Mor Bill Viola, el geni que va conciliar vídeo i art

BarcelonaEl videoart acaba de perdre Bill Viola, un dels seus pioners i, alhora, una de les figures més rellevants de les últimes dècades. El nord-americà ha mort als 73 anys a conseqüència de complicacions de l'Alzheimer que patia.

Les obres de l'artista nascut a Queens, Nova York, el 1951, tenen una forta càrrega espiritual i exploren els rituals de pas, sobretot el naixement i la mort, i el llindar entre el món dels vius i el dels que ja no hi són. "Va ser quan va morir la meva mare, el 1991, i quan va néixer el nostre primer fill, el 1988, que vaig copsar per primera vegada l'experiència vital sencera –afirmava Viola el 2009, poc després de rebre el Premi Internacional Catalunya–. De fet, un procés i l'altre són molt similars. Els dos inclouen el trànsit d'una realitat cap a una altra. El naixement d'un fill és el recorregut del món invisible cap al món material, mentre que la mort de la mare representa la transició del món material i terrenal cap a l'espiritual".

Viola va començar a experimentar amb el videoart a principis de la dècada dels 70, en paral·lel a creadors com Vito Acconci, Dan Graham, Martha Rosler i Nam June Paik. Bona part de les seves obres primerenques mostren la destresa de l'artista a l'hora d'integrar-hi loops i distorsions visuals. De seguida començaria a explorar dos elements que esdevindrien essencials en la seva concepció de l'art: d'una banda, l'espiritualitat derivada del budisme zen, el sufisme islàmic i el misticisme cristià, i de l'altra, la voluntat de tenir cura de les seqüències que presentava a un ritme alentit –per potenciar-ne la força contemplativa– i amb una vocació pictòrica, influït sobretot per pintors del Renaixement i del Barroc.

"Els humans ens hem tornat arrogants, insensibles i ignorants sobre el lloc que ocupem al cosmos", afirmava l'artista a principis dels 80, poc després de tornar a Califòrnia, havent passat un any i mig al Japó que el va transformar. Viola, que es va casar amb Kira Perov, artista, gestora cultural i estreta col·laboradora en l'obra del videoartista, va compaginar la docència universitària amb la creació de peces com Televisió inversa (1983), en què es veu un seguit de persones mirant videocàmeres com si fossin televisors, i Increment (1996), amb un comptador connectat a la pantalla on es pot veure la cara de Viola que registra les respiracions que va fent. El comptador li acaba permetent mostrar l'equivalent de 85 anys, prop de 900 milions de respiracions.

L'espiritualitat i el perill de l'aigua

Sovint en les obres de Viola l'element que connecta un món amb l'altre és l'aigua, evocadora d'un fet extrem de la biografia de l'artista: l'estat de "pau extrema" que va experimentar quan va estar a punt d'ofegar-se en un llac quan era un nen. "M'agradava molt capbussar-me i veure el món increïble que hi ha sota l'aigua: va ser una manera d'adonar-me que la realitat que observem no és mai completa i que la majoria de coses ens són invisibles –reconeixia–. L'aigua és una substància essencial, fonamental i profundament espiritual. Quan creem una nova vida queda protegida a dins de la panxa de les dones i creix a dins d'un medi aquàtic. L'aigua, tanmateix, també ens pot matar, com passa quan hi ha inundacions o si ens hi ofeguem".

A més de rebre el Premi Internacional Catalunya el 2009, la vinculació de Bill Viola amb la cultura catalana venia de lluny. Viola va exposar peces a La Virreina, el CaixaForum, el Palau de la Música, el Bòlit de Girona i la Seu Vella de Lleida fins que, el 2019, la Fundació Catalunya La Pedrera va presentar la primera gran exposició monogràfica a Barcelona de l'artista, Miralls de l'invisible. Incloïa una vintena d'obres datades entre els anys 1976 i 2014 que aconseguien transmetre la calma, introspecció i espiritualitat del seu art. “Al llarg del recorregut experimentem un ventall d’emocions –explicava Kira Perov en nom de l'artista–, des de comptar les respiracions de tota una vida a Increment fins a la integració de l’individu en el món natural a La bassa reflectant. També el col·lapse del temps i l’espai de les cinc escenes simultànies de L’habitació de Caterina i l’aïllament, l’angoixa i la desintegració del subjecte de Rendició ”.

“L’artista d’avui representa coses invisibles, i la base de l’obra són el dubte, el desconeixement, la pèrdua del subjecte i les preguntes, no les respostes”, escrivia Viola en una de les notes que va llegir Perov en la presentació de la retrospectiva. El seu marit ja no havia pogut viatjar a Barcelona a conseqüència de l'Alzheimer. Dos anys abans encara s'havia pogut desplaçar a Bilbao, quan el Guggenheim li va dedicar una ambiciosa mostra. "Hi ha un fil que enllaça els artistes, des dels pintors de les cavernes del paleolític fins al present, i és l'intent de descripció de l'ànima humana –admetia Viola en aquells moments–. Les preguntes sobre la vida, la mort i la consciència han estat fonamentals per a molts creadors. També ho són per a mi".