¿Fa por el mico mecànic assassí parit per Stephen King i el fill d’Anthony Perkins?

Quan, en una de les primeres escenes de The monkey, una veu en off fa referència al llast d’una herència paterna de caràcter terrorífic, resulta gairebé impossible no recordar que som davant de la nova pel·lícula d’Osgood Perkins, el fill d'Anthony Norman Bates Perkins. Aquesta lectura extrafílmica es manté viva quan, en la seva croada contra un mico mecànic que es revela com un missatger de la mort, el pare i el fill que protagonitzen el film visiten un motel que recorda el de Psicosi. A més, cal dir que aquesta trama farcida de traumes familiars consolida la condició autoral (de culte) de Perkins-fill, que en la magnífica Longlegs ja va compondre un fresc satànic marcat per les figures d’un pare absent i una mare trastornada.

La llàstima és que els prometedors ingredients de The monkey no acaben d’arrelar en aquesta adaptació d’un conte de Stephen King que beu de la ironia de La dimensió desconeguda i que té com a plat fort un conjunt de morts esperpèntiques a l’estil de la saga de Destinació final. Més eficaç com a comèdia negra que com a faula de terror o drama familiar, The monkey acaba entregada a la fórmula del pastitx postmodern, amb una sobredosi de picades d’ull al món dels germans Coen: morts patètiques, pentinats ridículs, monòlegs florits, secundaris caricaturescos i fins i tot unes fugues oníriques i surrealistes que conviden a retornar, una vegada més, a l’univers d’El gran Lebowski.