Mor Guillem Frontera, un dels grans de la literatura catalana

PalmaHa estat un dels grans referents de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX a les Balears, un dinamitzador cultural, un intel·lectual i un analista perspicaç de la transformació social, cultural i econòmica de les Illes a partir dels anys 60. L’escriptor Guillem Frontera ha mort avui a Palma a 79 anys. La família ha informat que el comiat de l'escriptor serà aquest dijous al cementeri d'Ariany on faran una vetlla de les 10.30 hores del matí fins a les 13.30 h que es reprendrà a les 15 i s'allargarà fins a les 17.30 h. A continuació es faran les exèquies i l'enterrament.

Frontera va néixer a Ariany el 1945 i literàriament se’l va incloure en l’anomenada generació dels 70, tot i que ell sempre posava en dubte que fos una generació. Després d’un interès primerenc per la poesia, ben aviat va començar a conrear la narrativa, el gènere que ha definit una trajectòria prolífica que, analitzada en conjunt, demostra un gran compromís social i cultural. Entre les seves novel·les, Els carnissers (1968), La ruta dels cangurs (1979), Un cor massa madur (1993), L’adéu al mestre (2013), Sicília sense morts (2015) i La vida dels cossos (2019) són només algunes de les que retraten els canvis a la societat balear d’ençà del boom turístic i, per extensió, a tots els territoris que s’hi han abocat. 

La formació de l’autodidacte 

De nin, Guillem Frontera va ingressar al seminari Seràfic de la Porciúncula (dels frares franciscans), com feien els fills de famílies treballadores que volien garantir uns estudis als seus descendents. El seu cas va ser diferent: la seva mare, que havia enviudat feia poc, no volia deixar-lo al seminari i va ser ell que s’hi va entestar. Passat el temps, l’escriptor parlava de la importància que, per a un infant d’un poble de l’interior de Mallorca, tenia que li prometessin un camp de futbol i tenir la mar davant.

Però el seminari va mostrar a Frontera una realitat fosca que sempre va denunciar. Va ser testimoni d’abusos a menors per part de frares i ho va reflectir a Tyrannosaurus, una obra escrita quan feia deu anys que havia sortit del centre, que va patir censura i per això no es va poder publicar fins al 1977, i que el Club Editor va reeditar el 2020, mig segle després. Va ser aleshores quan confessava, en una entrevista amb l’ARA Balears, que rellegir la novel·la l’havia corprès, i hi llançava una crítica a l’altura de l’intel·lectual que era: "Encara m’ha fet sang i m’ha angoixat veure com hem qüestionat els abusos a les persones als camps de concentració o a les presons i no hem pensat en els seminaris, o no gaire. Els seminaris eren petits gulags i, a més, beneïts per tothom. No només no els hem penat, sinó que en aquells temps representava el súmmum de la nostra civilització, dedicar la vida a Crist. Això, quan eren una altra forma de camp de concentració, amb nins segrestats". 

Així i tot, a aquella època Guillem Frontera també li atribuïa l’impuls inicial que el duria a la creació literària: "Aquells anys vaig començar a contar històries, a inventar una veritat que m’era necessària. Al seminari ens feien escriure un diari íntim i, com que vaig intuir que ens el llegirien i tindria conseqüències, em descrivia com a nin molt pietós i creava una realitat que pogués ser del gust dels frares, perquè em deixassin tranquil". I així va començar a novel·lar. I acadèmicament ja no es formaria més, tot i la vasta cultura literària, artística i musical que va anar atresorant. 

L’empenta cultural   

Com a activista de la cultura, va impulsar nombroses iniciatives, des de projectes editorials com el segell Daedalus i ‘La Sínia’, una col·lecció de poesia que fundà el 1965 i on publicà els primers llibres –A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966)–, i recentment Ensiola –que duia el seu guiatge literari– fins a enciclopèdics –va col·laborar en l’elaboració de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i va dirigir la Gran Enciclopèdia de pintura i escultura de les Balears–, a més d'iniciatives artístiques i de comunicació. Guionista de ràdio i de televisió, crític d’art, galerista ocasional i comissari de nombroses exposicions, part de la seva activitat periodística es va recollir a Galeria d’ombres (1983) i a L’art i la vasa, amb els escrits que reflecteixen la passió que sentia per l’art. Precisament, pels seus coneixements artístics, era acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, de Palma.

Els seus mèrits literaris i de compromís cultural el varen fer guanyador del darrer premi ARA Balears-Toni Catany de Cultura, perquè, com va justificar el jurat, “la cultura que s’ha fet a Mallorca durant el darrer mig segle és difícil d’entendre sense ell”. Guillem Frontera havia obtingut reconeixement des de molt jove: el seu debut amb Els carnissers (1968) li va donar el premi Ciutat de Palma de novel·la Gabriel Maura (a només 23 anys), que es va publicar amb pròleg de Llorenç Villalonga. Després vindrien Cada dia que calles (premi Ciutat de Manacor de novel·la, 1969) i La mort i la pluja (2008), títol amb el qual va obtenir el premi Mercè Rodoreda el 2007 i el premi de la Crítica Serra d’Or. També el 2007 va rebre el Premi 31 de Desembre de l'Obra Cultural Balear.

Ell no volia escriure unes memòries, però va parlar llargament de la seva vida i de la idea que tenia del país a Paisatge canviant amb figura inquieta, una conversa amb el també escriptor Pere Antoni Pons publicada per Lleonard Muntaner Editor. I si les seves novel·les reflecteixen un món que s’extingeix, i entre les històries sempre emergeix la pregunta de cap on va o cap on vol anar la societat que li és contemporània, és en la seva tasca immensa com a articulista –dels diaris ARA i ARA Balears, i també d’Última Hora, Diari de Balears i El temps, entre molts altres– on s’acabava d’articular el seu pensament. Llavors es demostrava no només com a observador agut i singular, sinó com l’intel·lectual compromès que era capaç de pensar un país i el món.

Un comiat sentit

Tot d’una que s’ha conegut la mort de Guillem Frontera, s’han succeït les mostres de condol. Des de la presidenta del Congrés, Francina Armengol, fins a entitats com l’Obra Cultural Balear han volgut expressar el seu reconeixement a la persona i a la seva obra.