Montserrat Carulla, una actriu per a un poble

Director teatralNo és gens fàcil per a mi parlar de la Montserrat Carulla sense que em pugi l’emoció. A l’admiració que sempre li he professat com a actriu i com a dona s’hi afegeix el fet que era l’àvia dels meus fills, la besàvia dels meus nets i la mare de la Vicky Peña. I més que hi puc afegir: l’exmuller de l’enyorat Felip Peña, l’amorosa companya del seu marit, l’advocat Manuel Maynés, i la matriarca d’una extensa família formada pel Roger, la Marina, la Isabel i nores, gendres, nebots, nets, netes i besnets.

Perquè la Montserrat ha sigut una matriarca total, acollidora, enamorada de la seva família i dels seus amics, del seu ofici, de la llibertat, del seu país i de la vida. No m’equivoco gens si afirmo que ha sigut una dona emblemàtica tant per als seus companys de professió com per a l'enorme quantitat de seguidors arreu de Catalunya i per a la ciutadania que comparteix els seus anhels, gens amagats, d’independència política.

I qui ha sigut, en realitat, Montserrat Carulla? Doncs una dona valenta, feta a si mateixa, tossuda, honesta, lluitadora, plena de curiositat per tot. I vital, extremadament vital. Fins i tot temerària. Crec que la coneixia des de sempre, però em va enamorar per primer cop a Fang, un text d’Eduardo Criado sobre les riuades del Vallès que va estrenar al Romea una companyia esplèndida encapçalada per la gran Maria Vila. La Carulla feia un personatge una mica esbojarrat: la noia twist i la seva llarga cabellera rossa, el seu vestit negre ajustat, les sabates de taló alt i els seus ulls blaus ja em van captivar, perquè a part de la bellesa i de l’encant de la persona hi havia l’actriu. Fantàstica. Plena de matisos i de riquesa interpretativa.

No hi ha cap dubte: és un dels grans noms de l’escena contemporània. A tot el país i a tot l’Estat va assolir prestigi i va obtenir una gran popularitat a casa nostra. Els autors –Sagarra, per exemple– s'hi van fixar. Va treballar amb grans directors, com ara José Luis Alonso, Esteve Polls, Antoni Chic, Ricard Salvat, Juan Germán Schroeder, Lluís Pasqual, Manolo Collado, Joan Ollé, Josep Maria Flotats, Josep Maria Mestres… La van vestir grans figurinistes com Espada, Palà, Richard, Fabià Puigserver, Belart i Franca Squarciapino i va compartir escena amb companys esplèndids com Closas, Bódalo, Espert, Julia Gutiérrez Caba i una llista interminable de noms, ja que la seva carrera va ser llarga i productiva.

Ara recordo la Carulla com la Julieta shakespeariana, com la Roseta de Pigmalió i com els seus personatges de la Filla del mar, Equus, Panorama desde el puente i un llarg etcètera culminat per Iaia!, del seu fill Roger i amb el seu net, l’actor Aleix Peña.

Hi vaig coincidir a Maria Rosa, amb posada en escena de John Strassberg. Ella i el Felip Peña hi estaven extraordinaris. També hi eren la Julieta Serrano i el Cesc Lucchetti. Ens ho passàvem força bé. I en quatre ocasions vaig tenir el plaer de dirigir-la i de veure que tenia una paleta de colors interpretatius extraordinària. Va ser la senyora Conway a El temps i els Conway, la mare a La reina de bellesa de Leenane –inesborrable interpretació de la Carulla i la Vicky Peña–, la tinenta a Guys & Dolls i la senyora Armfeldt al musical de Stephen Sondheim Música per a una nit d’estiu, en què es van reunir tres generacions d’actrius: la Montse, la Vicky i la Miranda, que debutava. Àvia, mare i filla. O mare, filla i neta.

Recordo les reticències de la Montse a l'hora de cantar i recordo com el meu germà Manuel, director musical, em deia: "Ho farà sensacionalment". I així va ser. Una admirable actuació plena de saviesa. I és que la Carulla va fer de tot. Ràdio, doblatge, recitació infantil, televisió i, finalment, les sèries de TV3, que li van permetre entrar als cors de tants espectadors, que l’han estimat de debò. Si va freqüentar menys el cinema va ser el cinema qui hi va perdre al no tenir-la en compte més sovint.

Montserrat Carulla. La Carulla. Gran actriu. Enamorada del seu país, per al qual volia el bo i millor. Sense anar en contra de ningú però desitjant aire nou i llibertat. Noia twist, la dels ulls blaus i bellesa colpidora, t’estimem. Que tinguis un bon viatge i que ensenyis a les criatures celestials com és de bonica la llengua catalana, que recitada per tu es convertia en mel als llavis i dolça frescor. Fins sempre.