Mor Dr. John, el rei vodú de la música de Nova Orleans

BarcelonaMalcolm John Rebennack, Dr. John per a la música, va néixer el 20 de novembre de 1941 a Nova Orleans, la mateixa ciutat on va morir dijous d’un atac de cor. Cantant, pianista, compositor i mèdium entre diferents tradicions musicals, Dr. John era Nova Orleans, en el sentit que ho eren els Neville Brothers, Allen Toussaint, Alvin Tyler, Trombone Shorty, Professor Longhair, Fats Domino, Louis Armstrong i tota una colla d’artistes tocats per la riquesa mestissa del delta del Mississipí; fins i tot un novaiorquès com Willy DeVille, que compartia amb ell l’amor per l’extravagància criolla. Dr. John, de fet, exercia de bruixot tant en l’estètica com en la música, invocant rock, jazz, blues i psicodèlia amb el piano i els guarniments pagans. Ell mateix era una cruïlla cultural a l’altura de la llegenda de Nova Orleans.

En la seva última visita a Catalunya, al festival Primavera Sound del 2014, va sortir a l’escenari amb dos bastons. Caminava amb la fragilitat que deixa una vida viscuda intensament i amb moments de presó, toxicitat i addicions. Però tan aviat com va asseure’s davant del piano, va revolucionar el festival amb ritme, màgia i també crítiques a les polítiques que havien abandonat la terra dels pantans. Era el Dr. John que cridava a la revolució en el disc Locked down (2012), un àlbum produït per Dan Auerbach, dels Black Keys, un grup infectat per la influència del rei vodú.

Un magnetisme innegable

Aquell Dr. John del 2014 de salut delicada estava recollint el reconeixement de músics i admiradors que no havien nascut quan ell va inventar la psicodèlia dels aiguamolls en discos com Gris-gris (1968), el títol del qual fa referència a un amulet vodú, i Babylon (1969). Però abans d’això, Malcolm John Rebennack havia format part de l’anomenada Wrecking Crew de Los Angeles, un col·lectiu de músics de sessió el nom dels quals apareix en molts discos troncals dels anys 60. El de Dr. John surt en àlbums de Sonny & Cher, Canned Heat i Frank Zappa. Aleshores era un reputadíssim pianista, tot i que al principi havia tocat la guitarra fins que en una baralla amb pistoles pel mig es va ferit un dit. La força del personatge que havia creat i l’innegable magnetisme de la seva música van convertir-lo en una mena de músic de culte per a gent com Eric Clapton i els Rolling Stones, però el realment rellevant van ser els discos Dr. John’s gumbo (1972), In the right place (1973) i Desitively bonnaroo (1974), que perfilen un estil propi, rhythm’n’blues de Nova Orleans tocat pel funk, el jazz i, en el cas del segon i el tercer, la fluïdesa d’Allen Toussaint en la producció. Right place, wrong time és el millor resum d’aquella època.

Consolidat com a referent i superant diferents rehabilitacions, Dr. John va seguir alternant discos propis amb col·laboracions amb altres artistes com Rickie Lee Jones, Harry Connick Jr., el grup Spiritualized i Christina Aguilera, entre molts altres. També va fer gires amb B.B. King, com la que va passar pel Palau Sant Jordi el 2004.