Mor Xavier Rubert de Ventós, el filòsof de la paraula seductora

BarcelonaXavier Rubert de Ventós ha mort als 83 anys. Amb ell desapareix el filòsof que més ha marcat l’escena pública catalana de la Transició ençà, tant per la seva obra com per l’activisme acadèmic i la implicació política. La seva intel·ligència i delicadesa personal i el seu posat fràgil i murri el van convertir en un gran seductor que, sense renunciar mai a les idees pròpies –que ell volia dèbils però que ben bé no ho eren– posava sempre per davant el tracte personal, l’empatia amb l’altre, és a dir, una estètica que era la seva ètica. Com en el seu pensament, ho feia arrencar tot de l’experiència més a flor de pell. Mag de la paraula, desconfiava de l’abstracció i creia apassionadament en el tacte, en les coses concretes i palpables.

Nascut el 1939 a Barcelona, tot just acabada la Guerra Civil, de jove va voler ser futbolista –en tenia aptituds i hauria pogut entrar al Barça–, però el seu oncle Joan Teixidor, el poeta, l'hi va treure del cap: ja el veia com a filòsof. Inicialment, va voler estudiar medicina –els seus habituals desmais van frustrar el somni–, fins que va optar per fer dret –el pare era advocat– i va llicenciar-se el 1961. Però va combinar les lleis amb el que de debò l’atreia, la filosofia. En el seu entorn familiar, marcat per un fort pòsit cultural i catalanista, de ben jove ja havia rebut la influència dels filòsofs Josep Maria Calsamiglia i Jordi Maragall, deixebles de l’exiliat Joaquim Xirau.

Els seus anys d’estudiant van ser també d’activisme polític antifranquista. Tres cops va passar per la comissaria. Militant del Front Obrer de Catalunya (FOC), on va coincidir amb Pasqual Maragall, Alfons Carles Comín i Miquel Roca i Junyent, entre d’altres, a les aules el van marcar José María Valverde i Manuel Sacristán, a més de José Luis López Aranguren, per rebre les classes del qual va fer l’últim curs de carrera a Madrid.

Escèptic de totes les causes, començant per les seves, era alhora un home de compromís. Des de la seva consubstancial llibertat individual, havia fet molta feina d’equip, començant pel Col·legi de Filosofia de Barcelona, que va crear amb Antoni Vicens, Jordi Llovet i Eugenio Trías el 1976, un any després d’haver-se autoexiliat uns mesos a París arran de les amenaces que va rebre del món falangista. El 1982 aquell grup s’ampliaria amb Pere Lluís Font, Jaume Casals i Josep Ramoneda, entre d’altres. A mitjans dels anys 70, Rubert de Ventós ja duia un sòlid bagatge acadèmic: el 1963 havia publicat El arte ensimismado, al qual van seguir Teoria de la sensibilitat (1968) i, entre d’altres, La estética y sus heregías (1974, premi Anagrama), i des del 1973 ocupava la càtedra d’estètica de l’Escola d’Arquitectura de la UPC. Entre finals dels 60 i principis dels 70 havia impartit classes als Estats Units: Cincinnati (1964), Harvard (1972) i Berkeley (1973), a més de donar cursos a Mèxic i Caracas. I el 1979 va crear la càtedra Barcelona-Nova York.

La seva obra filosòfica es completaria amb títols com Ofici de Setmana Santa (1978), de caràcter més literari, o els més canònics De la modernidad (1980), Filosofía y/o política (1984) i Las metopías: metodologías y métodos de nuestro tiempo (1984). Pel seu mateix tarannà, Rubert de Ventós no ha fet pròpiament una escola filosòfica, però sí que deixa l’exemple d’una actitud, una manera de ser al món i de pensar reivindicada per pensadors de trajectòria tan diversa com Josep M. Terricabras i Victòria Camps, Norbert Bilbeny, Mercè Rius o Ramon Alcoberro, per citar alguns noms, a més dels esmentats Vicens, Llovet, Ramoneda o Casals.

Vinculat durant anys al món socialista, va ser diputat al Congrés (1982-1986) i eurodiputat a Brussel·les (1987-1994), sempre de la mà del PSC, dins del qual formava part de la família maragallista. De fet, Rubert de Ventós va ser sempre una crossa cultural i ideològica decisiva per al qui va ser alcalde de Barcelona i president de la Generalitat, Pasqual Maragall, amb qui l’unia una estreta amistat. La pàtina mediterranista dels Jocs del 92 va tenir en Rubert de Ventós el seu principal inspirador. Igual com anys més tard, decebut amb la seva experiència política espanyola i europea, seria el qui marcaria el pas cap a l’independentisme dels sectors més catalanistes del PSC amb el seu assaig De la identitat a la independència (1999), un llibre que ja va ser prologat pel mateix Maragall i on l’autor es declarava independentista no-nacionalista. De fet, Rubert de Ventós ja portava al darrere una llarga reflexió sobre el fet nacional amb títols com El laberinto de la hispanidad (1987) o Nacionalismos. El laberinto de la identidad (1994), que completaria més endavant amb Teoria de la sensibilitat nacionalista (2006). En el terreny de la política institucional, del 2004 al 2008 va encapçalar el jurat del Premi Internacional Catalunya.

Aforístic, per ell viure i escriure (i llegir) anaven de bracet: la paraula formava part de la seva essència, gairebé com un fet corpori. Va escriure molt –en català i castellà– i va ser traduït a l’anglès, l’italià i l’alemany. Donava tanta importància a la manera d’escriure com al pensament mateix; forma i fons com un tot, com un joc de miralls. Deia que era el llenguatge el que feia néixer les idees, i no a l’inrevés. A Per què filosofia?, llibre del 1983 molts cops reeditat, ja exposava aquest seu pensament d’arrel lingüística, en bona part juganer, a través del qual s’obria al diàleg amb els altres, com una manera d’aprendre a desaprendre’s, a desfer-se dels prejudicis per ser realment lliure a l’hora d’entendre i concebre el món. El seu gust pel llenguatge i per la introspecció literària el van portar també a escriure obres com El cortesà i el seu fantasma (1991, premi Pla), Manies i afrodismes (1993), Filosofia d’estar per casa (2004), Dimonis íntims (2012) i Si no corro, caic (2017).

Amb Rubert de Ventós se’n va un referent cívic i filosòfic, un pensador de la bellesa i la política. Un home que, amb el seu posat insegur i la calidesa dels seus gestos, va saber lluir amb extrema elegància la seva contradictòria fragilitat. Res millor per acomiadar-lo que els seus interrogants: "¿Seré prou bo els darrers moments per pensar en els altres? ¿En aquells a qui deixo, més que en el puto més enllà on em precipito?" Trobarem a faltar les seves tendres i lluminoses provocacions.