Mor el crític d'òpera i musicòleg Roger Alier, mestre de mestres

BarcelonaEls grans mestres es caracteritzen per la senzillesa a l’hora de transmetre tot el que saben. I una de les virtuts del professor, divulgador i crític musical Roger Alier (1941-2023), mort aquest dijous als 81 anys, era la seva capacitat comunicadora, convertint el que en boca d’altres seria pretensiós i falsament erudit en un discurs planer. I és que la seva ciència i erudició eren tan grans que no transmetia tan sols coneixements, sinó passió pel coneixement. Tant li feia que davant seu tingués una càmera, un micròfon radiofònic, estudiants universitaris o públic d’una conferència.

En Roger Alier va obrir camí en la divulgació de l’òpera, a benefici d’una familiaritat que va fer que molta gent aliena a la lírica s’hi apropés. No li interessava massa la creació contemporània i deia sense embuts el que pensava sobre determinats muntatges disruptius a tribunes com la que va ocupar a La Vanguardia durant trenta anys. Però sempre ho va fer amb la mateixa bonhomia que traspuava la seva persona: ningú podia sentir-se ofès pel que deia, perquè sempre va saber dir les coses.

Com a escriptor, Alier deixa un llegat important en forma d’articles i de llibres, per bé que la seva gran obra continua sent la tesi doctoral –defensada el 1979 i publicada onze anys més tard– sobre l’òpera a la Barcelona del segle XVIII: un model a seguir i que (modestament) qui signa aquestes ratlles va perpetuar amb una tesi dirigida per Alier sobre l’eclosió operística a la Barcelona d’entre 1837 i 1852, moment en què l’hegemonia del Teatre de Santa Creu va minvar, en pro de l’emergent Gran Teatre del Liceu. Dos teatres molt estimats pel nostre home, fins al punt que a finals dels anys noranta va incentivar la represa de les temporades operístiques al Teatre Principal (antic Teatre de la Santa Creu). Tot això sense oblidar la seva vinculació al Liceu com a espectador, crític i historiador: els seus llibres sobre el teatre de la Rambla donarien pas a uns quants més centrats en la història de l’òpera, en títols de referència i en alguns intèrprets que tan bé havia conegut, especialment la seva estimada Montserrat Caballé.

Emprenedor d’iniciatives quixotesques però que han tingut afortunada continuïtat, Alier va ser fundador i primer director de la revista Ópera Actual, amb més de trenta anys de vida i que és un referent internacional. Tot això sense oblidar el suport a veus joves, la carrera de les quals va potenciar i catapultar en forma de representacions d’òpera i de gales líriques.

Home culte, poliglota, de gustos refinats i curiós impenitent, va tenir una infantesa peculiar, fill com era de pares exiliats i nascut a Veneçuela, abans de traslladar-se a les antigues índies holandeses o als Estats Units. No va arribar a Catalunya fins als dotze anys i va ser aleshores quan va començar els estudis reglats. Però la sòlida formació de base –incloent-hi la musical– ja la duia, gràcies a la mare. Tot plegat va forjar la seva personalitat única, que li va permetre deixar un llegat que hauria de ser recordat, així com un arxiu documental que hauria d’anar a raure a una biblioteca pública per a benefici de molts dels qui vam gaudir de les ensenyances d’un mestre de mestres.