Mor Jean-Luc Godard, el gran revolucionari del cinema

BarcelonaJean-Luc Godard, l'últim supervivent de la Nouvelle Vague, ha mort aquest dimarts als 91 anys a Rolle, al cantó suís de Vaud, segons ha avançat el diari Libération, que també confirma que el decés ha sigut un suïcidi assistit, pràctica legal a Suïssa. “No estava malalt, simplement esgotat. Era la seva decisió i per a ell era important que se sabés”, ha confirmat un familiar al diari francès. Godard va ser el més revolucionari de la generació del cinema francès que va canviar per sempre la manera d'entendre el cinema d'autor, tant a França com a la resta del món. Hi ha un abans i un després de Godard, un dels autors que juntament amb Eisenstein o Griffith va fer avançar de manera determinant el llenguatge cinematogràfic, expandint-ne les possibilitats amb pel·lícules com La chinoise (1967), Pierrot el boig (1965) o Viure la seva vida (1962). També va ser un dels grans pensadors del cinema, i ho va demostrar primer des de les pàgines de Cahiers du Cinema i, després, des de la seva pròpia obra fílmica.

Godard va patir un atac de cor el 2015, però va tornar tres anys després amb El llibre de les imatges, un assaig cinematogràfic de valor quasi testamentari que va guanyar una Palma d'Or especial del Festival Canes. Era el punt final d'una filmografia transcendental per a la història del cinema que deixa un llegat immens de transgressió, bellesa i radicalitat. Godard és sinònim de cinefília, un cineasta de cineastes que jugava en una lliga superior des de la seva primera pel·lícula, Al final de l'escapada (1960), un dels debuts més impressionants per la seva intel·ligència, iconicitat i atreviment. Entre el seu primer film i el darrer passen gairebé sis dècades, però Godard va aconseguir mantenir-se sempre modern, polèmic i transgressor. Si el cinema té 127 anys, ell és el cineasta més influent de la segona meitat de la seva història.

Nouvelle Vague i 'Al final de l'escapada'

Nascut en una família burgesa de metges i banquers suïssos, Godard va començar a canviar el cinema abans de fer pel·lícules, escrivint crítiques en revistes com La Gazette du Cinéma o Cahiers du Cinéma, on col·laboraven també altres crítics com André Bazin i els futurs directors François Truffaut, Claude Chabrol i Éric Rohmer. Godard va entrar en contacte amb el grup arran de freqüentar la Cinemateca Francesa, més atractiva per a Godard que les classes d'etnologia de la Sorbona en què estava matriculat.

Després de realitzar alguns curts i un documental, Godard aconsegueix un gran èxit amb Al final de l'escapada, que més que un thriller trencador és un film que marca un punt d'inflexió en la història el cinema. Fa de la limitació de recursos una filosofia estètica i reinventa el muntatge amb la fragmentació dels seus ja mítics salts (jump cuts) o la manera de filmar els actors, Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg, més icònics impossible.

L'impacte social i comercial d'Al final de l'escapada, amb la seva reivindicació d'un cinema fresc, espontani, que surt al carrer i el filma amb esperit documental, obre el període majestuós de la filmografia de Godard: Una dona és una dona (1961), Viure la seva vida, El menyspreu (1963, amb Brigitte Bardot), Banda a part (1964), Alphaville, (1965), Pierrot el boig (de nou amb Belmondo), Week-end (1967)... Qualsevol d'aquestes pel·lícules, la majoria protagonitzades per la seva parella de l'època, Anna Karina, serien suficients per garantir al seu autor un lloc en la història del cinema, per la seva capacitat de subvertir gèneres com el drama, el musical, la comèdia o la ciència-ficció. Totes juntes formen un monument a la creativitat i el talent, plenes de solucions i d'idees que altres cineastes han manllevat constantment durant les dècades següents.

Godard, cineasta polític

"No hem de fer cinema polític, sinó fer cinema políticament", deia Godard, en referència a la importància de ser progressista no només pel que fa al contingut de les pel·lícules sinó a la seva forma. La política comença a prendre el protagonisme en l'obra de Godard a finals dels seixanta, arran de les revoltes de Maig del 68 i, sobretot, quan a partir de la magnífica La chinoise (1967) comença a flirtejar amb el maoisme, moviment al qual s'acabarà adherint.

Godard no només inclou discursos polítics en les seves obres –com el dels Panteres Negres al singularíssim documental sobre els Rolling Stones Simpathy for the devil (1968)–, sinó que reinventa radicalment la manera de fer el cinema a través de l'anomenat Grup Dziga Vértov, un experiment fundat el 1968 per Godard i el filòsof Jean-Pierre Gorin en què l'autoria del director es dissolia seguint els principis revolucionaris soviètics. L'exercici de radicalitat i militància marxista es va traduir en una sèrie de pel·lícules-assaig que el van allunyar del públic fins que el director va posar fi a l'experiència el 1972.

Godard, història del cinema

Amb el temps, Godard renegaria de la seva etapa maoista. En un moviment de pèndol, als 80 retorna a la ficció amb pel·lícules més convencionals, com Passió (1982, amb Isabelle Huppert i Michel Piccoli) o Jo et saludo, Maria (1985, amb una jove Juliette Binoche en el repartiment). Un dels films més estranys d'aquest període va ser King Lear, aproximació molt lliure i el·líptica a l'obra de Shakespeare que protagonitza, entre d'altres, Woody Allen.

Però a finals de la dècada torna el Godard més experimental i radical amb una de les obres més importants de la seva carrera: les Histoire(s) du cinema, una sèrie d'assajos fílmics amb què el director reflexiona sobre la història del cinema d'una manera no cronològica ni convencional, creant una mena de mosaic d'imatges, cites, fragments de pel·lícules, textos i músiques. Com sempre en Godard, hi ha coherència entre el discurs i la forma, fins al punt que el discurs és la mateixa forma de les Histoire(s), que el director va anar realitzant del 1988 al 1998.

El Godard del segle XXI no va afluixar la seva recerca constant de noves formes amb pel·lícules d'insubornable llibertat com Elogi de l'amor (2001), La nostra música (2004), Film Socialisme (2010) o la incursió en el 3D Adeu al llenguatge (2014), títols cada vegada més centrats en reflexionar sobre la naturalesa de les imatges a través d'un discurs assagístic lúcid i provocador. Allunyat dels festivals i de la promoció, les seves aparicions públiques eren escasses, però sempre sucoses, com quan va oferir una roda de premsa al Festival de Canes a través de videotrucada i va dir la cèlebre frase: "El cinema, com Catalunya, té dificultats per existir". Rei de l'aforisme cinèfil, un dels més cèlebres que té és: "Tot el que cal per fer una pel·lícula és una noia i una pistola". Per explicar què significa ser modern en el cinema, l'únic que cal és Jean-Luc Godard.