Mor Ventura Pons, el gran baluard del cinema català

BarcelonaEl director, guionista i productor Ventura Pons (1945-2024), el cineasta més prolífic en llengua catalana i tota una institució del cinema català des de la Transició, ha mort aquest dilluns a Barcelona als 78 anys. Deixa una filmografia de més d'una trentena de pel·lícules, que van des del documental Ocaña, retrat intermitent (1978) fins al musical Be happy! (2019) i inclouen títols mítics com El vicari d'Olot (1981) o Què t'hi jugues, Mari Pili? (1991) i l'excepcional trilogia íntima dels anys 90 que conformen les adaptacions Actrius, Carícies i Amic/amat. "El seu cinema ha estat pal de paller de la cinematografia catalana durant molt de temps", afirma l'actriu Vicky Peña a l'ARA.

"Sempre he cregut en el meu país, en la meva llengua, en la meva cultura", explicava Ventura Pons a l'ARA el 2013. "Sempre he anat tirant endavant. No m'he cregut mai els discursos oficials, de vegades semblava que parlaven d'un país que no era el meu, i m'he sentit sol estirant el carro. Però jo hi crec, i les pel·lícules que faig han viatjat molt bé. No per la bandera, sinó perquè el que feia era interessant. Les meves pel·lícules han estat presents en més de 650 festivals al món, s'han exhibit en molts països, i m'han dedicat 30 retrospectives", assenyalava. Havia participat als festivals de Canes, Toronto i Berlín, entre d'altres.

Trobar el reconeixement del públic i el ressò internacional mantenint el seu propi segell artístic no va ser fàcil. Des del 1985, Pons va decidir buscar "llibertat i independència" i va obrir la seva pròpia productora, Els Films de la Rambla. "Soc molt afortunat, perquè fent cinema a Catalunya tenia moltes possibilitats de no sortir-me'n. El meu pare va intentar que no em dediqués a aquest ofici. Per a mi el cinema és la vida i la vida és el cinema. Haver pogut fer el que he fet m'ha omplert molt", havia assegurat a l'ARA.

El director va obrir-se camí pràcticament en solitari. La seva passió pel cinema i el compromís polític es donaven la mà en tots els seus projectes. Una mostra és el fet que el 2014 s'embranqués en l'exhibició cinematogràfica i obrís els cinemes Texas a Barcelona, i dues rèpliques més a València i Figueres, per aconseguir la normalització del cinema en català. Ho veia com el seu últim servei a la indústria i al país. Va obtenir un gran èxit de públic gràcies a reestrenes doblades o subtitulades, fins que ho va estroncar la pandèmia; aquest 2023, però, els Texas han tornat a reobrir en unes noves mans però amb la mateixa filosofia.

El cineasta dels autors i els actors

Els anys 80 són els de les comèdies que marquen època, des de la sàtira El vicari d'Olot, que va escriure Emili Teixidor, fins a la comèdia d'embolics Què t'hi jugues, Mari Pili? (1991) o la bogeria de Rosita, please! (1993). Després, a partir dels anys 90, vindria l'etapa de més densitat, amb un seguit de pel·lícules de gran volada on parla de l'herència, de l'homosexualitat i de la família, també de l'afany de sobreviure a través d'un llegat. Perquè Ventura Pons no només confia en el potencial del cinema en català, sinó que ho fa també en el de la literatura catalana: es considera el cineasta dels escriptors, perquè adapta títols de Quim Monzó –El perquè de tot plegat (1995) i Mil cretins (2011)–, Josep Maria Benet i Jornet –Actrius (1997) i Amic/amat (1999)–, Sergi Belbel –Carícies (1998), Morir (o no) (2000) i Forasters (2008)–, Lluís Anton Baulenas –Anita no perd el tren (2000), Amor idiota (2004) i A la deriva (2009)– i fins Josep Maria Miró –El principi d'Arquimedes (2015), convertit en El virus de la por al cinema–, així com Jordi Puntí, Ferran Torrent i Lluïsa Cunillé. "El més important del Ventura és el seu compromís amb la cultura i la llengua catalanes i la seva fidelitat als autors catalans. Era un director que es recolzava en històries dels altres i hi tenia una gran fidelitat. Posar una obra a les seves mans era sentir que no et traïa. De vegades jo li deia que era massa fidel, però és que tenia un gran amor per les històries que escrivien altres", recorda a l'ARA un dels seus guionistes, el dramaturg Sergi Belbel.

Potser és perquè abans de cineasta havia estat director de teatre durant una dècada –i en va ser espectador tota la vida, fins i tot de les propostes més joves i innovadores–, però el fet és que per la filmografia de Ventura Pons hi han passat grans els noms de la interpretació, actors i actrius com Enric Majó, Josep Maria Pou, Sergi López, Roger Coma, David Selvas, Mercè Aránega, Lluís Homar, Jordi Bosch, Mar Ulldemolins i les quatre Actrius en majúscules, Anna Lizaran, Núria Espert, Rosa Maria Sardà i Mercè Pons. Ben bé un vademècum de la professió a Catalunya.

"El Ventura Pons era un cineasta prolífic, ric, imaginatiu, que se la jugava a cada pel·lícula. A cadascuna d'elles hi posava tot el cor, el cap i l'ofici. Les seves temàtiques eren molt diverses, des de la crítica social fins a una mirada molt còmica sobre determinats aspectes costumistes de la societat. Era un amic estimat, un home amb un gran sentit de l'humor, molt amic dels seus. Tenia molt clar quina era la seva gent i estimava, per damunt de tot, Catalunya i el seu país", diu Vicky Peña. Mercè Pons, una de les actrius que més ha treballat amb Ventura Pons, en set pel·lícules, recorda que ell era "una persona molt apassionada, molt ràpida", amb qui va forjar una amistat: "Quan arribava al rodatge tenia molt clar el que volia, i també compartia molt el que estava fent. Rodava amb tu, i alhora estava muntant l'anterior pel·lícula i escrivint la pròxima".

Retrats d'una època

Ventura Pons va utilitzar Barcelona com a plató de cinema. Com Woody Allen amb Nova York i Pedro Almodóvar amb Madrid, va dotar Barcelona d'una imatge cinematogràfica, començant per les primerenques Ocaña, retrat intermitent i La rossa del bar, totes dues rodades al Raval. Més endavant, en pel·lícules com Carícies, Morir (o no) i Amic/amat, la ciutat apareix com una metròpolis contemporània on la vida transcorre a un ritme frenètic. També va reivindicar edificis i monuments icònics com la Casa Ferran Guardiola, el Parc Güell i la Casa Fuster. "He adaptat històries que jo creia que entenia, d’autors que miren la mateixa realitat que jo. Amb Barcelona de fons, que és el decorat de la meva vida", deia.

A banda del provocador Ocaña, va dirigir diversos documentals sobre personatges icònics, com el Gato Pérez, el seu amic seropositiu Ignasi M. i Cola, Colita, Colassa. Oda a Barcelona (2015), dedicat a la fotògrafa que va morir fa una setmana. El 2010 va publicar unes memòries, Els meus (i els altres) (Proa), que van tenir un segon capítol el 2019 amb He tastat molts fruits de l'arbre de la vida (Comanegra), que va escriure després d'haver superat dos vessaments cerebrals el 2014.

En l'etapa final de la seva carrera va haver d'ajustar-se a pressupostos més reduïts, com amb la cinta que el va tornar a la comèdia i a Rosa Maria Sardà, Any de Gràcia (2012), el telefilm Un berenar a Ginebra, amb Vicky Peña fent de Mercè Rodoreda (2013) i Oh, quina joia! (2016), pensada per al lluïment de Teresa Gimpera. Treballava "sense un puto duro ni subvencions", deia, però mai va pensar en la retirada: “Arriba un moment que dius: «Collons, estic viu i no penso perdre ni cinc minuts no fent el que m’agrada». I el que m’agrada és fer cinema”, deia. Per això el 2020 va arribar a anunciar que posava a la venda la seva col·lecció d'art per fer més pel·lícules.

El 1995, Ventura Pons va rebre el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat, el 2001 la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts i el 2007 la Creu de Sant Jordi. El 2015 va ser reconegut amb el Gaudí d'Honor per l'Acadèmia del Cinema Català. I malgrat això, com creia ell mateix, hi ha qui considera que no ha tingut el reconeixement que mereixia a casa, perquè només havia rebut un Gaudí per Forasters, a banda dels premis internacionals. “A fora se l’ha valorat molt més que aquí. Ha lluitat molt per la cultura d’aquest país, però ho ha fet molt sol”, lamenta Roger Coma.