Montserrat Caballé, una veu inoblidable

BarcelonaLa rellevància de Montserrat Caballé, morta aquest dissabte als 85 anys a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, es pot mesurar a través de l’onada de reaccions que el seu traspàs va aixecar des de primera hora del matí -destacant-ne la singularitat de la veu i la vigorosa presència escènica-, però també a partir de l’inacabable anecdotari que acompanyava la soprano des de feia dècades i que l’havia convertit en una icona d’una popularitat que transcendia, de llarg, el món de l’òpera. Caballé era la diva que embadalia els espectadors interpretant la Norma de Bellini i tantes altres 'prime donne', però també una cantant que va marcar la memòria dels barcelonins amb Barcelona, al costat de Freddie Mercury, i algú incapaç de reprimir les llàgrimes després de l’incendi del Liceu el 1994 -“Aquest teatre va ser sempre el meu talismà, i veure’l cremat era desolador”, va dir- i havia sigut aquella nena, filla d’una família modesta del barri barceloní de Gràcia, que a finals del 1943, amb 10 anys, quan els pares li havien demanat que cantés una nadala havia preferit entonar una ària de 'Madama Butterfly', de Puccini, perquè li agradava tant que se la sabia de memòria.

“No hi ha res millor en el món que aprendre. És la clau de la vida. Si no, t’asseus en una butaca i s’ha acabat”, havia explicat en més d’una ocasió. Els seus estudis musicals van començar el 1954 al Conservatori Superior de Música del Liceu. Entre els seus professors hi va haver Conxita Badia, Pere Vallribera i Napoleone Annovazzi. L’últim examen abans de graduar-se amb la màxima qualificació va ser accidentat: Caballé, que tenia 21 anys, va arribar a perdre el coneixement durant la prova. Va debutar a l’òpera un any després, el 1955, fent de Serpina a La serva padrona, de Pergolesi, al Teatre Principal de València. Un any després es va convertir en la Mimì de 'La Bohème', de Puccini, a Basilea, teatre on es va instal·lar durant els anys següents i on va participar en muntatges d’obres de Mozart, Verdi, Borodin, Offenbach i Strauss. També a la dècada dels 50 se la va poder veure a Bremen, Lisboa i Milà. “La qualitat i el color de la veu de Caballé eren únics -assegurava ahir el tenor Josep Carreras-. A més de tenir una tècnica meravellosa, era dúctil i flexible, i va interpretar papers del bel canto més pur, de Bellini, Donizetti i Glück, fins a obres wagnerianes”. Plácido Domingo explicava ahir des de Los Ángeles que “tenia una capacitat inigualable per unir frases, una rere l’altra, que al final et feia pensar: «Montserrat, quan respiraràs?»”

El ‘moment màgic’ de Caballé

Roger Alier, historiador i crític musical que va publicar una biografia sobre la soprano el 2008 a Robinbook, explica que “el moment màgic de Caballé va ser el 20 d’abril del 1965 al Carnegie Hall de Nova York”, quan va substituir a última hora Marilyn Horne en un recital de la Lucrezia Borgia de Donizetti. “Va ser llavors que la premsa va actuar de caixa de ressonància de la sorpresa i admiració del públic novaiorquès”, recorda. Va ser al New York Times on es va poder llegir que la veu de Caballé era “la suma de la de Maria Callas i Renata Tebaldi”.

A partir d’aquell moment la carrera de Montserrat Caballé va acabar d’enlairar-se, i va actuar en escenaris com l’òpera de Rouen, on va interpretar la Violetta de 'La traviata' (1972) i la Norma belliniana (1974); el Teatre Colón de Buenos Aires, on es va convertir en la Liù de 'Turandot' (1965), i la Scala de Milà, on va fer un dels seus papers més importants, el de Maria Stuarda (1971).

Mentre aconseguia una popularitat remarcable en països com Alemanya i Rússia, Caballé no deixava de tornar al Liceu, on va actuar més de 200 vegades -l’última, el 2012- i on ha cantat prop de 50 rols, alguns dels quals han passat a la història del Liceu i de l’òpera, com en els casos de Norma, Salomé, Maria Stuarda o La traviata. Casada amb el tenor Bernabé Martí des del 1964 i mare de Bernabé Jr. i Montserrat -també soprano-, Caballé ha merescut nombroses distincions, entre les quals hi ha la Medalla d’Or de la Generalitat (1982), el premi Príncep d’Astúries (1991) i el Premio Nacional de música (2003) gràcies a la seva Catherine a Enric VIII, un dels últims grans papers que va interpretar.

Durant els últims anys Caballé ha estat pràcticament retirada de la vida pública i ha sigut notícia pels seus problemes amb Hisenda després que el fisc considerés que el 2010 no va pagar mig milió d'euros que li hauria tocat pagar perquè vivia a Barcelona i no a Andorra, com ella assegurava. Finalment, la soprano va arribar a un acord amb la Fiscalia de Delictes Econòmics i amb l'Advocacia de l'Estat per no anar a judici ni a presó; va acceptar una pena de sis mesos de presó que quedaria anul·lada amb l'abonament d'una multa.

'Barcelona', el duet amb Freddie Mercury

Part de la força dramàtica i dels aguts poderosos de la veu de Caballé van arribar fins al públic de la música pop gràcies a la interpretació de Barcelona al costat de Freddie Mercury el 1988, que es va convertir en himne de la ciutat olímpica. Era allà que el cantant de Queen, en plena tornada, udolava que no podia oblidar el moment en què la va conèixer. “ You took my breath away ”, admetia: l’havia deixat sense paraules. És exactament el que va fer Caballé amb els milions de persones que va seduir amb la veu. L’encanteri ha durat cinc dècades. I seguirà, perquè la soprano deixa, a més del record vivíssim de les seves interpretacions, un centenar de discos que les immortalitzen.