Mor Erwin Bechtold, el pintor dels grans gestos i els colors justos

Palma"Cada dia, quan t’hi poses, comences per fer coses que no has fet abans i, curiosament, acabes fent una obra que s’assembla molt a tu mateix”. El pintor alemany Erwin Bechtold ha mort aquest divendres als 97 anys a Eivissa, on residia des del 1958. I sí, Bechtold, “curiosament”, s’assemblava força a la seva obra: va ser un home elegant, els seus gestos eren grossos, de vegades continguts i altres més lliures. Auster, era molt auster amb els colors. I així era també la seva pintura abstracta, que va practicar fins als darrers temps de la seva vida: “No puc deixar de fer feina”, deia quan va presentar, el mes de febrer del 2017, una exposició a la galeria Altair de Palma.

Nascut a Colònia el 12 d’abril de 1925, Erwin Bechtold era el degà dels artistes en actiu de les Balears i un dels estrangers que introduïren, via Eivissa, els llenguatges de l’art contemporani a les Illes, fins aleshores molt endarrerides. En el seu currículum hi ha el fet de ser un dels principals impulsors del Grupo Ibiza 59, col·lectiu format sobretot per estrangers que es decantaven per la pintura abstracta, la investigació del collage i la recerca de noves formes.

Bechtold havia nascut en una família d’impressors i, de ben jove, es va interessar per la composició tipogràfica, una pràctica que li despertaria l’afició artística, fins al punt d’estudiar art, primer a Alemanya i, seguidament, a París, on va ser deixeble de Léger. És per aquell temps, 1950, quan va fer el seu primer viatge a Barcelona, on entraria en contacte amb els ambients artístics més aperturistes. Després de viatjar a Eivissa per primera vegada el 1954, va tornar a Barcelona, on exposaria a la Sala Gaspar (1956) una sèrie d’obres en la línia de l’informalisme matèric. Havia començat a assemblar-se a si mateix o, si més no, a crear un univers propi en el qual se sentia còmode, ben reflectit.

El disseny i l’interiorisme

Tot i assentar-se a Eivissa, concretament en una finca de Sant Carles (can Cardona), on ha viscut, i pintat, fins al final de la seva llarga vida, durant molts d’anys, sobretot en les primeres dècades de la seva trajectòria, Bechtold alternà la pràctica de la pintura amb el disseny i l’interiorisme. Les oficines d’Edicions Destino al carrer Tallers (1958), la llibreria Áncora y Delfín a la Diagonal (1955) i la Llibreria Tècnica Estrangera del carrer Tuset (premi FAD 1961), tot a Barcelona, porten el seu segell. També va crear nombroses cobertes de llibres, sobretot per a Edicions Destino, i molts de cartells. Malgrat l’èxit que estava assolint com a dissenyador gràfic i d’interiors en aquelles primeres dècades, l’artista alemany decidí allunyar-se’n, fins i tot quan encara no podia viure de la pintura –com sí que faria força aviat i de manera folgada.

Hi havia un component estètic que Bechtold rebutjava. És el mateix motiu pel qual sempre deixava de banda el color i es dedicava més a la neutralitat cromàtica. “Per mi, el color sempre ha estat com una concessió a allò que és bonic. I les coses de les quals es diu que són boniques és el que més odio del món. Jo crec en la bellesa, la de les vertaderes emocions, no en fer coses maques. M’interessa la profunditat i no soc capaç de trobar-la en el color”, confessava el pintor a l’ARA Balears fa pocs anys. I insistia: “De vegades, si en acabar un quadre em sembla maco, el torno a treballar, el canvio per cercar la reducció, l’essència de la forma. No m’interessa l’aspecte lúdic de la pintura. No vull que la meva obra sigui bonica, vull que sigui essencial”.

La pintura d’Erwin Bechtold, habitualment de formats grossos o en composicions que acaben per conformar una obra de gran format, forma part d’importants col·leccions privades i públiques. Des de mitjan anys 50 fins a l’actualitat, no ha deixat de mostrar la seva pintura, tant en exposicions d’obra recent com en nombroses retrospectives. Se’n poden destacar l’exposició a la Documenta de Kassel (1968), una instal·lació audiovisual a la Fundació Miró de Barcelona (1979), una gran mostra retrospectiva a la Llonja de Palma (1994) i al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, entre moltes altres. Havia rebut el primer premi de la Biennal Internacional d’Art d’Eivissa (1974), el premi Ramon Llull del Govern balear (2006) i la medalla FAD honorífica (2010). Des del 1983, era acadèmic de l’Akademie der Künste, de Mannheim.