Mor Ettore Scola, gran mestre del cinema italià

Barcelona“Un mestre de la increïble i aguda capacitat per llegir Itàlia, la seva societat i els seus canvis, per llegir el sentiment del temps i per tenir una consciència civil que deixa un buit enorme en la cultura italiana”. Així resumia el president italià la figura d’Ettore Scola, mort ahir als 84 anys en un hospital italià. Estava en coma des de diumenge. El ministre de Cultura italià, Dario Franceschini, el va recordar com “un gran mestre, un home extraordinari, jove fins a l’últim dia de la seva vida”. La seva carrera, amb més de 50 pel·lícules, resumeix la grandesa del cinema italià.

Ettore Scola tenia una gran capacitat per moure’s amb naturalitat de la comèdia al drama, per connectar amb la realitat del poble, la consciència social: va participar de la commedia alla’italiana, seguint les passes de Monicelli, i va retratar les contradiccions i anhels de la seva societat. Nascut a Trevico el 1931, Scola es va iniciar en les revistes d’humor, com un altre mestre del cinema italià, Federico Fellini. A ell li va dedicar fa tres anys la seva última pel·lícula, el documentalQuè estrany és dir-se Federico. Però la seva primera pel·lícula, després d’anys com a guionista, va arribar el 1964 amb Se permettete parliamo di donne, amb un polifacètic Vittorio Gassman.

Els noms de Gassman, Nino Manfredi i Marcello Mastroianni tornarien a aparèixer en la carrera del director. Amb els dos primers repetiria a Una dona i tres homes, del 1974, la seva primera gran pel·lícula, una amarga crònica de la Itàlia de postguerra. I amb Mastroianni firmaria la seva obra mestra, Una jornada particular, on l’actor i Sofia Loren reflecteixen des de la quotidianitat l’experiència íntima del feixisme sota l’ombra de Mussolini. Però la filmografia de Scola és generosa en títols memorables: La terrassa, del 1980, retrata la crisi de l’idealisme d’esquerres; a La família, del 1987 -nominada a l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa-, amb un Gassman meravellós, les alegries i, sobretot, les frustracions de tres generacions d’una família de la burgesia romana. I a Quina hora és?, del 1989, l’intent d’un pare (Mastroianni, sempre Mastroianni) per retallar la distància que el separa del seu fill.

La seva gestió dels silencis, de trobar la posada en escena justa i treure a la llum el millor de cada actor va fer d’Ettore Scola un dels grans mestres del cinema italià, premiat a Canes, a Venècia, als Cesar i, sobretot, adorat per cinèfils de tot el món. Es va retirar el 2011, mentre rodava una pel·lícula amb Gerard Dépardieu. “Tot estava a punt , però al final no em venia de gust fer-la”, va dir aleshores, conscient dels canvis que havia patit la indústria “Per a mi, és fonamental comptar amb la llibertat de triar i descartar i em vaig començar a sentir condicionat”, es va lamentar. Amb la seva mort s’esvaeix potser l’últim gran referent d’una manera d’entendre el cinema ja extingida.