Mor als 91 anys l'arquitecte japonès Arata Isozaki, l'autor del Palau Sant Jordi

BarcelonaL'arquitecte japonès Arata Isozaki, l'autor del Palau Sant Jordi de Barcelona, ha mort aquest dijous als 91 anys, segons han confirmat fonts de l'estudi a Europa Press. Arata Isozaki va guanyar el premi Pritzker d'arquitectura el 2019, considerat el Nobeldels arquitectes. Entre altres obres seves també hi ha el palau d’esports de Palafolls, que és una primera versió del Sant Jordi; l'arbre metàl·lic que hi ha a la plaça d’accés del CaixaForum de Barcelona, i el Parc de la Muntanyeta de Sant Boi, a més del complex de set edificis a Bilbao batejat com a Isozaki Atea i l’edifici Domus a la Corunya.

Arata Isozaki és considerat “l’emperador dels arquitectes japonesos”, pel caràcter avantguardista i pioner de la seva obra, la versatilitat, l'erudició i la proximitat. Segons el jurat del Pritzker, també va destacar per la seva recerca constant i perquè la seva arquitectura se sosté "en una comprensió profunda, no només de l’arquitectura sinó també de la filosofia, la història, la teoria i la cultura". “Ha unit Orient i Occident –va dir el jurat–, no a través de la imitació ni el collage, sinó forjant nous camins. És un exemple de generositat, ja que dona suport a altres arquitectes i els encoratja en els concursos i a través d’obres col·laboratives”.

Arata Isozaki va néixer a Ōita, a l'illa de Kyushu, el 1931. La seva primera consciència del món i de l'arquitectura van estar marcades pels estralls de la Segona Guerra Mundial: tenia 14 anys quan l'exèrcit nord-americà va llançar les bombes atòmiques damunt Hiroshima i Nagasaki: "Quan vaig ser prou gran per començar a tenir un enteniment del món, van cremar la meva vila natal. La bomba atòmica va ser llançada a l'altra banda de la costa, a Hiroshima, així que vaig créixer en una zona zero –recordava Isozaki–. Tot estava completament en ruïnes, no hi havia arquitectura, no hi havia edificis, ni tan sols una ciutat, només barraques i refugis. La meva primera experiència de l'arquitectura va ser un buit d'arquitectura, així que vaig començar a plantejar-me com la gent reconstruiria les seves llars i les seves ciutats".

La trajectòria d’Arata Isozaki es caracteritza perquè sempre va estar més interessat en el pensament, i en trobar solucions específiques per cada projecte i cada lloc, que en desenvolupar un llenguatge reconeixible. Així que al llarg dels anys va fer edificis que poden tenir etiquetes tan diverses com les de brutalista, metabolista i pop. Quan va rebre el Pritzker l’arquitecte japonès Makoto Fukuda va afirmar a l’Ara que Isozaki era “un arquitecte que es comunica amb el món amb la seva actitud de pensador”. “Per descriure aquest arquitecte ens hem d’apartar del seu títol professional –va dir Fukuda–. L’arquitectura és el seu camp d’expressió més alt. Primer de tot, és un pensador amb la sensibilitat d’un artista. Per a ell l’arquitectura és com un espai per pensar. Pensar per ser lliure”.

Després de graduar-se al departament d'arquitectura de la Facultat d'Enginyeria de la Universitat de Tòquio el 1964, la trajectòria d'Arata Isozaki va començar com a aprenent de l'arquitecte Kenzo Tange, el guanyador del premi Pritzker el 1987. Va fundar el seu propi estudi el 1963, Arata Isozaki & Associates. Els seus primers edificis es troben en ciutats com la mateixa Ōita i altres ciutats japoneses com Gunma, Osaka i Tòquio, entre els quals destaquen la biblioteca de la Prefectura d'Ōita i el Museu d'Art Modern de Gunma.

Pel que fa als primers encàrrecs que Isozaki va fer fora del Japó, van arribar als anys 80 amb el Museu d'Art Contemporani de Los Angeles (1981-1986) i l'edifici Team Disney a Florida (1987-1990). Més endavant va construir un centre cultural a Shenzhen, a la Xina, (1998-2007), i l'estadi d'hoquei sobre gel dels Jocs Olímpics d'Hivern de Torí, el Pala Alpitour (2002-2005).