Mor als 89 anys John le Carré, el forense de la Guerra Freda

LondresJohn le Carré, l'home que va descobrir els secrets i la doble moral –o la falta de moral– dels actors de la Guerra Freda, va morir dissabte a la nit als 89 anys d'una pneumònia, mentre era tractat al Royal Cornwall Hospital, a prop del seu retir de Treffigian, on vivia des de feia quasi mig segle, a l'oest d'Anglaterra. La seva família –Jane, la dona amb qui va estar unit les últimes cinc dècades, i els fills Nicholas, Timothy, Stephen i Simon– i el seu agent, Jonny Geller, han informat de la seva mort a última hora d'aquest diumenge.

Le Carré, pseudònim de David John Moore Cornwell (Poole, Dorset, 1931), l'home que va treballar per al servei d'espionatge britànic, primer, breument, per a l'MI5 i després per a l'MI6, i que en va sortir i va acabar mostrant les entranyes d'aquesta maquinària a través de 25 llibres, alguns dels quals obres mestres, és sens dubte un dels gegants de la literatura anglesa des de la primera meitat dels anys seixanta fins a pràcticament l'actualitat.

Deixa una obra de vint-i-quatre novel·les i un llibre de memòries, Volar en cercles. Històries de la meva vida, encara que bona part o gairebé tota la seva literatura està impregnada en bona mesura de la seva experiència, tant la vital com la professional, en aquest cas de la primera part de la seva vida, així com de la seva infantesa. Una infantesa marcada per l'abandonament de la llar de la mare i per la difícil vida del pare, que va arribar a ser condemnat a presó per insolvent. "Una infantesa difícil és el millor patrimoni per a un escriptor", acostumava a dir Le Carré. De fet, la problemàtica relació amb el pare el va marcar tota la vida i va condicionar la seva obra. "Em vaig adonar que no m'hi podia enfrontar, així que d'aquesta manera va aparèixer l'engany", un dels temes centrals o potser el tema central de la seva literatura. La traïció i la deserció, però, en són d'altres. Que la seva mare l'abandonés als cinc anys sempre ho va veure com una traïció.

Le Carré va començar a treballar per als serveis secrets de Sa Majestat mentre estudiava alemany a Suïssa, a la Universitat de Berna, a finals dels anys quaranta. Sostenia que "conèixer una altra llengua era conèixer l'ànima del poble que la parla", i de ben jove es va sentir molt atret per Alemanya. Després de fer classes a l'escola privada d'Eton, es va incorporar al Servei d’Afers Exteriors britànic com a oficial d'intel·ligència. Allà reclutava i tenia al seu càrrec espies que treballaven al darrere del Teló d'Acer. Ho feia, en primer lloc, des d'una grisa oficina de l’edifici de l'MI5 al carrer Curzon, al centre de Londres, i posteriorment al despatx de l'ambaixada britànica a Bonn.

Trucada per al mort, del 1961, que escriu mentre encara treballa com a espia, i, per tant, ha de firmar amb pseudònim –John le Carré–, suposa la primera aparició del seu gran personatge, George Smiley, que arribarà a la màxima expressió amb El talp (1974), novel·la central del cicle de Smiley al Circus –nom amb què designen els iniciats el servei d'intel·ligència, pel lloc on el situa Le Carré en la ficció.

Molt abans de l'esmentada El talp, l'obra que el va catapultar va ser L'espia que tornava del fred, una història sorgida a l'ombra de la construcció del Mur de Berlín, en plena Guerra Freda i en plena confrontació amb el bloc soviètic. A diferència de les novel·les d'Ian Fleming, amb James Bond com a insígnia, els personatges de Le Carré no tenen gens de glamur, són homes i dones –però sobretot homes– grisos, que tenen entre mans una feina burocràtica. Va ser la seva primera radiografia del "gran joc", com també acostumava a anomenar la relació entre l'Est i l'Oest vista a través dels espies.

Le Carré també ha sabut retratar millor que ningú la pèrdua de poder del Regne Unit al llarg del segle XX, que culmina amb un Brexit sobre el qual sempre va ser molt crític, i de la societat anglesa. Explica els ets i uts d'alguns dels símbols més preuats de la tradició del país, que ell, personalment, detestava: les escoles privades, l'estigma que imposen els diferents accents i la sordidesa de la divisió de classes.

El sastre de Panamà, L'honorable col·legial, L'infiltrat, La gent de Smiley, Una petita ciutat a Alemanya, La noia del tambor, L'espia perfecte o El jardiner fidel són altres de les seves grans obres. Aquesta última, especialment d'actualitat, per la denúncia que fa de les grans farmacèutiques i la complicitat amb què els governs occidentals s'hi relacionen.

La Guerra Freda en teoria va acabar, però no la necessitat de denunciar altres aspectes del mateix "gran joc", que ara potser té altres actors però probablement les mateixes regles. Amb Le Carré se'n va un mestre de la literatura i un escriptor compromès amb el seu temps i combatiu amb les injustícies.

El món literari anglosaxó acomiada aquest matí un "gegant literari i un esperit humanitari", com l'ha descrit Stephen King. Margaret Atwood també l'ha elevat a autor "clau per entendre la segona meitat del segle XX". Però potser l'homenatge que ha cridat més l'atenció ha sigut el que ha piulat aquest dilluns el cap de l'MI6, Richard Moore: "Molt trist a l'assabentar-me de les notícies sobre #JohnLeCarre, un gegant de la literatura que va deixar la seva empremta a l'#MI6 a través de les seves evocadores i brillants novel·les. Acompanyo en el sentiment la seva família, amics i fans. El nostre condol des de la #RiverHouse. #RIP #DavidCornwell"

Si durant la Guerra Freda que retrata l'autor, el Circus era el nom que els agents donaven a la seu de la central d'intel·ligència, avui és la River House. Sens dubte, George Smiley s'hauria sorprès que el cap de l'MI6, Richar Moore, s'identifiqués en públic, ni que fos per honorar algú tan extraordinari com John le Carré.