Monti-sion, el conjunt de Lluc, el convent de Santa Magdalena i Cabrera, patrimoni que hauria de ser BIC i no ho és
Aquests, entre molts d’altres, són elements culturals de gran valor que no han rebut la màxima protecció per a la seva conservació
PalmaLa notícia de la cessió de Monti-sion a l’empresari asturià Victor Madera per canviar-li l’ús i, segons es va dir, acollir-hi una residència medicalitzada, amb una manca absoluta de transparència i sense que s’hagi donat a conèixer el projecte que ho avali, ha accelerat la presentació de sol·licituds al Consell de Mallorca perquè declari el conjunt patrimonial Bé d’Interés Cultural (BIC). Aquesta figura de protecció, la més alta que preveu el reglament actual, permet “vincular els béns mobles als immobles”, com recorda Josep Massot, vicepresident d’ARCA, una de les entitats que n’ha fet la petició. En aquest sentit, doncs, no es tracta només de demanar la protecció del conjunt arquitectònic, que inclou una església barroca, la primera dels jesuïtes a Mallorca, sinó també, o sobretot, d’allò que conté. “I amb béns eclesiàstics tenim un precedent de no fa tant, el del convent de Santa Catalina de Sena, on la protecció que havien reclamat figures com Guillem Rosselló Bordoy va arribar quan ja l’havien buidat”, afegeix Massot, qui confia que la situació no es torni a repetir a Monti-sion.
Des del Consell de Mallorca confirmen que s’han iniciat converses amb els propietaris i que la intenció és “poder dur a terme les valoracions oportunes” per posar en marxa l’expedient com més aviat millor. “Fins ara hi ha bona voluntat”, assegura la directora insular de Patrimoni, Maribel Arnau, “però és cert que, en tot cas, tenim la potestat de suspendre almenys durant tres mesos qualsevol intervenció que s’hi volgués fer, com hem fet amb el convent de la Caritat de Portocolom, si és que hi hagués actuacions d’aquest tipus”.
Per què si des de fa temps hi havia rumors sobre el futur de Monti-sion no ha estat fins ara que s’està estudiant iniciar el procés per declarar-lo Bé d’Interés Cultural? És Monti-sion l’únic conjunt patrimonial amb valor per ser un BIC que no ho és? Per què elements del patrimoni mallorquí de gran valor no tenen la declaració BIC i, fins i tot, a vegades se n’ha aturat l’expedient per fer-los-hi? Ni Monti-sion, que ara, si es tramita, s’haurà de fer amb urgència, però tampoc el conjunt del santuari de Lluc, ni el convent de Santa Magdalena de Palma, ni l’illa de Cabrera, ni el conjunt històric de Palma –només hi està declarat el subsol–, ni el de Pollença –del qual fa més d’una dècada se’n va aturar la declaració per interessos polítics. Tot i que pugui sorprendre, cap d’aquests béns de gran valor patrimonial no són BIC. Això vol dir que no tenen la protecció màxima que en garantiria la conservació. Per què?
“Hi ha diferents maneres de posar en marxa aquest grau de protecció”, expliquen fonts del Consell. “Ho pot fer qualsevol persona o entitat presentant una sol·licitud, o es podria fer, també, des del mateix departament de Patrimoni, que es preveu que també pugui actuar d’ofici i proposar-ho”, diuen des de l’Administració que a Mallorca en té les competències. De fet, aquesta hauria de ser una de les principals funcions del departament de Patrimoni: analitzar i estudiar diferents béns, tant materials com immaterials, siguin etnològics, historicoartístics, naturals o de qualsevol altra tipologia, per poder atorgar-los diferents graus de protecció, essent el Bé d’Interés Cultural el més elevat de tots.
El de Patrimoni del Consell de Mallorca és un departament infradotat: són aproximadament una quinzena de persones les que es dediquen a tots els àmbits del patrimoni mallorquí, que van des dels jaciments arqueològics fins a jardins o camins, i només són dos els tècnics per a l’avaluació dels diferents graus de protecció. “Ara mateix tenim un grapat de sol·licituds en marxa, com les de la granja d’Esporles o la del convent de la Caritat de Portocolom, que són dels més coneguts”, assegura la directora insular de Patrimoni del Consell de Mallorca, Maribel Arnau, “però també en tenim en relació amb embarcacions com llaüts o d’elements etnològics”, afegeix. El departament de Patrimoni va rebre al voltant d’una quinzena de sol·licituds per a la protecció durant l’any 2023. Però des del moment en què es presenta una sol·licitud no hi ha un termini establert per iniciar-ne l’expedient, si bé una vegada iniciat, s’ha de resoldre en un màxim de vint mesos. “I es pot resoldre a favor o en contra”, recorda Arnau. Ara bé, el fet d’atorgar un grau de protecció és només la primera passa en el llarg camí de la seva conservació, si bé de vegades s’entén com el final d’un recorregut que acaba de començar.
Qui ho sap bé és Catalina Cantarellas, catedràtica en Història de l’Art per la UIB, una de les entitats consultives a l’hora de resoldre aquestes declaracions. “Hi va haver una sèrie d’anys, no fa tant, en què semblava que tot havia de ser BIC”, recorda, “i era una proposta darrere una altra… I no es poden fer declaracions ignorant que impliquen un seguiment, una acumulació de BIC no serveix de res, i més quan veus que fins i tot les reparacions puntuals són o molt escasses o directament absents. Si es conserva tot, s’acaba destruint tot”, sentencia.
De fet, fa anys que la catedràtica reclama la creació d’una carta de risc: un document que prevegi la totalitat de patrimoni de l’illa i estableixi les categories i implicacions dels diferents graus de protecció. “Hauria d’atendre les amenaces per rumor de venda o cessió, per exemple, com ha passat en el cas de Monti-sion, a més d’avaluar els costos de conservació”, explica. I és que per poder dur a terme aquesta conservació s’ha de parlar, també, de qüestions econòmiques, un aspecte en què actualment treballa la direcció general de Patrimoni del Consell. “Tenim previst treure, en qüestió de mesos, una subvenció específica per als Béns d’Interés Cultural”, assegura la directora insular, “però és una qüestió molt complexa que encara estudiam”. També serà en qüestió de mesos, una vegada finalitzat el pla d’estabilització, quan puguin analitzar si amplien el departament de Patrimoni. “Així mateix haurem de veure si podem eliminar la taxa màxima de reposició de funcionaris”, assegura Arnau, qui reconeix que és un departament infradotat. “Després de tot això veurem més clar si hem de fer servir borsins o si és necessari incorporar més personal”, afegeix.
Ni Lluc ni Santa Magdalena
I si bé els béns patrimonials que han rebut la consideració de BIC són centenars, i tots ells es poden consultar al visor publicat a la pàgina web del Consell de Mallorca, hi ha absències clamoroses, com les esmentades anteriorment. Al santuari de Lluc, per exemple, només tenen la consideració de BIC la creu de l’Amitger, la creu del Barracar i l’edifici dels Porxets. Tampoc ha estat declarat BIC el convent de Santa Magdalena de Palma, que va quedar fora de l’avaluació realitzada, ja fa anys, per una comissió conjunta creada entre el Bisbat i el departament de Patrimoni. “La idea era que s’estudiàs tot el patrimoni eclesiàstic i es catalogàs tot, i hi va haver una part important que sí que va ser protegida, però al final, per causes diverses, va resultar no ser efectiva i hi queden coses pendents”, relata el vicepresident d’Arca.
Tanmateix no s’ha d’oblidar que la figura de BIC no és l’única, ni de bon tros, que serveix per garantir la protecció del patrimoni: els catàlegs municipals són, de fet, una primera passa essencial en el manteniment dels béns patrimonials, si bé molts dels existents no han estat actualitzats d’ençà de fa anys. “I després passen coses com que moltes parròquies han estat declarades BIC, però d’altres, com les de Porreres i Llucmajor, no”, relata el vicepresident d’Arca, “ni tampoc l’església de Sant Miquel de Palma. I, insistesc, en tots aquests casos el que permet aquesta figura de protecció va més enllà de l’edifici en si: aquí importa tant el continent com el contingut”. Tot això, a més, obre les portes a un debat molt més extens que té a veure amb els futurs usos de tots aquests espais.
“La gestió del patrimoni implica també ser imaginatius”, argumenta Massot, “perquè sense ús no hi ha conservació possible. I en el cas del patrimoni religiós ens trobam davant una nova desamortització, aquesta provocada des de la mateixa Església. La venda de molts dels seus béns té a veure, entre d’altres coses, amb la falta de vocació. Però davant això què hem de fer, deixar-los buits? Estam avesats a protegir, però no a crear dinàmiques de conservació, que és allò realment important”, afegeix.
Davant això, de fet, el vicepresident d’Arca demana certa reflexió conjunta per part de tots els implicats en la gestió del patrimoni per poder fer front als reptes del futur. “Tot això és un procés que s’accelera i, en qüestió de dècades, ens podem trobar un escenari completament nou. És com amb el cas del convent de les Jerònimes, que s’ha de conèixer molt bé l’espai per saber els usos que se li poden donar. Amb Monti-sion passa el mateix, i és necessari que l’Administració comenci a asseure’s amb els agents implicats i estableixi les directrius que han de guiar tot això, d’ara endavant”, finalitza. Des de la direcció insular de Patrimoni, en tot cas, no defineixen quines seran les prioritats en aquesta matèria, ja que es troben “estudiant” les sol·licituds en marxa.
De la mateixa manera que sovint se simplifica o redueix a escassos exemples tot el que forma part del llistat conegut de Béns d’Interès Cultural, entre els quals es troben nombrosos elements patrimonials –ho són desenes de jaciments–, una de les idees preestablertes amb relació als BIC sol ser que han de tenir una certa antiguitat per poder rebre aquesta consideració, cosa que és completament errònia. Entre les darreres declaracions de BIC atorgades pel departament de Patrimoni del Consell de Mallorca s’hi troba la Casa Huarte de Pollença, un edifici de finals dels anys 60 obra de Francisco Javier Sáenz de Oíza, que va rebre aquest grau de protecció fa només uns mesos. També és el cas de Can Lis, la casa dissenyada per Jorn Utzon a Santanyí a principis dels 70, declarada BIC.
Igualment és important aclarir que una declaració de BIC no és, ni de bon tros, irreversible, i un expedient que derivàs en una declaració favorable pot ser revisat i revocat, com va succeir, per exemple, en el cas del palau d’Aiamans de Lloseta. “Jo vaig informar a favor del canvi de categoria”, explica la historiadora Catalina Cantarellas, “perquè allò que se’n conservava… La darrera vegada que visitàrem la casa estava molt transformada, no hi quedava gairebé res, i una cosa és una façana o uns jardins, però per tenir consideració de BIC hi ha molts altres criteris a tenir en compte”.