Mònica Randall: «Molts catalans es van emprenyar amb mi perquè vaig fer 'La escopeta nacional'»

BarcelonaA Mònica Randall (Barcelona, 1942) no li importa parlar una vegada i una altra de Luis García Berlanga. "No me'n canso mai, és el meu tema de cinema favorit", diu. El 1978 va ser una de les protagonistes del clàssic berlanguià La escopeta nacional: ella era la secretària i amant de l'empresari català que paga extraoficialment la cacera que se celebra en la finca d'uns marquesos vinguts a menys.

Què significa 'berlanguià' per a vostè?

— És una mirada molt particular sobre la realitat, però no ben bé una deformació: parteix d'una realitat que exagera per transmetre una acidesa demolidora. Ni el mateix Berlanga era sempre berlanguià: hi ha pel·lícules seves com La boutique, que va rodar a l'Argentina, que a mi no em semblen berlanguianes. En canvi, Plácido, El verdugo o Bienvenido, Mister Marshall no poden ser més berlanguianes.

També La escopeta nacional, de la qual ha dit algun cop que va ser la seva millor experiència professional.

— És així. No ho sembla, però jo tinc un excel·lent sentit de l'humor. Però a la gent li semblava que tenia aspecte de dona rica i de caràcter i sempre m'oferien aquest tipus de papers. Els únics que van veure alguna cosa més en mi van ser Carlos Saura a Cría cuervos i Luis García Berlanga, que em va donar l'oportunitat de mostrar el meu sentit de l'humor. No va servir de gaire, perquè em van continuar oferint papers de senyora molt vestida i elegant, suposo que per com anava jo vestida a les estrenes. Però el Luis em va permetre mostrar la meva faceta còmica, i sempre li estaré agraïda.

El seu personatge i, sobretot, el de Saza són una representació meravellosa d'un cert tipus de catalans conservadors. És un retrat amb molta mala bava.

— Sí, de fet molts catalans es van emprenyar amb mi per fer aquest paper. Un dia, una senyora em va posar verda pel carrer i em va renyar, que com m'atrevia jo, una catalana, a representar així als catalans. "No tens vergonya!", em deia. Suposo que és perquè la vam encertar. Però en realitat és un tipus d'humor que també és molt català. Crec que al Saza i a mi ens va sortir molt bé, la pel·lícula. Ell era un actor extraordinari que sempre estava perfecte. I entre nosaltres hi havia una química enorme que en pantalla s'aprecia molt bé.

La escopeta nacional va ser una de les primeres ocasions que el castellà i el català –subtitulat– van conviure amb naturalitat en una pel·lícula comercial espanyola.

— És cert. En una de les ocasions que la vaig veure a Madrid un idiota va xiular quan el Saza i jo vam començar a parlar en català. I la resta del cinema el va escridassar i el van obligar a callar. Berlanga ni tan sols parlava valencià però l'entenia perfectament i el sentia com a seu. Ell era un home molt mediterrani i això s'aprecia en el seu cinema.

Berlanga presumia de no dirigir els actors. ¿Com va ser la seva experiència amb ell?

— Això deia ell, sí, que no dirigia. En una de les meves preses a La escopeta, per picar-me, em va dir: "Jo t'he llogat a tu perquè creia que tenies gràcia i ara resulta que no inventes res i estàs avorridíssima, quina pena em fas". Això t'ho deia amb un mig somriure, per veure si reaccionaves. Tenia fama de no permetre improvisacions, però a mi em demanava que improvisés. I a La escopeta hi ha moltes frases que són meves.

Com us adaptàveu els actors a aquells plans seqüència tan complexos?

— Calia ser molt professional. La seqüència del sopar de La escopeta, per exemple, vam estar un dia per assajar-la i un altre per rodar-la perquè hi ha havia molts moviments de càmera i molta gent. Tothom havia d'estar perfecte al seu lloc i saber on estava la càmera per no tapar-nos els uns als altres. A mi em va ajudar molt haver treballat a televisió rodant amb tres càmeres, perquè t'obliga a estar molt pendent de la teva posició i la dels companys, és gairebé una dansa.

La teva altra col·laboració amb Berlanga va ser a Todos a la cárcel, un dels teus últims papers en cinema.

— És que m'he acabat avorrint de la professió perquè la gent només m'oferia papers basats en la meva aparença física. Jo hauria volgut seguir fent pel·lícules amb Berlanga. Si ell seguís viu i en actiu no m'hauria retirat del cinema. Però no ha pogut ser. I en aquesta professió, si perds la vocació o l'interès, ja no ho fas bé. A Todos a la cárcel, per cert, havia de fer un altre paper però, de cop i volta, el Luis em va dir que no podia ser perquè jo tenia "les cames massa boniques”. ¿Tu creus que és normal? [Riu] És per matar-lo, de veritat. Però com que érem amics l'hi perdonava tot. He tingut la sort de disfrutar Berlanga com a director i com a persona. I teníem una relació excel·lent, fins i tot vam passar unes vacances a la casa que tenia a Orpesa i a la tarda anàvem a la muntanya a buscar espàrrecs, que li agradaven molt.

¿Es troba molt a faltar Berlanga el 2021?

— Jo el trobo molt a faltar, però el cinema també. És insubstituïble, no hi ha cap director que s'hi assembli, i mira que hi ha bons directors a Espanya. Berlanga era un director perfecte, i sobretot per als temps que corren. És com si ell i Rafael Azcona fossin els oracles de Delfos, van predir tot el que estem veient ara amb la Kitchen. Era un avançat en tot: en els guions, en buscar els personatges, en moure la càmera... I això que ell sempre deia que no sabia rodar, que per això feia plans seqüència tan llargs.