S'apaga la veu insubornable de José Manuel Caballero Bonald als 94 anys
Ferm militant de la llibertat i l'esperit crític, era un dels últims membres de la generació dels 50 i Premi Cervantes 2012
BarcelonaL'escriptor José Manuel Caballero Bonald, juntament amb Francisco Brines un dels últims membres vius de la generació dels 50 –la de Jaime Gil de Biedma, Juan Goytisolo, Antonio Gamoneda o José Ángel Valente– i premi Cervantes 2012, ha mort aquest diumenge al matí a Madrid als 94 anys. Quan va guanyar aquell premi –"Era el meu torn", va dir amb la seva famosa sorna; "Soc l'escriptor més vell que existeix a qualsevol lloc"– afirmava que ja no escriuria cap més llibre després d'Entreguerras (Seix Barral, 2012), un poema de tres mil versos que es pot llegir com una autobiografia que complementa els llibres de memòries Tiempo de guerras perdidas (1995), La costumbre de vivir (2001) i l'apèndix Examen de ingenios (2011).
Però Caballero Bonald no es va aturar, i dos anys després presentava Anatomía poética i es revelava pres per "una nova noció d'energia". I encara el 2017 publicaria un centenar de retrats literaris a Examen de ingenios plens d'ironia i mordacitat. "Almenys puc presumir de perseverança", havia dit el 2005 al rebre el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, quan va definir la literatura "com un bon sistema per defensar-nos de tot el que ens impedeix ser més lliures i feliços".
Poeta, novel·lista i assagista, Caballero Bonald havia afirmat: "No m'interessa la vida tal com és, perquè per a això trec el cap per la finestra". La poesia era la seva forma de "dissidència del món", també de la literatura. Aquest esperit insurrecte va ser l'actitud que va guiar l'escriptor, ferm en el seu compromís polític i intrèpid en el literari. "Els que mai s'equivoquen, els que van per la vida segurs de tot, no són més que imbècils disfressats", deia defensant el pensament crític quan va publicar La noche no tiene paredes (2009). També havia assenyalat la poesia com un espai de llibertat i "consol davant els trastorns i desànims que ens pugui oferir la història", el lloc on defensar-se "contra les ofenses de la vida", "una arma contra els desnonaments de la raó".
Vigilant del poder
El 1952 publicaria el seu primer poemari, Las adivinaciones; amb Memorias de poco tiempo (1954) la seva veu ja era poderosa i amb Las horas muertas (1959) va guanyar el Premi de la Crítica. Fill de pare cubà i mare d'origen francès, va néixer a Jerez de la Frontera el 1926, es va llicenciar en filosofia i lletres a Sevilla i durant tres anys, del 1960 al 1962, va exercir de professor a la Universitat Nacional de Colòmbia. Allà hi va tenir el primer fill i va escriure la primera novel·la, Dos días de septiembre (1961), de la qual renegaria, com li passaria amb el poemari Pliegos de cordel (1963), per cenyir-se massa al realisme social de l'època, ell que ascendiria cap una altra exigència estètica. De nou a Espanya, va tenir diverses topades amb el franquisme, contra el qual sempre va militar des del paper -fins i tot amb un mes de presó-, com a la novel·la Ágata ojo de gato (1974), en què Doñana és el paisatge de la degeneració moral. Tot i que estava instal·lat a Madrid, al parc natural andalús hi passava llargues temporades. "L'escriptor ha de ser un vigilant del poder", deia el 2013, una màxima que va aplicar sempre.
Amb El descrédito del héroe (1977), cim poètic d'alè barroc, va tornar a guanyar el Premi de la Crítica. I vindrien altres guardons, per En la casa del padre (Premio Internacional Plaza & Janés, 1988) o per l'apologia de la insubmissió de Manual de infractores (Premio Nacional de poesia, 2006). La seva obra poètica es reuneix al volum El tiempo que nos queda. També va tenir un paper clau com a estudiós del flamenc, amb grans obres com Archivo del cante flamenco (1969).
Les reaccions avui són de comiat a un home "d'una sensibilitat única", segons la portaveu del govern María Jesús Montero; un exemple de vida i obra, "un lluitador antifranquista i geni de la paraula", per a la presidenta de la Junta d'Andalusia, Susana Díaz; "un dels grans escriptors del nostre temps", segons el ministeri de Cultura. Però per als que el van conèixer i tractar, avui s'acomiada "un mestre", diu Fernando Aramburu, "se n'ha anat un home bo".