proposta plana i monòtona

Asseguda al sofà, des d’on amb prou feines es mou en els 75 minuts que dura l’espectacle, Bellucci recita en francès (amb projecció de subtítols) amb una veu tènue i monòtona que no abandonarà en cap moment. Sembla com si el director, Tom Volf, hagués volgut extreure la seva part més sensual més que no pas l’apassionament que va marcar el caràcter de la Callas.

Sorprèn que si la soprano greconovaiorquesa es va caracteritzar per la seva entrega sense condicions als personatges que interpretava dalt l’escenari i al de diva que ella mateixa es va forjar, la proposta de Volf sigui plana, monòtona i mancada d’expressió, tant en moviment escènic com en la veu monòdica de Bellucci, que, n'estem segurs, més enllà de la seva mítica bellesa i sensualitat, és una gran actriu que en mans d’un altre director podria haver lluït molt més.

Els únics moments emotius són quan sonen els enregistraments de Maria Callas en àries com La traviata, La Gioconda, Macbeth, Norma o Tosca. Perquè fins i tot la Gio Symphonia, dirigida amb bones intencions per Francesc Prat, sona un punt feble, sense energia ni passió.

Per al públic neòfit, resulten confusos els noms que apareixen en pantalla, a qui Callas adreça les seves cartes, des del seu padrí, Leonidas Lantzounis, fins a Grace Kelly i diversos cantants i músics. Només coneixem el seu nom i la data en què van ser escrites. Excepte per als fans de la Callas, falta context. Per què consola Pier Paolo Pasolini? Per què demana a la seva mestra, Elvira de Hidalgo, que li deixi les seves joies d’escenari? Vol honorar la Hidalgo o coronar-se reina?

Volf/Bellucci ens presenten una dona feble i queixosa de la gent que l’envolta: mare, germana, marit (Giovanni Battista Meneghini), públic i crítica –que la “fustiguen” quan suspèn una actuació a Roma que li farà agafar por escènica– i, evidentment, sobre Aristoteles Onassis, a qui primer ha enviat una apassionada declaració d’amor incondicional dita per l’actriu italiana com qui llegeix la llista de la compra.

Una autèntica llàstima haver malgastat una ocasió d’or per exalçar aquestes dues grans dives dels escenaris.