Estrena teatral

Montse Guallar: "He hagut de lluitar contra la sensació que no em vol ningú"

Actriu

Montse Guallar, actriu, fotografiada a l'escenari del Poliorama, on es representa 'The Party'
5 min

BarcelonaLa trajectòria professional de Montse Guallar (Barcelona, 1960) és llarguíssima i diversa. L'actriu va fer els primers passos al teatre amb Dagoll Dagom, i poc després ja va fer el salt a la televisió. Primer va aparèixer a sèries com La granja (1989) i poc després TV3 va fitxar-la per presentar, juntament amb Àlex Casanovas, el concurs de parelles Amor a primera vista (1991). Guallar va combinar durant anys el teatre amb la televisió i va guanyar-se l'estima dels espectadors amb personatges com la Dolors de Secrets de família (1995), la Montse d'El cor de la ciutat (2000) o la Lídia d'Infidels (2009). Ara l'actriu assumeix un paper completament diferent a la comèdia The party, dirigida per Sergi Belbel al Teatre Poliorama. Hi interpreta una intel·lectual i activista pels drets LGTBIQ+ que acaba de saber que la seva parella, una jove xef, està embarassada de trigèmins.

Per primera vegada interpretes una dona lesbiana. Com t’hi has trobat?

— M’encanta, i espero que no se’ns tregui el privilegi als actors de fer papers de personatges que no som. M’ho estic passant pipa, és una comèdia i a més ara hi ha molta gent que està empenyent per visibilitzar aquests col·lectius als escenaris i a l’audiovisual. L’espectacle no ve a fer bandera de l’homosexualitat, gira al voltant d’un grup d’amics i tots queden ridiculitzats. El meu personatge és una dona lluitadora però com ella tots els altres defensen la classe política, la intel·lectualitat. És divertit veure com es van desmuntant.

L’obra desemmascara la classe política. ¿Comparteixes el retrat que en fa?

— Absolutament. No he sigut mai política, no he estat mai lluitadora, amb 16 anys vaig sortir de l’escola de monges i vaig entrar a l’Institut del Teatre. En aquell moment, el 1976, la política estava molt centralitzada en la llibertat d’expressió, sobretot dins del món dels artistes, que és on jo vivia. He descobert la política doblement tard, potser perquè soc bàsica de pensament. Crec, i potser és una idea molt naïf, que els polítics hi són per representar i per defensar. De cop i volta veig que tot plegat és una olla de grills. Ho dic en general. Evidentment, soc d’esquerres, però ara em poso molt nerviosa amb els discursos. Em fa por que ens anem fragmentant, m'inquieta veure com tot es va crispant i llavors deixo de creure-hi. Estic desencisada. No suporto els discursos del jo perquè l’altre és una merda.

¿Ara fas més teatre que abans?

— No. A la meva època segurament hi havia gent que somiava en Hollywood, però la majoria ens posàvem en aquesta professió per fer teatre. De jove no m’imaginava fent tele o sent famosa. Era una època molt excitant, en què tot començava. Hem estat una generació molt afortunada. Vaig entrar als 18 anys a Dagoll Dagom, vaig tenir molta sort. La tele va ser casual. Havia fet sèries dramàtiques abans dels concursos i després ho vaig anar compaginant amb el teatre. Ara bé, aquests últims anys no n’he fet gaire.

A què ho atribueixes?

— En aquesta edat hi ha una baixada general de feina i jo ho he notat. És allò que diuen, que tu no deixes la professió, ella et deixa a tu. També hi ha hagut la pandèmia entremig, i aquests últims dos anys he estat cuidant el meu pare i la seva dona. Em va anar bé, però no tenia feina. També és veritat que, amb l’edat, em pesa més la vida que la feina. He de treballar perquè no em puc jubilar, encara no tinc l’edat, m’entusiasma fer teatre i tele, però també soc molt cuidadora i suposo que hi ha influït.

Montse Guallar i Lluís Soler en una escena de 'The party'

Com es gestiona aquesta absència de feina?

— Fa uns anys m’entristia que no em truqués ningú. Ara m'ho prenc com un exercici. Hi ha amics que em diuen que jo mateixa sigui generadora de feina, que persegueixi els productors, però no ho sé fer. És veritat que he hagut de lluitar contra la sensació que no em vol ningú, però això s’ajunta molt amb l’edat: ja no ens vol ningú en general.

El cos és l'eina de treball dels actors. I, inevitablement, canvia amb el pas del temps. ¿Has patit els efectes de la pressió estètica?

— No crec que sigui gaire diferent de la pressió de qualsevol altra dona. De fet, conec més dones amb bòtox i operades que no són actrius, que no pas actrius. És veritat que sempre hi ha pressió amb la bellesa, però ve una mica abans. Quan en tens 60, en tens 60. La pressió comença cap als 30, quan en tens 35 i ja no et volen per fer de mare, o et posen un fill de 29 anys. Vull lluitar per no caure-hi, en tinc 63 i ja sé que no em donaran un paper de Julieta. Ara em veig de jove i penso que era guapa. Però fa 30 anys no m’hi sentia. Fer-se gran és dur per a tothom, i fer-se vell és horripilant.

Ho has vist de prop.

— Durant tot aquest temps he estat amb el meu pare i tinc un germà que és molt jove que té Alzheimer. Com a societat penso que donem un molt mal tracte a la vellesa. Som molt egoistes del nostre temps. Jo soc cuidadora perquè penso que el temps que cuido també és meu. Em sap greu veure el poc valor que donem a la gent gran, quan darrere seu hi ha vides plenes.

El teu personatge és una gran defensora del feminisme i dels drets de les dones. Si mires enrere en la teva trajectòria professional, ¿hi ha algun moment que creguis que es van travessar algunes línies o que se't va sexualitzar?

— La gent diu que m'han fet fer de guapa, però jo penso que no és així. A Infidels ja tenia 50 anys i el paper era meravellós, perquè no era mare de ningú, tenia una vida pròpia. Ara miro enrere i és evident que aleshores eren altres temps. M'he trobat gent que se m'ha apropat massa o m'ha posat una mà a la cuixa, però sempre m'he defensat. Mai m'he sentit agredida. Les relacions físiques que teníem els actors –i dic els actors, però segur que passava en altres gremis– eren molt diferents. Tampoc m'he sentit mai sexualitzada ni m'he trobat fent res que no volgués fer.

Professionalment, cap a on t'agradaria encaminar ara el teu futur?

— Em costa respondre perquè just estic sortint de tres anys que han estat complicats. He perdut el meu pare i la seva dona, i les absències em costen de pair. The party ha estat un regal i, per a mi, una il·lusió seria poder continuar treballant com ho hem fet aquí. El viatge ha estat meravellós. Ara per ara no sé cap a on vull anar, però sí que vull que sigui xulo i tranquil.

stats