OBITUARI
Cultura19/10/2020

Mor Federico Correa, arquitecte olímpic i mestre llegendari

En el seu llegat conviuen obres com l’interiorisme del Flash Flash amb l’Estadi Olímpic dels Jocs del 1992

Antoni Ribas Tur
i Antoni Ribas Tur

BarcelonaL’arquitecte Federico Correa (1924-2020) deixa una empremta capital com a arquitecte i, al mateix temps, com a professor de tantes promocions d’arquitectes catalans, i tot això vestit amb una imatge d’un dandi entregat al culte a la bellesa. “Gran mestre per a una generació d’arquitectes que no podrà oblidar-te”, va dir d’ell, aquest dilluns, el seu deixeble Òscar Tusquets. I va reblar: “Les teves màximes i anècdotes continuaran monopolitzant els nostres sopars. Un etern agraïment pels teus ensenyaments i per més de seixanta anys d’amistat”.

Una de les frases més cèlebres de Correa, que va formar amb Alfonso Milà (Barcelona, 1924-2009) un dels despatxos més destacats a Espanya durant la segona meitat del segle XX, era que “les modes” eren el pitjor enemic de l’arquitectura. Ho va demostrar amb la intemporalitat singular que desprenen els interiorismes de la truiteria Flash Flash i el restaurant Il Giardinetto, o amb els grans projectes com la reforma de l’Estadi Olímpic; el Museu Episcopal de Vic, fet a mida de les col·leccions; la torre d’habitatges Monitor, a l’avinguda Diagonal de Barcelona, i la Casa Serra, seu de la Diputació de Barcelona. Entre les seves obres més recordades també hi ha l’interiorisme de les botigues Olivetti a Espanya i l’ampliació de la fàbrica Godó i Trias a l’Hospitalet.

Federico Correa va morir aquest dilluns als 96 anys a casa seva i precisament avui l’editorial Tusquets treu a la venda un llibre de converses de Correa amb els arquitectes Lluís Clotet, David Ferrer, Elías Torres i el mateix Òscar Tusquets titulat Un maestro de arquitectos en Barcelona, amb la foto de portada d’Antoni Bernad que reproduïm en aquesta pàgina. Malgrat que el seu estat de salut era molt delicat, Correa el va arribar a veure.

Començar dissenyant un banc

Havia obtingut el títol d’arquitecte per l’Etsab l’any 1953 -un dels seus professors va ser Josep Maria Jujol- i en va ser un professor llegendari des del 1959 fins a la seva jubilació el 1990, tot i ser-ne expulsat al final del franquisme juntament amb una seixantena de professors per donar suport al Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, expulsió que va aprofitar per col·laborar en la fundació de l’escola Eina. “Era el professor més singular”, recorda l’arquitecte i deixeble David Ferrer. “Feia un pedagogia molt moderna i tenia una habilitat única. Socràtic, parlava molt amb els alumnes i les seves classes eren exclusivament la correcció dels projectes. Aparentment no hi havia base teòrica, però la teoria s’anava destil·lant en les correccions que et feia”. Feia que els estudiants aprenguessin a desenvolupar un projecte amb exercicis aparentment senzills com dissenyar un banc. “A partir d’aquí començaven a aflorar tots els problemes d’un projecte arquitectònic”, recorda Ferrer.

Cargando
No hay anuncios

“L’Alfonso [Milà] era afable, divertit, amb un gran sentit de l’humor, però sobretot compartia amb mi la passió per l’arquitectura”, va dir Correa del seu soci, a qui coneixia des que tenien 9 anys a l’escola dels jesuïtes del carrer Casp. Abans de fundar el seu despatx, va treballar al de Josep Antoni Coderch, a qui, malgrat el tarannà conservador, va reivindicar juntament amb Oriol Bohigas com la baula que connectava amb la modernitat del GATCPAC, estroncada per la Guerra Civil. “Vaig tenir la sort que quan em vaig posar a estudiar arquitectura em vaig adonar que m’agradava molt”, va dir Correa fa pocs anys en una entrevista concedida a la Fundació Arquia. “Estimava la vida i la sabia compartir amb generositat”, recorda la degana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Assumpció Puig. “Ha marxat un gran arquitecte i professor -afegeix-, la seva arquitectura perdura bé en el temps perquè està platejada des del respecte a l’entorn i per donar servei a la societat. Deixa un gran llegat, que conservem a l’Arxiu Històric del COAC, gràcies a la donació que ell i l’Alfonso Milà van fer-nos el 2006”.

Correa va rebre l’impacte de la bellesa de molt jove: “S’ha de tenir en compte que en una edat important de la vida, l’adolescència, va passar un parell d’anys a Anglaterra, i això el va marcar més del que ell es pensava. Va estudiar en una escola anglesa”, recorda Ferrer, abans d’evocar el seu caràcter seductor. “Va treballar molt i també es va divertir molt -diu Ferrer-. Tenia una personalitat molt completa, era una persona molt treballadora i a la vegada sabia divertir-se i divertir molt els altres”.

Un modern avançat

“En aquella època era molt difícil fer arquitectura moderna”, diu Ferrer. Pel que fa al seu llegat, destaca dues obres d’escales molt diferents. La primera és la casa que es va fer a Cadaqués, que era la reforma d’una casa de pescadors, un Cadaqués que va concentrar molt talent creatiu de la Gauche Divine, de la qual formava part. “Aquesta casa condensa totes les seves idees sobre com havia de ser un interior domèstic”, explica. “La modernitat vernacular que van fer en els habitatges a Cadaqués Correa i altres arquitectes com Coderch és essencial”, subratlla el vocal de cultura del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Josep Ferrando. “És molt important la seva capacitat de crear domesticitat i confort, independentment de la tipologia del projecte”, afegeix. Aquest afany de crear una llar també el va aconseguir en la torre d’habitatges Talaia, a la Diagonal de Barcelona, feta entre el 1966 i el 1970: “Tot i el canvi d’escala, va fer un edifici fantàstic que ha envellit bé. Hi hauria molta gent que no sabria dir de quan és”, conclou Ferrer.

El llegat de Federico Correa en 8 obres destacades

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

El despatx Correa Milà juntament amb l'arquitecte italià Vittorio Gregotti i el de Joan Margarit i Carles Buixadé van rehabilitar l'estadi amb motiu dels Jocs del 1992. De l'existent només van conservar les façanes i dues escultures de genets de Pau Gargallo. Van rebaixar la pista i van construir unes noves graderies amb capacitat per a 56.000 persones.

Cargando
No hay anuncios

Anella Olímpica, Barcelona

Un dels punts culminants de la seva carrera va ser el concurs que van guanyar el 1984 per dissenyar l’Anella Olímpica, davant de noms com Isozaki, Bofill, Moneo o Stirling. L’Anella ocupa antics camps amb una arquitectura oberta d’esplanades, jardins, columnes i aigua, i articula les instal·lacions esportives de les Olimpíades, com l’Estadi Olímpic i el Palau Sant Jordi.

Truiteria Flash Flash, Barcelona

Federico Correa i Leopoldo Pomés van impulsar un restaurant que des del 1970 es va convertir en punt de trobada de la 'gauche divine', el “Boacaccio de dia”. Correa i Milà es van ocupar de l’interiorisme, i Pomés de la icònica imatge pop de la noia fent fotos amb flaix.

Restaurant Il Giardinetto, Barcelona

Restaurant Il Giardinetto, Barcelona

Cargando
No hay anuncios

Després de la truiteria, Pomés va obrir aquest italià d’alta volada que els va valdre el premi FAD d’Interiorisme a Correa i Milà. L’obra recrea el pati boscós d’un jardí Italià amb castanyers del sud de França, però amb un estil pop surrealista en comptes de realitat: les columnes eren representacions d’arbres, fulles al sostre, branques verdes a les parets.

Reforma de la Casa Serra, Barcelona

Reforma de la Casa Serra, Barcelona

L’actual seu de la Diputació de Barcelona era una obra original de Puig i Cadafalch de principis de segle XX. Als anys 60 es va abandonar i fins i tot es va descatalogar. Al marge de les façanes de rambla de Catalunya i Còrsega, la resta era irrecuperable. Correa i Milà van rehabilitar el que van poder i a l’altra façana hi van fer un edifici de vidre d’oficines, que el 1987 es va inaugurar amb certa polèmica pel contrast.

Edifici Habitat, Barcelona

A la Diagonal hi tenen la Torre Atalaya (FAD d’arquitectura el 1972), un gran gratacel blanc i de volums geomètrics, i l’edifici Habitat, un bloc d’acer granat i vidre, inaugurat el 1989.

Cargando
No hay anuncios

Reforma de la plaça Reial, Barcelona

Reforma de la plaça Reial, Barcelona

Entre el 1982 i 1984 el despatx es va ocupar d’una altra restauració central, la de la plaça Reial. Van ser escrupolosos respectant l’arquitectura del segle XIX que havia sortit de les desamortitzacions, van mantenir la font de les Tres Gràcies i els fanals del jove Antoni Gaudí. El més destacat és que van retirar el trànsit que encara hi circulava i hi van repartir unes icòniques palmeres.

Museu Episcopal, Vic

Es tracta d’un edifici fet a mida per a les obres de la col·lecció, una de les més importants de romànic. Inaugurat el 2002, fusiona l’arquitectura moderna i la lògica compositiva de la medieval. Va ser un impacte, un edifici angulós i contemporani en un entorn medieval, però les obertures de la façana estan alineades amb edificis veïns com la catedral de Vic.